Els exconsellers Oriol Junqueras (Vicepresidència, Economia i Hisenda), Raül Romeva (Acció Exterior), Jordi Turull (Presidència), Josep Rull (Territori), Dolors Bassa (Afers Socials), Joaquim Forn (Interior), l’expresidenta del Parlament Carme Forcadell i els líders cívics Jordi Sànchez (expresident de l’Assemblea Nacional Catalana) i Jordi Cuixart (expresident d’Òmnium Cultural) han estat condemnats per sedició. Les penes oscil·len entre els 13 anys i els nou de presó.
El veredicte no ha deixat cap sorpresa. El cap de setmana anterior, diversos mitjans espanyols ja n’havien filtrat encertadament el contingut. Les penes són idèntiques a les pronosticades pel diari Abc, per El Mundo, per El Confidencial i per La Razón, que van publicar una nota gairebé idèntica. Els quatre mitjans també van pronosticar encertadament que els exconsellers Carles Mundó (Justícia), Meritxell Borràs (Administració) i Santi Vila (Empresa) serien condemnats només per desobediència, per la qual cosa no entrarien a presó. Més precís havia estat El Español, que poques hores abans de fer-se pública la sentència, aquest digital ja havia publicat exactament el seu contingut. Les filtracions judicials, una vegada més, han estat protagonistes i han despertat fins i tot crítiques en el Govern espanyol.
El Tribunal Suprem feia pública la sentència de manera definitiva a les 9.29 hores del dilluns 14 d’octubre. I per justificar-la, ho feia a través d’un seguit de documents esquemàtics que resumim tot seguit.
Lleis de desconnexió aprovades al Parlament
Segons l’alt tribunal, «el relat de fets provats» arrenca amb les lleis de desconnexió. El 8 de setembre de 2017, el Diari Oficial de la Generalitat «va publicar la Llei del Parlament de Catalunya 20/2017 de transitorietat jurídica i fundacional de la República, que es presentava com la norma suprema de l’ordenament jurídic català». El Suprem també esmenta la Llei 19/2017 del 6 de setembre, la també coneguda com a llei de referèndum. «Tots dos textos -assenyalen els fets- als que van seguir altres normes reglamentàries de desenvolupament, formaven part d’una estratègia concertada pels principals acusats. Es tractava de crear una aparent cobertura jurídica que permetera fer creure a la ciutadania que, quan dipositara el seu vot, contribuiria a l’acte fundacional de la República independent de Catalunya».
En aquest sentit, el Suprem assenyala un seguit de protagonistes, entre els quals hi ha els condemnats. No figuren, curiosament, els exiliats que no han pogut ser jutjats davant la negativa de distints països europeus a extradir-los. Almenys, fins ara. «La sentència detalla la funció de cadascú dels acusats per desenvolupar la seua estratègia des de l’òrgan parlamentari, l’executiu autonòmic i des de l’àmbit civil; la sentència destaca que els presidents d’ANC i Òmnium van tenir una funció rellevant en la mobilització ciutadana».
Tot seguit, la nota dels "fets provats" emesa pel Suprem es refereix al referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre i «a la firma posterior d’una simbòlica i ineficaç declaració d’independència». El text també fa referència a la compareixença de Carles Puigdemont el 10 d’octubre de 2017, dies després del referèndum, quan el president va fer una declaració d’independència immediatament suspesa. Puigdemont va fer una crida al diàleg -aquest n’era el motiu de la suspensió- i així ho fa constar el text del Suprem. En canvi, «la simbòlica i ineficaç declaració d’independència va ser el desenllaç d’un procés de tramitació legislativa que es va desenvolupar en oberta i contumaç oposició a tots els requeriments formulats pel Tribunal Constitucional que, una i altra vegada, va advertir mitjançant notificacions personals dirigides als acusats, de la il·legalitat de les iniciatives que estaven sent promogudes». Els requeriments van ser desatesos, com també ho va ser l’efecte suspensiu que, per imperatiu legal, es produïa respecte dels actes de la cambra impugnats davant el TC pel Govern de la Nació».
