Alfonso Guerra, el donyet maliciós que de tant en tant xiuxiueja a l’esquena dels dirigents socialistes, va proclamar-ho al seu dia: “Los referéndums, los carga el diablo”. El mateix Guerra és autor d’una altra frase malèvola, “el que se mueve no sale en la foto”, que ha fet encara més fortuna.
Aquestes setmanes, mentre el calendari descompta fulles en el seu camí inexorable cap al 10 de novembre, a l’actual secretari general del PSOE i president espanyol en funcions, Pedro Sánchez, li sobrevolen el cap totes dues frases. Dues frases que duien aparellades sengles preguntes: li hauria convingut un acord estable amb Unides Podem —que aplanava el suport d’ERC— en lloc de deixar esgotar el rellotge d’arena i que el Congrés i el Senat es dissolgueren anticipadament? Tornarà a fotografiar-se com a president del Govern espanyol després que s’òbriguen les urnes? “Los referéndums los carga el diablo”, repeteix l’espectre de Guerra; “el que se mueve no sale en la foto”, ressona el seu eco llunyà…
Un semestre enrere, el 15 de febrer, Sánchez convocava eleccions a la recerca d’una participació massiva. La unió de PP, Ciutadans i Vox per tal de fer fora de la Junta d’Andalusia els socialistes; la instantània de Pablo Casado, Albert Rivera i Santiago Abascal a la plaça de Colom de Madrid i el vot negatiu als Pressupostos Generals de l’Estat per part dels partits sobiranistes catalans assaonava el terreny per arrossegar als col·legis aquells electors que tan sols es motiven davant circumstàncies excepcionals. Barrar el pas a la dreta extrema n’era una. Presentar-se com el president caigut a mans d’aquesta dreta i dels independentistes, una altra. Sánchez, elevat a la condició de màrtir per la militància socialista, confiava seduir milions d’electors a través del seu martirologi presidencial.
Ara bé, els comicis del 28 d’abril li van somriure, però no tant com s’esperava. Amb 123 diputats del seu partit, la majoria absoluta quedava a una distància excessiva per governar en solitari, el seu desig evident. La majoria absoluta sí que era possible amb Ciutadans, però el cordó sanitari imposat per Rivera —tot i les baixes que va costar-li al si del partit— ho impossibilitava per complet. La tercera via, l’entesa “preferent” amb Unides Podem, comptava amb dos handicaps importants: Sánchez havia interioritzat que no dormiria tranquil si al Consell de Ministres hi havia ministres de Podem i, a més, requeria el vot afirmatiu d’ERC per tal de tirar endavant iniciatives decisives. El grup capitanejat per Gabriel Rufián es mostrava obert a facilitar la investidura però més endavant podia impedir l’aprovació dels Pressupostos i obligar-lo a convocar unes altres eleccions amb el desgast que això li podia generar.
Comptat i debatut, 35 milions de persones redibuixaran de nou, el 10 de novembre, el Congrés i el Senat espanyols. Però, lluny dels arguments potents que exhibia el 28 d’abril, en aquest cas Sánchez corre el risc de ser incapaç de desmobilitzar el seu elector potencial, així com també Pablo Iglesias, que s’enfronta a dos reptes de volada: d’una banda, convèncer els votants afins de la conveniència d’haver dit “no” a l’oferta de Govern de coalició que li va traslladar el PSOE in extremis al juliol, i de l’altra, aturar la sagnia que amenaça de provocar-li la llista Més País, encapçalada per Íñigo Errejón i que competirà a menys d’una vintena de circumscripcions… Tot just aquelles en què Unides Podem concentra els seus escons.
La veu dels experts
“Al meu parer el PSOE no ha construït una bona raó, una bona excusa, per tornar a cridar els ciutadans a les urnes”, adverteix el politòleg Pablo Simón, professor de la Universitat Carlos III de Madrid i editor de la web Politikon, autor de llibres com ara El príncipe moderno: democracia, poder y política (Debate, 2018) i coautor de La urna rota: la crisis política e institucional del modelo español (Debate, 2014). El darrer títol que ha tret a la llum, l’abril d’enguany, es diu Votar en tiempos de la Gran Recesión (Gedisa), amb una explicació ben enigmàtica a la coberta: “En una época marcada por la resaca de la crisis económica, las elecciones son más impredecibles que nunca. ¿Cómo deciden los ciudadanos su voto?”.
