Corrupció

Quan Zaplana temia EL TEMPS

Aquest setmanari és bon coneixedor de l’evolució d’Eduardo Zaplana en política. Des del primer minut, EL TEMPS va denunciar les formes del de Cartagena per ascendir en el seu ofici. Tot va començar a Benidorm i va esclatar, definitivament, quan Zaplana va accedir a la presidència de la Generalitat Valenciana. Des de la màxima institució valenciana va fer gala del seu compromís contra el país. I al seu punt de mira estava aquesta publicació.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“Perquè no torne el passat, guanyem el futur”. Acció Cultural del País Valencià impulsava una de les campanyes més potents des del seu naixement, el 1971, al caliu de la lluita antifranquista. Després d’anys i panys de construcció nacional, l’ombra política de l’anticatalanisme planava, més que mai, sobre el País Valencià. Els anys de Joan Lerma al capdavant del Consell (1982-1995) no havien estat satisfactoris. Entre les entitats nacionalistes hi havia una coincidència: el treball per la llengua i per la cultura del país havia estat molt més limitat del que s’esperava. Ara, però, s’aveïnava un nou temps que no era ben bé nou. Més aviat, antic.

Eduardo Zaplana, un vell conegut de la UCD, havia iniciat la seua transcendència política ostentant l’alcaldia de Benidorm (1991-1994) amb el Partit Popular. Es va apoderar del càrrec després d’un polèmic cas de transfuguisme que EL TEMPS va assenyalar. Maruja Sánchez Trujillo, coneguda a la Marina com la bienpagà, marxà del grup socialista per facilitar l’alcaldia al murcià. No sense sospites de contraprestacions, com evidencia el seu malnom. De fet, tal com denunciava aquest setmanari en aquell moment, les comissions d’investigació demanades pel PSPV per estudiar el cas de la Bienpagà i el seu marit, Pedro Martínez, qui va adquirir la gestió monopolitzada dels esdeveniments lúdics de la ciutat, foren desateses pel PP local. Maruja Sánchez comptava amb dos policies locals que li feien d’escortes i el seu patrimoni va créixer de manera bastant sospitosa en només tres anys.

L’ambició política de Zaplana comptava amb l’aprovació d’un electorat cansat del Govern de Joan Lerma, en plena etapa de desgast. Zaplana creixia, sobretot, des del sud. I ho feia a còpia d’un victimisme antivalencià que va ressuscitar les velles ambicions secessionistes d’un sector de l’elit alacantina que somiava amb el Sureste: l’autonomia uniprovincial, amb l’aproximament a Múrcia i amb el distanciament de València. I, per descomptat, amb el rebuig declarat a qualsevol tret identitari que refermara el caràcter valencià del sud. Dit d’una altra manera: la llengua, la cultura i el país no entraven en aquell món. Prova d’això era la seua proposta inicial de fer del català una assignatura voluntària a l’escola valenciana.

A Alacant, el discurs de Zaplana va tenir èxit. I la seua habilitat va ser la d’atraure, des del Partit Popular, un alacantinisme que, sense ser necessàriament antivalencià, patia un cert sentiment de marginació des del cap i casal. Zaplana, però, va saber guanyar territoris més enllà de la marjal de Pego-Oliva. El suport brindat per la influent directora de Las Provincias, María Consuelo Reyna, i l’absorció dels regionalistes d’Unió Valenciana, culminada després de les eleccions de 1999 —després de la legislatura marcada pel Pacte del Pollastre entre Vicente González Lizondo i el mateix Zaplana— van demostrar l’habilitat política del personatge.

Zaplana a les Corts Valencianes amb Vicente González Lizondo al darrere, llavors president de les Corts

Abans, però, va haver de superar entrebancs. Conscients de les intencions polítiques de Zaplana i de les seues malifetes per créixer, EL TEMPS no es va estar de denunciar-lo. També Acció Cultural del País Valencià, que va protagonitzar una campanya prèvia a les eleccions de 1995 que va voler evitar, sense èxit, l’arribada al poder del de Cartagena. No ho varen impedir. Si bé les mobilitzacions al carrer van reflectir la flama viva d’un país que no estava disposat a donar la benvinguda al projecte d’Eduardo Zaplana.

El Bloc de Progrés Jaume I, plataforma creada per iniciativa d’ACPV, va sumar el suport del PSPV i d’altres partits que s’uniren per defensar la llengua i la cultura del país, amb manifestacions multitudinàries a Alacant i València. L’escriptor i gramàtic Enric Valor va ser un dels presidents de la plataforma. Lluitador experimentat i de coneguda activitat política a Alacant —va ser ell, durant la Segona República, un dels qui més van treballar per revifar la flama al sud— no hi havia ningú com ell per encapçalar aquell lema: “Perquè no torne el passat, guanyem el futur”. Era l’any 1995 i Valor comptava 84 anys. I darrere d’ell hi havia sindicats, universitats i tota mena d’entitats civils unides per evitar allò que, finalment, va arribar.

 

Contra EL TEMPS, 3i4, TV3...

Com calia esperar, Zaplana, un cop va esdevenir president, no es va oblidar d’allò. I es va entestar a demostrar-ho amb fets bastant rellevants. A dues setmanes de la celebració dels Premis Octubre ­—atorgats per l’editorial 3i4— a la Fira de Mostres de València, des de la Generalitat van cancel·lar aquell acte que anava a ser protagonitzat, musicalment, per Lluís Llach i Carles Santos. Era l’any 1996.

