La història de les llengües minoritzades sol ser una història de resistència, tant col·lectiva com individual. Resistència a la inèrcia uniformitzadora; a la lògica de la preeminència de la llengua hegemònica; resistència, també, per salvar els prejudicis i l’estigma. Passa amb el català, amb el gallec o amb l’eusquera. No cal dir quan es tracta del dialecte d’una llengua com l’aragonès que, per no tenir, no té ni reconeixement d’oficialitat en el seu propi territori.
En aquest cas, el dialecte en concret és el belsetà, una variant de l’aragonès que es parla a la vall de Bielsa i que, en l’actualitat, compta amb menys d’una trentena de parlants nadius. Un dialecte -el més arcaic de l’aragonès, segons diuen- en clar perill d’extinció.
Ánchel Lois Saludas (Espierba —Bielsa—, 1960) no sap si en podrà evitar la desaparició, però, almenys, ha fet tot el possible per registrar, pacientment, tantes paraules com ha pogut. Segons els seus càlculs, des que amb setze anys va començar a anotar mots, ja en suma al voltant de 21.000. Una tasca pacient que li ha permès confegir una mena de Pedra Rosseta del belsetà. Una obra monumental que aquest pastor ha construït en les estones lliures que li deixaven els quefers agraris als quals s’ha dedicat tota la vida.
Ánchel Lois Saludas, pastor de professió, va començar a anotar paraules del belsetà amb setze anys. N'ha recopilat 21.000
Què fou el que li dugué a iniciar aquesta tasca hercúlia no és del tot clar. Hi ha, clar, l’estima i el respecte que ell professava per la llengua que li havien transmès son pare i sa mare. També el neguit per veure, arribats els anys de l’adolescència, el desprestigi d’aquell idioma que l’acompanyava des del bressol. La convicció estesa, entre molts, que parlar belsetà era xarrar malament.
Ell, inconformista de mena —i àcrata d’esperit—, s’hi revoltà. I en el camí entre l’adolescència i la joventut, començà a anotar, ací i allà tots els mots que tenia al cap: lluerna, testa, trapala, ungla, canelo, obrella, camintrencata,... Preguntava a la mare i als veïns de la vall i ho anotava tot, amb paper i bolígraf, ara en una llibreta, ara en un tros de periòdic, ara en un retall d’un cartell. Tot una mica anàrquic. Fins i tot, mentre pasturava o caminava per alguna senda muntanyosa, ha fet servir les pedres per fer les seues anotacions.
Ha estat una feina contra el rellotge, perquè, simplement, els parlants del belsetà s’han anat morint a mesura que la despoblació de la vall avançava. De parlants nadius, a hores d’ara, en queden ben pocs i tots els qui queden han superat la seixantena. «Hi ha gent jove que l’entén, però no el parla. I una llengua que no es parla, mor. La llengua és l’ànima d’un territori», explica Ánchel Lois, a qui tothom per aquestes contrades, coneix com Barré.
Ara, el documental 21.000 palabras. Un capezuto e dos collons, del director Maxi Campos narra la seua història. Campos, natural de la mateixa comarca que Barré, s’enamorà ràpidament d’aquest home d’estatura baixa, cabells arrissats i somriure fàcil. «Estava preparant un documental sobre la música de la comarca i em passaren el seu contacte. Quan vaig conèixer la seua història em vaig adonar que calia fer un documental exclusiu sobre ell. Vaig tindre la sensació d’estar davant el Maria Moliner del bersetà», explica Campos.
Maxi Campos (director): «Quan vaig conèixer la seua història, vaig tindre la sensació d'estar davant el Maria Moliner del belsetà»
Dit i fet, dedicà un any a acompanyar-lo i escorcollar aquella aventura lingüística que Barré va iniciar sense pretensions però que, amb el pas del temps, ha esdevingut un tresor filològic que s’ha guanyat el respecte del gremi. I això no és poca cosa. Perquè Barré ha estat un autodidacte que ha aprés els ets i els uts de la lingüística amb les seues pròpies eines, comprant llibres i manual ací i allà.