Simón opina que la repetició electoral “pot contribuir a crear un debat endogàmic entre l’esquerra del qual isquen malparats Sánchez i Iglesias i beneficie Errejón”. Segons explica, “el 20% dels votants de Podem en 2016 que van passar a votar el PSOE el 28 d’abril són els més desencantats per la manca d’acord entre el PSOE i Unides Podem i, per tant, els més fàcilment desmobilitzables”. La candidatura Més País, doncs, s’erigeix com la solució per aturar aquesta via d’escapament i de rendibilitzar els vots de l’esquerra. A ulls de Simón, el combat pel famós “relat” entre Sánchez i Iglesias és percebut com una “enganyifa” per un gruix considerable de ciutadans.
Amb tot, a l’esquerra no li resultarà tan senzill revalidar els 165 escons que ara fa sis mesos van obtenir en conjunt PSOE i UP. Simón, en concret, posa l’exemple de Saragossa, una demarcació que escull set diputats, que van repartir-se de la següent manera el 28A: tres per al PSOE, un per a Ciutadans, un per al PP, un per a Unides Podem i l’últim per a Vox. Aquell dia Cs es va quedar a menys de dos centenars de vots d’arrabassar un diputat als socialistes, una acta que podrien perdre en favor dels populars —que llavors van quedar els tercers classificats— en cas que la desmobilització de l’electorat del PSOE i la reunificació d’una part dels votants de la dreta al voltant del PP així ho possibilite. A l’esquerra, Més País hi compareix coalitzat amb la Chunta Aragonesista, cosa que complica encara més qualsevol predicció.
En 11 de les 52 circumscripcions, l’últim escó va anar de menys de 2.000 vots. El PP va obtenir el darrer diputat per un marge estretíssim a Salamanca, Alacant, Toledo i Melilla, per bé que, en el cas de la ciutat autònoma, el miler de vots per què va anotar-se’l és més difícil de capgirar. El PSOE, Saragossa a banda, va endur-se el darrer diputat per molt pocs vots a les demarcacions de Balears i Navarra, mentre Unides Podem, al seu torn, va aconseguir l’últim escó en joc a Huelva avantatjant Vox per tres centenars de paperetes. A Àlaba, EH Bildu va guanyar-li un diputat al PP —que es va quedar sense, un fet inèdit— per a penes 400 vots, Ciutadans va guanyar un escó al PSOE a Palència pel mateix nombre de sufragis i En Comú Podem va quedar-se a poc menys d’un miler de vots de llevar-li un diputat a Esquerra per Girona.
Tot plegat indica fins a quin punt pot alterar les coses la desmobilització d’una part de l’electorat. Un efecte que acostuma a castigar més l’esquerra que no la dreta i que, ara, a més, se suma a l’experiència recent. En aquest sentit, subratlla Simón, “és plausible que milers d’electors que van inclinar-se per Vox o Ciutadans a determinades províncies d’interior, ara opten pel PP”. En primera instància, per assegurar la rendibilitat de la seua papereta, i també, perquè “poden haver circumscrit al 28 d’abril el càstig al partit de Pablo Casado”. El PP va quedar-se amb només 66 diputats a la Cambra Baixa, una xifra exigua que ara no serà tal. És, sens dubte, el gran beneficiat de la repetició electoral.
Siga com siga, l’escenari d’una majoria absoluta PP-Cs-Vox és força improbable. “Cada partit hauria de ser supereficient a l’hora de traduir els vots en diputats, que totes les caramboles a totes les circumscripcions els isquen bé”, diu Simón. I és que la llei D’Hondt penalitzarà de manera notable Ciutadans així que la formació perda un parell de punts al conjunt de l’Estat. Aquesta baixada quedarà compensada pel creixement previsible dels populars.
Stephan Zhao, especialista en anàlisi política i electoral, forma part de l’equip d’investigació, anàlisi i estratègia de 40dB, l’empresa demoscòpica que elabora els estudis demoscòpics del diari El País. Ell tampoc no atorga gaires opcions a una majoria absoluta conservadora, però matisa que “la fluctuació tan gran de tendències durant l’últim any no permet d’assegurar-ho”. De fet, afegeix, “dues setmanes enrere el PSOE es trobava en fase de creixement i ara, per contra, sembla estancat o fins i tot retrocedeix una mica”.