El Suprem se centra en la desobediència del Parlament al TCi als mateixos lletrats. «La sentència indica que totes les propostes contràries a l’ordre constitucional deurien haver estat inadmeses a tràmit i aturades per la Mesa del Parlament que, en canvi, no va escoltar les múltiples advertències i requeriments personals del TC». Aquesta pena, la de desobediència, és l’única que assumien els ara condemnats per sedició, en tant que reconeixien haver desobeït a consciència. Jordi Turull, en el judici, es va estranyar en veu alta pel fet que només els membres de l’executiu Puigdemont havien estat empresonats preventivament acusats per aquest delicte, quan no són els únics polítics, ni de bon tros, que l'han comès. «Com és possible que ens denuncien els mateixos que incompleixen amb el Tribunal Constitucional? Després diuen que no ens persegueixen per les nostres idees. Ja ho veig!», va etzibar a jutges i fiscals.
20 de setembre, els Jordis al punt de mira
En aquest relat de fets cronològics, com calia esperar, el Suprem es refereix també al 20 de setembre de 2017, dia dels escorcolls al Departament de Vicepresidència, Economia i Hisenda per part de la Guàrdia Civil i de la manifestació que es va convocar en contra d’aquella operació. «La sala recull com a fet provat que el 20 de setembre de 2017, Jordi Sànchez i Jordi Cuxiart, amb indiscutida capacitat de lideratge i estret contacte amb els dirigents polítics nacionalistes [sic], van convocar a la població perquè compareguera davant la seu de la Conselleria de Vicepresidència, Economia i Hisenda de la Generalitat. Aquesta convocatòria va ser verificada a través dels seus propis comptes de Twitter i de les organitzacions que lideraven. El motiu era que els agents del Grup de Policia Judicial de la Guàrdia Civil de Barcelona, per ordre del Jutjat d’Instrucció número 13 d’aquesta ciutat, havien practicat una sèrie de detencions i havien iniciat l’execució de la decisió judicial d'escorcollar les instal·lacions de la Conselleria».
Segons el Suprem, «les convocatòries no només publicitaren que s’estava produint una actuació de la Guàrdia Civil que tendia a impedir el referèndum, sinó que divulgaven el lloc en què s’efectuava el registra judicial, apel·laven la ciutadania a defensar les institucions catalanes, exigien que la Guàrdia Civil posara en llibertat a les persones que havien estat detingudes, i demanaven els catalans que es mobilitzaren. Se’ls animava dient que no podrien contra tots ells, que les forces de l’ordre s’havien equivocat i que havien declarat la guerra als que volien votar».
El text també suggereix que els Mossos d’Esquadra no van rebre cap reforç durant aquell dia, «no es va establir el perímetre de seguretat que la comissió judicial va reclamar, de manera que per discórrer entre els milers de manifestants allà concentrats no hi havia cap altre accés que un estret corredor humà que únicament permetia el pas el fila individual i que no era un cordó controlat policialment, sinó format pels propis voluntaris de l’entitat convocant -ANC-, que portaven armilles identificatives».
La versió de l’alt tribunal és que «la mobilització va impedir que la Guàrdia Civil poguera introduir en l’edifici els detinguts, que havien d’estar presents en el registre, conforme disposen les lleis processals», i «va impedir que poguera ser atesa l’ordre judicial amb plena normalitat», conclou el Suprem, que també esmenta els cotxes destrossats. Aquest fet, el dels cotxes fets malbé, va ser l’escena més violenta -segurament l’única- protagonitzada per l’independentisme durant tota la tardor de 2017 i durant els anys anteriors i posteriors, però ha estat de manera constant emprada per la Fiscalia i per les acusacions per justificar l’existència d’un ambient de violència generalitzat a Catalunya. Com calia esperar, el Suprem també cita com va haver de marxar la lletrada judicial, «infiltrada entre els espectadors que abandonaven el teatre ubicat a l’immoble adjacent, al qual va haver d’accedir des del terrat dels edificis. La resta d’agents va poder eixir quan la manifestació ja s’havia dissolt».
Curiosament, aquell operatiu judicial es va poder celebrar amb normalitat, i de fet de les conclusions d’aquella acció es van poder prendre decisions posteriors que han afectat el procediment contra els ara condemnats, si bé el Suprem s’entesta a assenyalar les dificultats que van patir els agents policials i judicials. La data del 20 de setembre va ser de les més polèmiques a l’hora de tractar en el judici, en tant que hi havia testimonis policials que asseguraven haver hagut d’aguantar la porta del Departament perquè no fora tombada pels manifestants -fet que mai no ha estat provat de cap de les maneres- o que Carme Forcadellva passar en cotxe per Rambla Catalunya, on es troba el Departament, «agitant a la massa» quan el carrer estava completament tallat al trànsit.