Si Zaplana era enemic de qualsevol element de vertebració, TV3 n’era un de bastant clar. Una nit de febrer de 1997, el senyal de TV3 es tallava enmig de la retransmissió d’un Barça-Reial Madrid que acabà amb la victòria dels culers per 2-3. Va ser la nit de les famoses botifarres de Giovanni al Santiago Bernabéu. Les emissions es van recuperar després del partit. Acció Cultural, que havia fet possible que al País Valencià es rebera el senyal de la televisió pública catalana, va denunciar el “segrest” del Govern Zaplana de l’emissió. Cal recordar que, en l’emissió de partits de futbol, TV3 absorbia més audiència que Canal 9 al País Valencià. El Molt Honorable va desmentir la seua participació en aquell tall. No sense retrets contra el llavors president de l’entitat, Eliseu Climent. Però més endavant, la realitat el desmentiria a ell.

Missatge que va emetre Acció Cultural des del canal TV3 al País Valencià quan des del Govern Zaplana es van tallar les emissions / Rafa Gil

Emili Payà, un antic treballador d’Acció Cultural, recorda com, alertats per les interferències de l’emissió de TV3, ACPV va avisar la Guàrdia Civil. El cos policial va descobrir in situ tècnics en un estudi auxiliar de Ràdio Televisió Valenciana (RTVV) interferint el senyal de la televisió pública del Principat.

I, és clar, EL TEMPS també va pagar les conseqüències d’aquella obra de Govern. Quan el setmanari havia de rebre unes subvencions aprovades pel Consell anterior presidit per Joan Lerma, el nou Molt Honorable es va encarregar d’anul·lar-les per tots els mitjans. Concretament, en una ordre del 25 de juny de 1997 publicada al Diari Oficial de la Generalitat Valenciana, el llavors conseller de Presidència, l’alacantí José Joaquín Ripoll —mà dreta de Zaplana i ara també esquitxat per diversos casos de corrupció presumptament protagonitzats durant la seua etapa al capdavant de la Diputació d’Alacant, entre 2003 i 2011— signava que “la concessió de la subvenció” prevista per a mitjans que empraven el català en les seues publicacions suposava “una lesió per a l’interès públic de caràcter econòmic” en el cas d’EL TEMPS.

El fet que declararen la revista lesiva, evidentment, no només provocava la denegació d’una subvenció signada. També espantava anunciants i afectava l’estructura sostenidora d’aquest setmanari que, malgrat tot, va sobreviure a Eduardo Zaplana i als governs posteriors del PP, que no van ser menys hostils. Mercè Teodoro, advocada que en aquell moment es va encarregar de conduir el cas, recorda que l’any 2001 el Tribunal Superior de Justícia de València va impugnar aquella resolució signada per Ripoll.

Pel que fa a la llengua, Zaplana va ser l’impulsor de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. La creació d’aquesta entitat generava temor entre els qui havien treballat, des de la base i amb unes dificultats enormes, per la vertebració de la llengua en la societat valenciana. Els seus socis d’Unió Valenciana i la preocupació de Zaplana pel català —el preocupava en tant que existia, de fet— feia tremolar les entitats culturals, que també estigueren a l’aguait del que poguera significar la creació d’aquell ens. Jordi Pujol, en aquell moment president de la Generalitat de Catalunya i sostenidor del Govern de José María Aznar a Espanya —el pacte del Majestic continuava vigent— va tractar d’evitar que l’AVL esdevinguera l’entitat secessionista que els socis de Zaplana pretenien. Joan Rigol, d’Unió Democràtica de Catalunya, en aquell moment senador i posteriorment president del Parlament català (1999-2003), va ser l’home que va intercedir personalment per impedir-ho. Finalment, l’AVL va reconèixer les Normes de Castelló. I, per tant, de la catalanitat de la llengua dels valencians, definida per aquella entitat com a part d’un sistema lingüístic “que els corresponents Estatuts d’autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixien com a llengua pròpia”. D’alguna manera, Zaplana evitava afirmar que la terra era plana. Tot i que tampoc ho acabava de negar.

Abans, Zaplana va cometre la temeritat de retirar el suport del Govern valencià a l’elaboració de l’obra completa del pare Batllori. Una tasca en què fins llavors havien col·laborat els governs valencià, català i balear. La decisió va aixecar polseguera i arribà, fins i tot, al Congrés dels diputats i a la casa reial. Per rectificar, Zaplana va visitar el pare Batllori a Roma i va comunicar-li que no tenia res en contra d’ell, “però sí del seu editor”, Eliseu Climent. Per demostrar-ho, li proposà, textualment, “hágame un libro y se lo publico”. Batllori no ho va acceptar.

Al remat, al País Valencià, “Zaplana va representar la reivindicació d’una particularitat valenciana que els sectors més conservadors van manipular amb èxit”, recorda Toni Gisbert, actual secretari d’Acció Cultural del País Valencià. “Aquell sentiment també era canalitzable en un sentit positiu, però el maltracte per part del Govern espanyol va ser contestat amb un desig d’autoafirmació que ell va saber utilitzar”. Gisbert recorda que la resposta cívica contra tot el que representava Zaplana va suposar un gran èxit. “Si bé l’articulació política d’aquella proposta va fracassar” i el cartagener va saber aprofitar aquell buit “per vincular la reivindicació valenciana amb la construcció de grans projectes que servien per emmascarar el seu de propi: saquejar les arques públiques”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.