Tanmateix, Zhao apunta que l’elector més desmobilitzat, actualment, és el de Ciutadans. “L’últim baròmetre del CIS és ben explícit: Rivera és el líder polític que perd més nota entre els seus propis votants”, assenyala, “la meitat d’ells volia que arribara a un acord amb el PSOE que desblocara la situació, mentre que l’altra meitat preferia que es mantinguera ferm en la posició contrària”.
Tal com argumentava Simón, Zhao tampoc no considera que l’anomenada “batalla pel relat” condicione tant el vot final. “No hi ha hagut un guanyador clar d’aquesta batalla”, destaca, “els votants de tots els partits valoren pitjor els seus candidats que no ho feien a l’abril”. No debades, els partits, els polítics i la política és el trident ominós, segons la ciutadania. Un indici més del risc d’una desmobilització aguda el 10N que derive en una aritmètica parlamentària encara més enrevessada.
Al camp de l’esquerra, la irrupció de Més País amb Íñigo Errejón al capdavant pot haver significat un punt d’inflexió interessant. Això, si més no, opina Stephan Zhao: “Abans de la confirmació d’aquesta candidatura, la desmobilització generalitzada era palpable, producte del desgast que provoca l’acumulació d’eleccions; tot feia indicar que el vot es concentraria bastant en el PSOE i el PP, però l’aparició de Més País pot haver servit per remobilitzar una part de l’electorat progressista que estava desencantat i que ara se sentirà més motivat a acudir a les urnes”. Abans del sorgiment de Més País, els sondejos de 40dB auguraven una participació baixa, del 62,8%, més de 10 punts per sota de la del 28 d’abril.
La desmobilització amenaça en especial l’esquerra, però no és patrimoni exclusiu seu. El CIS també reflecteix una davallada de l’interès per anar a votar de l’electorat dretà. Gràcies al seu votant hiperideologitzat, Vox potser se’n ressentirà menys, però amb que ho faça una mica —a nivell percentual— perdrà un grapat d’escons que poden deixar-lo netament per sota dels 24 que ara ocupa. En les circumscripcions petites i mitjanes, el sistema electoral espanyol prima el partit més votat —previsiblement el PSOE, a la majoria de demarcacions— quan és capaç de triplicar en nombre de vots qualsevol força que hi vaja al darrere.
“Els segments més joves de la població i les capes més empobrides són els principals focus de desmobilització, però en aquest cas convé no oblidar un votant crític, reactiu, que pot fer servir l’abstenció com un acte de censura a com s’han comportat alguns líders polítics després de les primeres eleccions”, observa Pablo Simón, que fa menció concreta a “determinats votants de Ciutadans” que poden estimar-se més quedar-se a casa o anar a la platja el propvinent 10 de novembre.
Que la participació patirà una caiguda sensible és un fet inqüestionable. “Quan es repeteixen eleccions, la participació baixa, és una realitat empírica fruit del cansament i la incomprensió dels electors”, sosté Simón, “sabem que ara n’hi haurà menys, però no podem albirar fins a quin punt, perquè hi ha elements nous gens negligibles: la sentència del Tribunal Suprem que afecta els polítics independentistes, l’entrada en escena d’un partit nou, el canvi d’estratègia dels diversos partits…”. El professor Simón, siga com siga, no augura un “desplomament” de l’índex de participació. “La campanya definirà en quina mesura creix l’abstencionisme”, conclou.
La campanya i Catalunya
Efectivament, les campanyes electorals —en contra d’allò que puga semblar— són cada vegada més transcendents. La gent cada cop decideix més tard el sentit del seu vot. Com a conseqüència d’això, els missatges de les últimes dues setmanes i els debats que aleshores tenen lloc cobren una importància vital.
En aquest cas, producte de la reforma legislativa introduïda en el darrer mandat de Mariano Rajoy, la repetició electoral comporta que la campanya quede reduïda a una única setmana. La de l’1 al 8 de novembre. I per desig de Sánchez, de debats, segurament no n’hi haurà més d’un. A la televisió pública i amb els candidats de les altres quatre forces estatals amb grup propi al Congrés, és a dir, el PP, Ciutadans, Unides Podem i Vox, que s’estrenarà.