Els Mossos miren de frenar l’1 d’octubre
Una altra data citada pel Suprem és la del 28 de setembre. Aquesta data va ser una de les més interessants a l’hora de ser tractada durant el judici. El Major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, que serà jutjat per rebel·lió i organització criminal el proper mes de gener a l’Audiència Nacional, va explicar una reunió que van mantenir la cúpula de la policia catalana, «a instància pròpia», amb Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i el conseller d’Interior Joaquim Forn. «La trobada tenia com a finalitat», diu la nota del Suprem, «proposar la suspensió del referèndum pel problema de seguretat que es podia plantejar l’1 d’octubre, atès els nombrosos col·lectius mobilitzats a favor i en contra de la celebració de la votació».
Segons el Suprem, i segons va dir Trapero en la seua declaració testifical, els Mossos «van proposar expressament la suspensió de la votació de l’1 d’octubre i, malgrat conèixer les instruccions de la interlocutòria del 27 de setembre de 2017 del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i els mandats del TC que hem anat citant, es va transmetre la decisió [del Govern català] de continuar endavant». Això, explica l’alt tribunal, «va motivar l’advertiment de Josep Lluís Trapero de la possible concurrència a la votació de dos milions de persones, amb el risc de greus incidents entre agents policials i ciutadans».
L’alt tribunal, alhora, es refereix al que el TSJC va dir, en la seua interlocutòria prèvia, que calia que l’actuació policial no provocara més mal del que podia provocar la llavors imminent votació. Un argument que han fet servir les defenses dels ara condemnats, però que el Suprem mai no ha volgut tenir en compte. «L’acusat Forn va acceptar els criteris exposats pel cap dels Mossos fixant com a objectiu prioritari de la intervenció policial preservar la ‘convivència’ en referència a una expressió present en la imperativa resolució judicial, sense esmentar, per descomptat, el sentit interessadament atribuït a tal expressió. Així dissimulava -en tot cas de manera inversemblant- el seu vertader propòsit que l’actuació dels Mossos no constituïra un risc per a l’objectiu delictiu dels acusats», diu l'escrit judicial.
El Suprem fa servir els arguments de la cúpula policial espanyola, a les ordres de Diego Pérez de los Cobos l’1 d’octubre de 2017, que «van creure e la previsió de ‘normalitat’ afirmada per l’acusat Forn i que aquest compliria allò mandat per la magistrada del TSJC. Allò va contribuir a la inhibició de l’actuació de la resta de Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat en allò relatiu a l’ocupació de centres de votació sota iniciativa coneguda com a ‘Escoles obertes’», diu el document referint-se, ara sí, a la implicació ciutadana a l’hora de fer possible el referèndum.
L’1 d’octubre: així s’acarnissa el Suprem amb Dolors Bassa
És en aquest moment del document quan hi ha referència als fets de l’1 d’octubre. Es parla d’una actuació «deslleial del senyor Forn que va tindre com a efecte que els centres no foren sostrets a la disponibilitat dels ciutadans cridats a mobilitzar-se per gestionar i fer possible la votació. Amb aquesta actitud es va evidenciar la ferma decisió de la Conselleria sota la direcció de l’acusat Forn, no només de no impedir la votació, sinó, més aviat, que els criteris policials allí exposats garantiren la seua efectiva realització davant la fàcil previsió que els ciutadans convocats i interpel·lats desatendrien qualsevol requeriment dels Mossos i els impedirien el tancament d’escoles com l’accés pacífic als centres».
L’escrit judicial que resumeix la interlocutòria, per acusar Dolors Bassa, exconsellera d’Afers Socials, fa referència a la «intensa campanya» d’Escoles Obertes, amb la qual els pares i mares dels estudiants, amb el professorat, mantenien oberts els col·legis electorals mitjançant activitats lúdiques i familiars. «Es convocava els ciutadans a ocupar els locals que s’havien designat com a centres de votació. En la posada en marxa i desenvolupament va intervenir l’acusada Dolors Bassa. Per alliberar de responsabilitats els directors dels centres i garantir que l’ordre de disponibilitat anava a ser acatada per tothom, va avocar para si mateixa la competència ordinària dels directors responsables dels centres afectats. La finalitat era, precisament, fer possible el seu manteniment en condicions de disponibilitat per la logística de la votació. Possibilitat garantida perquè la força policial de Mossos, dependent política i administrativament de l’acusat Forn, es va limitar a constatar el fet. El pretext per justificar la mobilització era la conjectura simulada, no veritablement creguda, que tals ocupacions massives de centres tenien una finalitat purament festiva o lúdica assumida pels que allà hi van concórrer. L’evident objectiu, en canvi, no era cap altre que restar allà fins primeres hores del matí de l’1 d’octubre, quan s’havia de donar inici a les sessions de la votació».
