Entrevista a Francisco Letamendia

'L’exigència de l’esquerra ‘abertzale’ ha posat fi a la lluita armada'

Francisco Letamendia Belzunce (Sant Sebastià, 1944) és un reconegut assagista i acadèmic dedicat a la ciència política. Professor emèrit de la Universitat del País Basc, és una de les veus més influents entre l’esquerra ‘abertzale’, on va militar entre 1977 i 1982. Parlem amb ell del futur del País Basc després d’ETA. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En un article recent publicat en Naiz i que vam traduir en EL TEMPS, vostè es mostrava molt optimista de cara al futur d’Euskal Herria.

­—Distingia entre la utopia i la distopia. En aquest últim cas, cal destacar allò que sembla tristament inevitable per a part de la Unió Europea i dels seus Estats, que segueixen una evolució ombrívola. Llavors, contraposava aquesta distopia a una utopia molt viva en aquests moments a Euskal Herria, Catalunya i altres territoris. Una utopia que s’està fent possible, per exemple, amb les decisions dels pobles sobre les institucions polítiques que volen tenir, sobre el manteniment del teixit laboral, l’autodecisió de les dones pel que fa a l’alliberament de la seua condició... Si mirem les condicions que hi ha ara a l’Estat espanyol, la perspectiva només pot ser negativa. El centralisme està motivat per la valentia i la dignitat amb què s’està expressant el poble català. Però també és fruit de la descomposició general existent entre les forces polítiques i el projecte sociopolític de l’Estat. Com menys coherent és el projecte, més es recorre a sentiments anti: antiterrorisme, antiseparatisme, antirefugiats... Aquesta és la dinàmica en què es troba immers l’Estat espanyol.

—La decadència és inevitable?

— S’han ficat en un terreny molt perillós. Els principals dirigents de l’independentisme a Catalunya han donat el pas més enllà de les fronteres i han traslladat el problema a Europa. S’han trobat que els Estats no faran gran cosa, però han comprovat també que, en certs països, el poder judicial té en compte Montesquieu. Això està generant una situació molt incòmoda per al Govern espanyol. I la possibilitat que s’encenga una llumeta al final del túnel hi és gràcies a l’opinió pública i a les decisions dels jutges. Nosaltres, els bascos, comptem cada cop més amb suports de l’opinió pública. L’Estat francès s’hi està implicant mínimament, però més que mai.

—Assumeix la distopia, però també la utopia. Sembla contradictori.

—La utopia és el que desitgem. I sense utopia no hauríem tingut Revolució francesa ni cap dels grans passos que s’han fet al llarg de la història. Estem obligats a creure-hi.

—S’hi donen les condicions, amb un escenari tan regressiu?

—Al final, tot depèn de la voluntat política dels que resisteixen a tots els nivells: nacional, social, laboral... Hi ha gent de totes les edats que lluita pels seus drets. Hi ha condicions per capgirar les coses.

—Parlava, en l’article, per exemple, del dret de decisió dels pobles i la possibilitat de traslladar també aquest dret de decisió al món laboral.

—Per descomptat. També és possible. A Euskal Herria hi ha hagut distintes iniciatives de deslocalització. La mateixa gent del poble, el poble com a comunitat, ha donat suport als treballadors i ha pressionat el Govern basc perquè posara condicions a les empreses que impulsaven la deslocalització. S’ha donat una resposta popular. I a Catalunya s’estan veient coses molt interessants. L’Estat espanyol es frega les mans assegurant que el gran capital no té res a veure amb l’independentisme. Però el català és un moviment progressiu, molt allunyat de la visió de recessió que els mitjans estan intentant donar, i que està donant la volta a situacions que semblaven impossibles de ser capgirades.

—El comunicat d’ETA i la dissolució alimenta la seua tesi de la utopia?

—És clar! Però cal recordar que és molt complicat assolir la utopia si només desapareix la violència política d’un dels dos bàndols. L’altre continua actiu i condecorat, i així és molt difícil avançar. Tampoc no ajuda el fet que no s’assumesca que ha estat la demanda de la gent, i concretament l’exigència de l’esquerra abertzale, la que ha posat fi a la lluita armada. Això no s’ha agraït. Però sí que s’ha tingut en compte. Perquè, de fet, qui ha encapçalat aquesta exigència i aquestes negociacions, Arnaldo Otegi, ha passat anys empresonat. Perquè al Govern espanyol li interessa que continue existint ETA.

—La tesi del Govern espanyol és clara. Però com pensa que ha rebut l’anunci la societat basca?