Un tipus carismàtic i intel·ligentíssim que parla el català i el castellà i entén, a més, l’euskera, l’occità i el roncalès i que, tanmateix, va tindre clar des de ben jove, que no volia abandonar les muntanyes, per dura que fora la vida. Mentre els catedràtics de filologia de la universitat es tancaven als seus despatxos, ell conversava i anotava pacientment els mots que els veïns més longeus de la comarca li transmetien. Una conversa de tu a tu, que ha situat aquest entomòleg de les paraules en una posició privilegiada per atresorar una riquesa lingüística en perill de desaparició.
El títol del documental refereix, precisament, a la seua obstinació. 'Capezuto' és un cabut, aquell que s’entesta a fer alguna cosa a pesar de totes les contrarietats. Poca explicació requereixen els “dos collons” que completen la frase.
El documental de Campos, en tot cas, serveix per valorar i donar difusió a la tasca desenvolupada per Barrés aquests darrers quaranta anys. En la peça audiovisual intervenen personalitats del món filològic, com ara Brian Mott, Enrique Gargallo, Fernando Romanos, Chesús Casaus, Chusep-Raúl Usón o Rosa Lafranca. Tots ells contribueixen a contextualitzar la figura i el valor filològic de Barrés.
Des que es va estrenar, ha tingut una bona collita de premis: en el InDOCumentari, de Sabadell, en el Festival Internacional de Documental Etnogràfic de Sobrarbe, en el Festival Internacional de Cine Villa de Ledesma i en el Evolution Mallorca Internacional Film Festival.
El documental ha actuat com a revulsiu i gent de la comarca s'està interessant per aprendre el belsetà
«M’ha agafat una mica de sorpresa perquè són festivals amb propostes d’altíssima qualitat”, admet Maxi Campos, qui no es pensava que “una història tan xicoteta poguera arribar a tanta gent». Al capdavall,21.000 palabras. Un capezuto e dos collons és un documental que apel·la a qualsevol parlant en llengua minoritzada. És, també, un avís a navegants, una advertència del que pot passar quan, a la desídia institucional se li uneix l’autoodi, el declivi demogràfic i la globalització.
El que més enorgulleix a Campos és, en tot cas, que el documental haja actuat com a revulsiu. De resultes del seu visionat, alguna cosa s'ha mogut a la comarca del Sobrarbe. De fa unes setmanes, Ángel Lois imparteix classes de belsetà entre un grup de veïns que volen recuperar la llengua dels seus avis i àvies. Potser això no salve aquest dialecte, però és el símptoma que de l'autoodi s'ha passat a l'autoestima, i això no és poca cosa. Fins i tot el govern d'Aragó, en vistes de la repercussió que ha agafat el documental, s'ha interessat per la tasca desenvolupat per aquest pastor filòleg.
En l’horitzó de Barré hi ha la publicació de tot el material que ha anat recopilant. La tasca, tanmateix, és gegantina. Perquè Ángel Lois és al·lèrgic a les noves tecnologies i tot el material ha estat, fins fa uns anys, dispers en llibretes i llibretetes. Un embalum d'apunts que, en una ocasió, va estar a punt de perdre's per culpa d'un incendi. Només en els últims anys, i amb l’ajuda de gent que estima i valora la seua feina, va iniciar una tasca de sistematització. Publicà, de fet, Aspectos morfosintácticos del belsetán, del bracet de Chavier Lozano.
Manca, però, la seua obra magna, que els amics i coneguts fa temps que li reclamen, per més que ell sempre tinga el neguit de deixar-se fora un darrer mot. El filòleg valencià Salvador Pallarés, que va conèixer la història de Barrés a través del Verkami amb què s’havia de finançar el documental, fa un any que col·labora amb Ánchel Lois de forma desinteressada per tal que l’obra veja la llum. Resta, però, feina per fer.
Són, però, ‘capezutos’ i, tot apunta que, algun dia, més prompte que tard, el Diccionari Barrés del belsetà serà una realitat. Un patrimoni de la humanitat que aquest pastor ha salvat de l’oblit.