Encara més: els Mossos, que van tancar més centres electorals que les forces policials d’àmbit estatal, «no van interferir en l’emissió de vots, més enllà d’alguna actuació aparent i en un mínim nombre de centres», diu l’escrit judicial en referència a l’1 d’octubre. «En alguns casos van arribar fins i tot a arreplegar, fer-se càrrec i traslladar material electoral, que era entregat pels ciutadans que van dur a terme la gestió de les corresponents meses de votació». La policia catalana, que sí que va fer cas del matís de la interlocutòria de no fer més mal amb l’actuació policial que el que podia provocar la mateixa votació, és acusada per l’escrit judicial de «negar-se a acatar de forma rotunda a acatar l’ordre judicial, desistint del seu objectiu i davant l’òbvia impossibilitat de vèncer la resistència dels grups de persones».
Per tot això, diu el Suprem, «davant l’actitud tàcticament predisposada dels qui es van plantar a les entrades dels centres, els agents de Policia Nacional i Guàrdia Civil es van veure obligats a l’ús de la força legalment prevista». En canvi, «a primeres hores de la vesprada, atès que l’ús de la força podia resultar desproporcionat, els agents de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil van rebre ordres i es van veure irremeiablement forçades a declinar el propòsit inicial». Aquesta última frase és interessant en tant que s’ha especulat molt sobre aquella retirada sobtada. Al migdia, les forces policials espanyoles van deixar d’actuar i el referèndum es va poder celebrar, llavors ja sí, amb normalitat, malgrat els més de mil ferits per la policial, els col·legis tancats i les imatges impactants que va deixar l’1 d’octubre al matí. Aquesta argumentació del Suprem és la primera que explica amb més o menys claredat perquè la policia espanyola va desistir en la seua actuació. Fins ara, ningú no havia enraonat amb tal contundència i l’ambigüitat en les respostes a aquesta qüestió havia generat inevitables especulacions.
Així justifica el Suprem la malversació
El delicte de malversació s’ha imposat contra Junqueras, Romeva, Turull i Bassa, condemnats a 13 -l’exvicepresident- i 12 anys de presó respectivament. És una de les penes que més controvèrsia han aixecat. Quan el tribunal alemany d’Schleswig-Holstein va denegar l’extradició de Carles Puigdemont per rebel·lió, sí que va admetre l’entrega per malversació. Tot i no tindre’n proves, el tribunal alemany confiava que el Suprem jutjara el president a l’exili només per aquest delicte, però l’instructor Pablo Llarena s’hi va negar.
Posteriorment, la Fiscalia basava les acusacions de malversació en els diners gastats en els col·legis electorals a través de despeses de llum, aigua i altres serveis bàsics. Ho tenien difícil de justificar, en tant que fins i tot el ministre d’Hisenda del moment, Cristóbal Montoro, va negar l’existència de malversació des de la Generalitat de Catalunya, cosa que podia fer constar, atès que el seu Ministeri tenia intervinguts els comptes catalans. Tot això no ha provocat una marxa enrere del Suprem, que també ha condemnat per malversació.
Concretament, «els fets provats recullen que ‘les despeses del referèndum relacionades amb la publicitat institucional, organització de l’administració electoral, confecció del registre de catalans a l’exterior, material electoral, pagament d’observadors internacionals i aplicacions informàtiques, són expressius de la conscient i voluntària desviació de destí de fons públics’» i van «suposar despeses alienes a qualsevol finalitat pública lícita i es van ordenar mancant de cobertura pressupostària».
La condemna per malversació costarà entre mig any i dos anys més de pena per als qui han estat castigats per aquest delicte, a diferència dels qui no se'ls ha adjudicat. Els qui han evitat la malversació han estat Josep Rull i Joaquim Forn, exconsellers de Territori i Interior; a més dels tres condemnats que no formaven part del Govern: Carme Forcadell, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.