Serà clau novament la campanya, doncs? “Ben mirat, en campanya estem permanentment”, ironitza Pablo Simón, “però la mobilització de la darrera setmana també serà molt important en aquest cas, cap partit no se’n pot refiar”. “A l’abril, molts joves que en principi no tenien pensat acudir a votar van decidir-se a fer-ho amb motiu de la campanya”, emfasitza Stephan Zhao, “no és descartable que això passe de nou”. Amb uns nivells de fidelització del vot baixos com mai, qualsevol detall pot animar els ciutadans a votar, en contra del que inicialment tenien previst. Els bons debats de Pablo Iglesias li van permetre de no perdre encara més escons el 28A. La imatge agressiva oferida per Rivera de segur que va ajudar-lo a arrapar vots a Casado.
Ara el debat —o debats, si finalment n’hi ha més d’un— serà un Sánchez contra tots que pot revifar la seua aura de màrtir però, també, evidenciar les seues limitacions dialèctiques. Perquè Sánchez, malgrat la seua telegènia, mai no ha guanyat amb claredat cap dels debats televisius en què ha comparegut.
Al marge de la campanya, les reaccions a la sentència —previsiblement condemnatòria— que dictarà el Suprem en els propers dies contra els polítics catalans empresonats serà un altre element clau. “I tant que sí”, corrobora Zhao, “en bona mesura definirà el marc de la campanya en si”. El reposicionament del PSOE a la precampanya està resultant notori: amenaça veladament amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i posa damunt la taula la Llei de Seguretat Nacional per tenir sota el seu control els Mossos d’Esquadra.
Una comparativa dels lemes de campanya d’abril i ara fa encara més eloqüent aquest canvi de paradigma. Ho explica Zhao: “El 28A, ‘La España que quieres’ tractava de remarcar el perfil progressista i de contraposar-lo amb el de la dreta, mentre que ‘Ahora España’ té un biaix clarament territorial. D’alguna manera, el PSOE ja es recol·loca i es prepara per l’endemà de la sentència, la fita de la campanya, la que reordenarà les coordenades entre els votants i els partits”.
Simón pensa que la sentència “revitalitzarà l’independentisme i encoratjarà els seus correligionaris a votar el 10 de novembre”, per bé que la fragmentació constituirà, de nou, el principal handicap: “La divisió sobre el full de ruta a seguir i la decisió de la CUP de presentar-se per primera vegada a uns comicis d’aquestes característiques pot actuar en sentit invers i accentuar la desmobilització amb relació al 28 d’abril”.
Què diuen els números?
Una anàlisi comparada de la l’afluència dels electors a les urnes i els resultats als dos darrers comicis estatals deixa intuir quina franja de persones van eixir a votar el 28A que no ho havien fet tres anys abans. Sobretot apareixen tres grans beneficiats, depenent de la circumscripció: el PSOE, els partits independentistes i Vox.
D’una banda, en efecte, els socialistes van aconseguir recuperar vora un milió de votants que havien fugit a Podem en les eleccions anteriors. Però el guany global del PSOE va ser superior passant de 5,4 milions a 7,5 milions. Més d’un milió de paperetes provinents d’electors dorments, que tan sols s’activen davant circumstàncies especials o que es decanten per formacions lligades al seu territori, com ara Compromís. Al País Valencià, per exemple, el 28 d’abril Unides Podem i Compromís van sumar 555.000 vots per separat, 105.000 per sota dels que havien reunit conjuntament en 2016. D’ací la jugada de la coalició valencianista d’associar-se a Més País i tractar de recuperar visibilitat durant la campanya, així com atreure els votants descontents amb l’actitud de Sánchez i Iglesias.
No obstant, el País Valencià no va disparar-se tant la participació en relació amb la cita electoral de 2016. Castelló, València i Alacant són tres demarcacions en què els índexs d’abstencionisme són notablement inferiors a la mitjana estatal. És un indret on agrada votar.
A Balears, que presenta unes taxes d’afluència a les urnes sensiblement menors, el 28A va registrar-se’n una del 65,4%, nítidament per sobre del 60,7% de tres anys abans. Curiosament, les dues candidatures més votades aquell dia van ser les del PSOE i Unides Podem, per aquest ordre. I el PP, que l’any 2016 havia quedat el primer classificat de manera còmoda, va passar a ocupar el quart lloc de la taula.
El salt de l’esquerra a les Illes —a més, els 25.000 vots obtinguts per la coalició Veus Progressistes, integrada per Més i ERC, van quedar-se sense traducció en diputats— va ser possible per un creixement de la participació que difícilment es consolidarà el 10N. Dels vuit diputats a repartir, el PSOE se’n va endur tres, i Unides Podem, dos.
