La Diada catalaba arriba enguany amb més preguntes que certeses sobre el futur de l'independentisme. El retorn d'Oriol Junqueras a la manifestació després de cinc anys d'absència, les estratègies divergents d'ERC i Junts i l'ascens d'Aliança Catalana situen l'Onze de Setembre davant d'un escenari polític molt diferent de les grans mobilitzacions que van marcar la dècada del Procés. La jornada ja no servirà només per mesurar quanta gent surt al carrer, sinó que oferirà una fotografia de qui conserva capacitat de mobilització i, sobretot, de qui aspira a definir el rumb del moviment per l'alliberament nacional.
La mobilització d'enguany vol recuperar la idea de la força col·lectiva. L'ANC, Òmnium Cultural, el Consell de la República, l'Associació de Municipis per la Independència, la Intersindical i el CIEMEN han convocat mobilitzacions a Barcelona, Girona i Amposta sota el lema «Hi soc. Hi som. Independència». L'organització planteja l'Onze de Setembre a partir de dos eixos, «present» i «futur», i vincula la reivindicació independentista amb qüestions com ara la llengua, els serveis públics, l'habitatge, l'economia i la capacitat de decidir. Però darrere d'aquesta apel·lació a la unitat hi ha un independentisme amb el repte d'agafar embranzida en ple postprocés.
Un reviscolament?
Junqueras tornarà enguany a la manifestació de la Diada. Cinc anys després de la seva última participació, el retorn del president d'ERC té una càrrega política que va més enllà de la presència d'un dirigent en una mobilització. Durant els darrers anys, la relació entre els republicans i l'ANC s'havia anat refredant, en bona part per les discrepàncies sobre l'estratègia independentista.
L'expresident de la Generalitat de Catalunya, el republicà Pere Aragonès, defensa que el retorn és natural perquè ERC ha participat en les manifestacions de la Diada «des del seu origen» i reivindica que la jornada és un espai on tenen cabuda «totes aquelles persones que defensin democràticament el país i la seva gent». L'expresident també rebutja que la negociació amb l'Estat hagi allunyat els republicans del carrer: «Les negociacions i les mobilitzacions no són excloents l'una de l'altra».
El gest coincideix amb un intent més ampli de recuperar una relació entre les institucions, els partits i el moviment que va ser una de les principals característiques dels anys de màxima intensitat del Procés. Però aquell engranatge fa temps que ja no funciona de la mateixa manera. Les grans mobilitzacions de la Diada van actuar durant anys com una demostració de força ciutadana que acabava condicionant l'agenda política. L'independentisme institucional i el del carrer avançaven, amb tensions i diferències, dins d'un mateix cicle. Avui, aquella força unitària compta, a priori, amb menys musculatura.
Carme Forcadell, expresidenta de l'ANC i una de les figures que va encapçalar les mobilitzacions del primer tram del Procés, considera que la situació actual s'ha d'entendre com una etapa de recuperació després del trauma dels darrers anys. «Crec que ara estem sortint d'un dol», afirma. No debades, hi veu «petits indicis» sobre com aquest període comença a quedar enrere.
L'expresidenta del Parlament de Catalunya ho exemplifica amb l'aparició de més estelades, l'augment de les reivindicacions lingüístiques o la trobada recent dels set expresidents de l'ANC, que, malgrat les seves diferències, van voler projectar un «horitzó comú» al voltant de la independència. «Hi ha certs indicis d'una recuperació de l'orgull de ser català», reitera. «El percentatge de partidaris de la independència al conjunt de Catalunya està repuntant i això és important tenir-ho en compte i donar-hi resposta», reforça Aragonès.
Sense estratègia compartida
L'independentisme arriba a la Diada d'enguany sense una estratègia comuna. ERC i Junts comparteixen l'objectiu de la independència, però fa temps que difereixen sobre el camí per arribar-hi. Els republicans han defensat la via de la negociació i l'acumulació de forces, una tàctica que van culminar amb la investidura del socialista Salvador Illa com a president de la Generalitat de Catalunya i els acords posteriors amb el PSC. Junts per Catalunya, en canvi, ha mantingut un discurs de més confrontació amb l'Estat i de posar el dit a la nafra als incompliments dels pactes per part del PSOE.
L'expresident Aragonès manifesta que aquestes divergències no haurien d'impedir la construcció d'un nou marc conjunt. «Un full de ruta compartit per al conjunt de l'independentisme democràtic és imprescindible», defensa. L'exdirigent republicà reivindica la gestió del Govern que va presidir com un exemple d'una via que permetia «gestionar un país sense renunciar a l'ambició nacional». «Cal continuar avançant en la negociació amb l'Estat sense renunciar a res», planteja.
Forcadell, però, introdueix una lectura diferent: les discrepàncies entre els partits no són noves. «Els partits polítics sempre han estat barallats», recorda. De fet, sosté que l'ANC va néixer per pressionar unes formacions que no aconseguien posar-se d'acord. La diferència d'avui, d'acord amb la seva radiografia, «és que la societat civil ha perdut part de la capacitat d'empènyer els partits que havia tingut entre el 2012 i el 2015». «És aquesta força que s'ha de recuperar», assenyala.
Les enquestes mostren que hi ha aigua a la piscina. Malgrat l'escenari de menys embranzida nacional, el suport a la independència no ha desaparegut. Al contrari: el primer Baròmetre d'Opinió Política del CEO del 2026 situa el sí en el 45%, sis punts més que el novembre del 2025 i en el nivell més alt des del febrer del 2020. El problema no és necessàriament la desaparició del sentiment independentista, sinó la seva traducció política. El sondeig projectava un Parlament molt diferent de l'actual: ERC obtindria entre 24 i 26 escons, Aliança Catalana entre 23 i 25 i Junts entre 16 i 18. La formació de Sílvia Orriols, que actualment té dos diputats, passaria així per davant de Junts, que en té 35.
