Crònica

La Diada de la (no) unitat estratègica

Crònica de la manifestació central de la Diada de 2019 a Barcelona.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

De bon matí plovia por dins el cap dels organitzadors dels actes de la Diada. L’espanyolisme es fregava les mans posant de manifest que a la desunió amb que l’independentisme arribava a l’11 de setembre, només calia l’ajuda meteorològica per fer baixar la temperatura de la manifestació que, any rere any, esdevé el termòmetre del moviment sobiranista català. A mesura que avançava el matí, els paraigües deixaven de protegir de la pluja per fabricar petites ombres enfront el sol que ajusticiava el centre de Barcelona al punt del migdia.

Així, cap a les tres del migdia, l’únic degoteig era el de les samarretes blau turquesa que l’Assemblea Nacional Catalana ven per finançar la manifestació. Al seu punt àlgid, són unes sis-centes mil persones segons la Guàrdia Urbana les que conformen l’estrella que reclama ‘Objectiu: independència’. Una xifra inferior al milió que va donar la mateixa font l’any 2018, potser arran de les polèmiques i la manca d’acord que han acompanyat la Diada d’enguany o potser degut al mal temps que ha marcat els darrers dies. Potser per aquests precedents, Elisenda Paluzie celebrava la xifra de mobilització: malgrat tot, Barcelona es tornava a desbordar. El punt neuràlgic, situat a la plaça Espanya, ironies del destí, era més buit que la resta dels trams, com si cap dels manifestants volgués ser espanyol per uns minuts. En una cantonada, a l’Hotel Catalonia Plaza -habitual escenari de les nit electorals de Ciutadans i punt d’inici de les manifestacions d’extrema dreta del 12 d’octubre- hi havia la base d’operacions de l’ANC. D’un dels balcons, una estelada penjant. No s’han despenjat tan bé les dues pancartes gegants ubicades de dalt a baix de les Torres Venecianes on s’hi podia llegir, malgrat estar mig rebregades, “guanyem la independència”. No sempre és tan fàcil assolir els objectius.

Dues novetats marcaven la jornada. La primera, la no invitació dels polítics a la zona VIP de la manifestació per la voluntat de l’ANC de cedir protagonisme a la població civil. Així, a la part de davant de l’escenari, situat per sota de les Fonts de Montjuïc, s’hi ubicaven només activistes de les diferents entitats independentistes –també del País Valencià, les Illes Balears o la Catalunya Nord- i represaliats –no polítics- o familiars dels presos polítics i exiliats. Com els manifestants, els polítics i representants institucionals s’han hagut de buscar el seu propi aixopluc al llarg de la manifestació. L’exclusió visibilitzava la distància entre els partits de Govern, que situaven les seves bases operatives a diferents punts de la manifestació. ERC a Gran Via amb Llança i Junts per Catalunya al Paral·lel a tocar de Plaça Espanya. 400 metres i una estratègia de distància.

La segona novetat és que, per primera vegada en la curta història de les manifestacions massives de l’ANC, no hi havia cap performance. Serà una manifestació clàssica amb un acte polític al final”, avançava en una entrevista a EL TEMPS la presidenta de l’entitat Elisenda Paluzie en ser preguntada pel risc de folklorització de la Diada. El tarannà crític quedava clar des de bon inici de l’acte polític.

L’ANC ha volgut marcar una fita tan plena de sentit com mancada de contingut concret: la unitat estratègica. Així, l’activista cultural David Pagès, encarregat de conduir l’acte, ha estat el primer en reclamar “una estratègia unitària cap a la independència. No podem ni volem esperar més”. Tot plegat ho reblava amb una contundència que casa amb el to general de l’ANC: “els partits no podeu fallar-nos més”.