Cinc diputats sobre vuit, un rècord absolut per a l’esquerra que va ser possible per un marge de sufragis ínfim: Unides Podem, amb 92.000, va quedar lleugerament per davant de Ciutadans (90.000) i del PP (87.000). De fet, la suma dels tres partits de dreta —Vox inclòs— va avantatjar la suma del PSOE i Unides Podem: 236.000 a 229.000, en xifres redones. Tant l’últim escó del PSOE com l’últim de Podem va eixir pels pèls. La carambola D’Hondt, en aquest cas, va ser extremadament generosa amb l’esquerra: amb 7.000 vots menys, va obtenir dos escons més. Aquest fet difícilment es repetirà el 10N a causa de la previsible desmobilització d’una part dels electors i per la pujada del PP, que dona per fet el seu segon diputat. Ara només té un. Un de vuit. Poca broma.
Però, sobretot, el 28A va caracteritzar-se —en comparació de les eleccions estatals de 2016— per l’increment acusadíssim de la participació a Biscaia (6,8%), Guipúscoa (7,7%), Melilla (10%), Barcelona (10,6%), Ceuta (10,8%), Tarragona (11,8%), Girona (12,9%) i Lleida (13,8%). I qui va treure’n profit? Essencialment els partits independentistes i en una altra mesura, Vox.
Al País Basc, EH Bildu va recuperar milers de votants que havien emigrat a Podem i a les quatre demarcacions catalanes la pujada de l’independentisme va ser enorme: de 761.000 vots a 1.118.000 a Barcelona; de 152.000 a 214.000 a Girona; de 86.000 a 128.000 a Lleida i de 114.000 a 173.000 a Tarragona. Una allau de votants que no s’havien sentit interpel·lats tres anys abans, quan el referèndum de l’1 d’octubre, el 155 i l’empresonament dels líders del procés sobiranista encara no s’havia produït. La presència de la majoria de presos a les llistes va animar, sens dubte, la participació massiva.
L’augment de la participació a Ceuta i Melilla, d’altra banda, és atribuïble a Vox i l’estrena de Coalició per Melilla. A Ceuta, Vox va esdevenir la segona força més votada, i a Melilla, la formació autòctona musulmana va quedar-se a un centenar de vots d’arrabassar-li la segona plaça al PP.
Així com Podem va reeixir a mobilitzar un elector que es mostrava desencisat amb la política i que sovint no exercia el dret a vot, Vox ha aconseguit un fenomen semblant per la dreta. A Andalusia és on més clarament es detecta aquest patró. Malgrat l’ascens de la participació, l’esquerra no ha arrasat allà com feia antany. Ans al contrari, hi ha signes d’esgotament coincidents amb l’arribada al poder del bipartit PP-Cs amb el suport extern de Vox.
L’any 2015, a Màlaga, l’esquerra superava la dreta de 30.000 vots, mentre que l’abril passat, amb una participació homologable, qui va quedar per davant va ser la dreta, amb una diferència favorable de 48.000 sufragis. A Jaén, en el mateix període de temps, l’esquerra ha perdut 20.000 vots i la dreta n’ha guanyats 20.000, una quantitat idèntica. A Sevilla, la joia de la corona del PSOE, els socialistes s’han deixat pel camí 45.000 vots en tres anys i mig, alhora que la dreta en sumava 60.000.
Són dadesque, més enllà del triomfalisme provocat per la beneficiosa llei D’Hondt, han de preocupar a la sala de màquines de PSOE i Podem. Les ferides encara no cicatritzades de la pugna fratricida entre Sánchez i Susana Díaz i la no menys tensa entre Pablo Iglesias i l’anticapitalista Teresa Rodríguez poden tenir part de culpa, però no tota.
Sobretot perquè aquest fenomen no és exclusiu d’Andalusia, sinó que es fa extensiu a Extremadura i, amb menys intensitat, a Castella-la Manxa i l’Aragó. En tots els casos l’increment de la participació del 28A en comparació de les dues cites anteriors no ha evitat que socialistes i Podem perderen posicions. A Ciudad Real i Toledo la pèrdua de suports —en xifres netes— gira al voltant dels 10.000, si fa no fa la quantitat de vots que la dreta ha aconseguit incrementar en conjunt. A Badajoz, l’any 2015 l’esquerra avantatjava la dreta de 24.000 vots, mentre que enguany, amb dos punts més de participació, la dreta va guanyar de 8.000 paperetes. En xifres redones, la suma de PSOE, Podem i IU ha baixat de 208.000 vots a 195.000 en tot aquest temps.