—Positivament. Jo distingiria el nivell de l’opinió pública, que ha rebut molt bé l’anunci; i el de sectors il·lustrats de l’opinió pública europea i mundial, que també ho han rebut molt bé. Esperaven un gest i l’han rebut: dissolució, perdó i reconeixement del dany causat. D’altra banda, ETA ha fet una distinció entre les persones que formaven part del conflicte i les que no en formaven part. Són distincions fosques, però que es poden interpretar de distintes maneres. En la meua opinió, cal recordar que una de les parts no sols no ha demanat perdó, sinó que continua permetent judicis que haurien de ser processats com a delictes d’odi. El judici d’Alsasua està promogut purament per l’odi. Tot forma part de la política miserable. El Partit Popular té por de la competència que li ha sorgit en Ciutadans. Llavors, com més colpege contra els bascos —a hores d’ara el rival dèbil, perquè no té el suport europeu que sí que té afortunadíssimament Catalunya— més profit traurà. I així, de cap manera, mai no se solucionarà el problema a Euskal Herria.

—Fins a quin punt el gest d’ETA està condicionat per la demanda de la fi de la dispersió dels presos?

—Evidentment, és un condicionant. Un altre és trobar suport internacional. I un altre és sintonitzar amb l’opinió pública d’Euskal Herria i, concretament, de l’esquerra abertzale, que exigia la fi d’ETA.

—També hi ha satisfacció en algunes víctimes pel perdó.

—Efectivament. Al comunicat es parla del respecte a les víctimes i no s’exclou ningú. De tota manera, hi ha un moment en què les dues parts s’han de demanar recíprocament perdó. Això facilitaria extraordinàriament les coses a tothom i és l’única manera com s’ha aconseguit acabar els conflictes arreu del món i al llarg de la història.

—Siga com siga, enfront continua havent-hi la mateixa postura: un Estat que no vol negociar res i que nega que haja cessat la violència. Com afecta aquesta actitud a l’opinió pública basca en general?

—Genera molta irritació. El 88% dels presos bascos estan en situació de primer grau, cosa que implica un patiment total en les famílies. Aquest nivell ampli de persones que tenen relació directa amb els presos, que és un col·lectiu d’unes 40.000 persones, està completament irritada. Cal recordar, i això els que en alguna ocasió hem estat advocats de presos ho sabem, que en moltes ocasions pateixen més les famílies que els mateixos presos. I són els presos qui consolen els familiars.

—El relat que té l’Estat contra el dret d’autodeterminació d’Euskal Herria, clarament condicionat per la violència d’ETA, suposa un entrebanc per convèncer l’opinió pública internacional?

—Potser sí, però cal tenir en compte uns altres factors. El fet que s’haja jutjat per terrorisme un fet que no deixa de ser una baralla de bar, de segur, escandalitzarà. Hi ha elements venjatius que sensibilitzaran l’opinió pública europea. D’altra banda, França, que no té un Govern precisament progressista, està apropant els presos d’ETA. L’opinió pública internacional no admetrà que es continue parlant d’un fantasma que ja no existeix per continuar exercint la violència.

—Pensa que Euskal Herria s’ha emmirallat en Catalunya d’alguna manera? La manera de fer a Catalunya ha condicionat les polítiques?

—La història de les relacions entre Catalunya i Euskal Herria ha tingut alts i baixos. Jo ho he viscut. Jo he vist com a diputat als anys 70 que els diputats convergents votaven en contra del dret a l’autodeterminació. Però em consta que sempre hi ha hagut simpaties entre ambdós pobles. És possible que el que ha aconseguit Catalunya sense violència haja reconduït els plantejaments a Euskal Herria per mantenir els principis però marginar la violència.

—Hi ha una sèrie d’elements interns que dificulten l’objectiu de l’autodeterminació. Per exemple, EH Bildu anhela que les actuacions del Partit Nacionalista Basc al Congrés es facen de manera conjunta, “en clau de país”. I el que ha passat amb els Pressupostos Generals de l’Estat és un exemple de tot el contrari.

—A Catalunya, la unió de les principals forces polítiques està aconseguint els objectius fonamentals que es persegueixen. Ací continua molt present la rivalitat entre EH Bildu i el PNB. No s’ha aconseguit la unitat d’acció, i això debilita el país. Confie que s’aconseguesca en algun moment, conservant cadascú el seu programa. En alguns moments s’ha aconseguit, però no com cal.

—A Euskadi, el PP s’ha posat de part del lehendakari Urkullu en algunes ocasions. Fins a quin punt aquest partit pot traure profit d’aquestes accions?

—Els valdrà de molt poquet. Pense que el PP al País Basc està a punt d’extingir-se.

—De veritat?

—El 75% dels bascos han votat partits favorables al dret a l’autodeterminació: PNB, EH Bildu i Podem. Aquesta tendència és progressiva.

—Per últim, com són les relacions entre el Govern basc i el navarrès?

—El Govern de Navarra té components del PNB i de l’esquerra abertzale i això és positiu.

—Però les relacions entre els dos governs són satisfactòries?

—La satisfacció és subjectiva, però l’objectiu és que es duguen a terme polítiques públiques positives.

—Però s’estan duent a terme polítiques conjuntes entre el Govern basc i el navarrès?

—No. I és una pena. Som molts els que pensem que n’hi hauria d’haver.

—Per part de qui, pensa, hi ha més resistències a establir aquesta mena de relacions?

—No m’agradaria aprofundir molt sobre això. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.