Per representar la pluralitat del moviment independentista i la “força” de la seva acció conjunta, pujaven a l’escenari l’actriu Carme Sansa, l’empresari Jordi Domingo, la cuinera Ada Perellada, la presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català Isona Passola, el cantant Francesc Ribera ‘Titot’ i el cantautor Lluís Llach. Amb diferents girs discursius, tots ells han posat èmfasi en el leitmotiv d’enguany, la “unitat estratègica”. “Si nosaltres des del carrer podem fer-ho, les institucions també, els ho hem d’exigir”, afirmava Domingo.

El plat fort, però, eren els parlaments del president de l’Assemblea de Municipis per la Independència, Josep Maria Cervera; el vicepresident d’Òmnium Cultural, Marcel Mauri; i, sobretot, la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie.

Cervera agraïa als manifestants haver deixat a casa “el cansament, la decepció i l’emprenyamenta, segurament justificada”. També adreçava un missatge a la comunitat internacional demanant “Europa, no miris cap a altre costat, no sordegis, no només tens presos polítics a casa teva, sinó que també hi ha dos milions dels teus ciutadans sense representació al Parlament”.

Al seu torn, Mauri reivindicava el mèrit de la mobilització: “Ho heu tornat a fer. Deien que no hi serieu, que estàveu cansats, espantats. I aquest any, un any més, ho heu tornat a fer, arribats d’arreu dels Països Catalans”. Després de reivindicar una resposta contundent a la sentència dels presos polítics, enviava també un missatge per a Pedro Sánchez. L’advertia que “ha decidit no fer cas a les Nacions Unides i alinear-se amb Vox. El termini era clar: li queden dos mesos per alliberar els presos polítics. Faci-ho o incomplirà la legalitat internacional”. Finalment, tenia paraules pels partits demanant-los “sentit d’Estat” per construir “plegats la resposta democràtica”.

El pes de la crítica als partits polítics i les institucions, però, el portava Elisenda Paluzie. “Hem vençut el desànim, hem vençut la divisió”, encetava el seu discurs tot remarcant que es tractava de la manifestació de l’11 de setembre més difícil dels darrers anys. Potser per això, fonts de l’ANC destacaven com a bona l’afluència de manifestants tot i la davallada respecte el 2018. Quatre-centes mil persones menys segons els recomptes de la Guàrdia Urbana o unes 90 mil si ens atenem a les xifres que dona la Directa -840 mil l’any passat i 750 mil enguany.

Paluzie feia un pausa en el seu discurs per llegir unes paraules de Jordi Sànchez.Tard o d’hora vencerem la por per vèncer l’Estat”. Els aplaudiments eren dels més destacats de la tarda, constatant que els presos polítics i els exiliats són gairebé l’únic nexe d’unió que sustenta l’independentisme català a hores d’ara.

Contra això, de fet, ha carregat Paluzie. “Hem d’exigir la unitat. No qualsevol, sinó per la independència. De debò, de fons. La que prioritza els interessos del conjunt del moviment als del partit”, reblava la presidenta de l’ANC. Feia incís també a treballar des de l’acció no violenta i a no fer cas dels cants de sirena del diàleg amb l’Estat. A partir d’aquí, traca final. “Després d’haver organitzat un referèndum i tenir presos i preses polítiques i exiliats, veiem com dos anys més tard, no tan sols no hem avançat, sinó que hem fet algunes passes enrere”, lamentava. Seguidament assenyalava que des dels els partits “es discuteix en públic el repartiment d’engrunes, es deslegitima el referèndum que vam fer i l’única via que ens ha permès arribar on som, la unilateral, es desarma dia a dia”. La petició era clara “no ens desarmeu”.

Finalment, Paluzie llançava una darrera advertència. “Com més temps passi, més es dilueix la possibilitat de preparar el proper embat. Acabem junts el que vam començar junts. No farem marxa enrere”, exposava posant fi als parlaments.

Els segadors i uns crits d’”independència” a mig gas, tancaven l’acte. Una nova mostra unitària de la manca de rumb conjunt en què viu instal·lat l’independentisme des de l’embat de la repressió que va seguir el referèndum del primer d’octubre.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.