Els efectes de l’erosió d’esquerres s’estenen a l’altra Castella, amb casos cridaners com el de Lleó, la demarcació que tradicional ha simpatitzat més amb l’esquerra: del 2015 ençà, la suma progressista ha baixat de 139.000 vots a 130.000, mentre que les forces dretanes han evolucionat de 144.000 a 153.000. A Palència, Sòria i Segòvia, el marge tan estret per què va imposar-se el PSOE sobre el PP —entre 1.000 i 2.500 vots— deixa en l’aire la seua victòria el 10N. És probable que el mapa que veiem la nit electoral diste bastant del roig gairebé monocolor de l’abril.
Múrcia i Astúries, on la plataforma d’Íñigo Errejón també ha anunciat que es presentarà als comicis, aquesta alternativa pot contribuir a compensar les pèrdues de l’esquerra en aquests anys. A Astúries, en 2015, tenien 330.000 vots; el 28A; en canvi, no van superar els 315.000. A Múrcia, de la seua banda, el bloc d’esquerres ha caigut de 281.000 vots a 270.000, tot i l’increment de la participació.
A Madrid l’augment de la participació de la darrera contesa electoral va beneficiar per igual dreta i esquerra. La caiguda de tres i punts i mig de 2016 va ensorrar l’esquerra, que va revifar l’abril passat, fins al punt de guanyar 229.000 vots amb relació als anteriors comicis, mentre la dreta, tot i l’efecte Vox, n’afegia 48.000.
Sorpreses amb continuïtat?
Els problemes de PSOE i Podem per tal de fidelitzar els seus a Andalusia contrasta amb algunes sorpreses que van sobtar el 28 d’abril i que poden tenir continuïtat al novembre.
A Navarra, per exemple, el PSOE i Unides Podem —amb un transvasament colossal de vots en favor dels socialistes, això sí— no sols mantenen posicions, sinó que les milloren. Un de cada tres vots de Podem de 2015 ha fugit cap a PSOE, Geroa Bai i EH Bildu: dels 94.000 que comptava als 68.000 que té ara, la diferència és notòria. En paral·lel, Bildu ha passat de 31.000 a 46.000. En aquest cas, la dreta —presentada com España Suma (UPN, PP i Ciutadans) per un costat, i Vox per l’altre— es manté estable amb tendència a la baixa: 128.000, 128.000 i 125.000 vots globalment als tres últims comicis estatals.
Però les dues grans sorpreses del 28A van situar-se a Canàries i Galícia. Tot just on la participació és més baixa a causa de la nombrosa xifra de residents absents que no exerceixen el seu dret des de l’estranger. A Las Palmas, el PP va cedir la seua primera posició de 2016 al PSOE i en segon lloc va situar-se Unides Podem. A Tenerife, l’esquerra avançava 32.000 vots mentre la dreta a penes ho feia en 6.500. En aquesta ocasió, Coalició Canàries i Nova Canàries es presentaran units, malgrat les diferències al si de NC, on hi havia molts partidaris d’associar-se a Errejón.
Pel que fa Galícia, la millora del BNG no va traduir-se en cap escó, però va consolidar la millora en general de l’esquerra, sobretot en comparació d’una dreta que —com l’esquerra a Andalusia— mostra signes de cansament. Malgrat que la participació va passar del 59,9% al 63,1%, a la demarcació de la Corunya la dreta ha caigut de 319.000 vots a 292.000 entre 2016 i 2019, és a dir, 27.000 paperetes. A Pontevedra, que inclou la densa Vigo, la caiguda ha estat de 22.000 sufragis. I a Lugo i Orense, de 8.000 en cada cas.
A Galícia, com a Navarra, la presència de Ciutadans i Vox és merament testimonial. La desafecció que generen fa que els descontents amb el PP no troben una eixida que els faça el pes, un fenomen que es reprodueix al País Basc i que a Catalunya no és tan visible per la gran quantitat d’escons que escull la demarcació de Barcelona.
Tot plegat dibuixa un panorama incert de cara al 10 de novembre. Al PSOE, però, ja n’hi ha que assagen el posat de Guerra i pronuncien en veu baixa allò de “las elecciones las carga el diablo”. Volen estar preparats pel que puga passar aquell dia.