El sotrac d'Aliança Catalana
La situació de Junts per Catalunya és especialment significativa en aquesta disputa. La formació continua vinculant bona part de la seva identitat política a la defensa de l'1 d'Octubre i a la reivindicació d'un conflicte amb l'Estat que considera encara obert. Però l'espai que havia ocupat ja no és el mateix. Laura Borràs, expresidenta de Junts per Catalunya, exconsellera de Cultura i expresidenta del Parlament de Catalunya, demana separar la situació dels partits de la del moviment.
«L'independentisme va arribar a ser no només hegemònic, sinó majoritari, fins al punt d'assolir una majoria absoluta al Parlament, però aquesta representació es va perdre en les darreres eleccions», introdueix. Ara, diu, cal preguntar-se què ha passat amb «la gent que era independentista el 2017» i que posteriorment ha deixat de votar les formacions independentistes. La seva tesi és que la pèrdua de centralitat electoral no equival necessàriament a la desaparició de la base social. Ho exemplifica amb la presència d'estelades en actes recents i amb el que descriu com «aquest nervi independentista».
Alhora, assenyala la fatiga, el rebuig i el cansament acumulats des del 2017 com alguns dels factors que expliquen la pèrdua de confiança en els partits. Un escenari del qual s'ha beneficiat Aliança Catalana, que incorpora una fractura diferent al camp d'obediència catalana. La formació combina l'independentisme amb un discurs que posa la immigració, la seguretat i la prioritat nacional al centre. «Quan la democràcia no dona respostes als problemes de la gent, apareix gent que diu que els resoldrà», adverteix l'exconsellera, que alerta «de la temptació de respostes autoritàries davant problemes que les democràcies occidentals no haurien resolt prou bé».
«Aliança Catalana es presenta com a la solució al malestar d'un sector de la població, però ho fa sense una base programàtica sòlida i solvent. Se serveix d'un discurs populista, emocional, racista i xenòfob per simplificar una sèrie de problemes que ens interpel·len a tots», expressa Aragonès. L'auge del partit capitanejat per Sílvia Orriols es produeix en un moment en què la immigració ha adquirit més pes en el debat polític català. Catalunya té actualment 2.039.015 habitants nascuts a l'estranger, que representen el 25,1% de la població, segons el cens de l'Idescat a 1 de gener del 2025. El percentatge arriba al 34,1% al Barcelonès.
Aquesta transformació demogràfica forma part del context en què es disputa el nou relat nacional. Però Borràs rebutja reduir l'ascens d'Aliança Catalana a una sola qüestió. Considera que els votants independentistes poden haver perdut confiança en els partits tradicionals i que això pot afavorir opcions que «toquen temes que els altres partits no tracten». Alhora, adverteix que una cosa és parlar sense responsabilitats de govern i una altra és assumir-les.
Forcadell també vincula l'auge dels nous partits populistes amb la incapacitat de la política tradicional per donar resposta a problemes com l'habitatge, la seguretat o la immigració. Però ho fa des d'una altra perspectiva: «S'ha de donar resposta a aquests problemes de la gent. I no hem de passar de puntetes per sobre», afirma. En particular, reclama abordar la percepció d'inseguretat i la multireincidència, i critica que els partits d'esquerres hagin tendit a deixar la seguretat en un segon pla.
Això introdueix una tensió que fins fa pocs anys no ocupava aquesta centralitat dins de l'independentisme majoritari: la relació entre reivindicació nacional, identitat, immigració i model de país. La pregunta ja no és només qui defensa la independència, sinó quin independentisme es vol construir.
A la recerca de la transversalitat
A pesar de la distorsió introduïda per Aliança Catalana i la immersió en una etapa nova per a l'independentisme d'ençà de la pèrdua de la majoria al Parlament, s'albiren brots verds. O si més no, així ho aprecia Forcadell: «Apareixen senyals de recuperació d'un orgull i d'una voluntat de tornar-ho a intentar. Per aconseguir-ho, però, ens cal recuperar la transversalitat». «Si recuperes transversalitat, recuperes la unitat. La Via Catalana fou un exemple de tot plegat: hi havia persones amb ideologies diferents que es donaven la mà sense preguntar-se a quin partit votaven», subratlla. «Necessitem unir tres conceptes per assolir l'objectiu: respecte als drets humans, unitat i transversalitat», insisteix.
Borràs coincideix en la necessitat de tornar a treballar conjuntament. Parla «d'intel·ligència nacional» i defensa una «unió de la força aritmètica» i de la «força estratègica». A parer seu, ERC i Junts per Catalunya haurien de ser capaços de superar «les diferències petites» i representar el conjunt del moviment independentista. «Cal confrontar l'Estat des dels arguments i la raó i guanyar autogovern, sense renunciar a res. El procés iniciat aleshores ha donat els seus fruits, i una mostra d'això és la llei d'amnistia amb les seves corresponents aplicacions», agrega Aragonès.
La Diada nacional, de fet, seria la cita idònia per assajar la unitat i aplicar «intel·ligència nacional», malgrat els matisos estratègics dintre del camp independentista. «Hem de demostrar que hi som perquè la cosa per la qual lluitem és molt més gran que un partit o unes persones determinades», ressalta Borràs. L'11 de setembre com al primer escenari d'un reviscolament nacional en un moment de transformació i distorsions a l'independentisme.