Entrevista a Laura Borràs

«Seria normal que el Govern valencià s’incorporés plenament a l’Institut Ramon Llull»

Laura Borràs i Castanyer (Barcelona, 1970) és consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Té una llarga trajectòria professional vinculada al sector, especialment en l’àmbit de la literatura. El seu despatx, ple de llibres de tota mena, reflecteix ben bé quina és la seua inquietud. Ara, des de fa dos mesos, porta un Departament malmès, com tots, per l’aplicació de l’article 155. I amb el seu darrer conseller, Lluís Puig, exiliat a Bèlgica. Parlem amb Borràs de les seues primeres setmanes al capdavant de Cultura i dels seus projectes.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Com han estat aquestes primeres setmanes al capdavant de Cultura?

—Sembla que faci anys, perquè tot ha estat una mica intens. L’aterratge ha estat complicat per les circumstàncies que vivim. Quan jo vaig entrar en aquest despatx hi havia un altre conseller i ara tots són a l’exili o a la presó. Per tant, no és fàcil entrar a exercir un càrrec en aquestes circumstàncies, amb la usurpació de funcions que hem patit, amb les restriccions que venien de fora... Tot això fa que tornar-hi impliqui haver de recuperar el temps perdut i agilitzar els tràmits que van quedar aturats. El despatx torna a estar ocupat i això pot donar sensació de normalitat. Però ens hem d’entestar a recordar que això no és normal. Fem el que fem perquè ho hem de fer, perquè tenim un compromís amb la ciutadania. Però no és cap situació normal. Hem de donar sentit a allò que estem fent en relació amb el tram de camí que prèviament han recorregut les persones que ens han precedit.

—Potser per això al seu despatx només hi ha la foto de Carles Puigdemont i no la de Quim Torra?

—No. No hi és per un tema d’endarreriment. A més, el president Torra no és dels qui els agrada fotografiar-se i ha preferit atendre la gent en comptes de fer aquest tràmit. Les meves fotos oficials les van fer aquesta setmana (la del 23 de juliol). No havia trobat cap moment abans. M’havien previst una sessió de tres hores de fotos i amb mitja vam passar. Hem prioritzat fer la feina abans que aquestes coses, que, en una situació de normalitat, són les primeres que es fan. Però nosaltres no som polítics normals. No som militants de cap partit polític. Fem això per compromís amb el país. La fotografia del president Puigdemont no la despenjaré pas. I posaré la del president Torra quan ens la proporcionin.

—Vostè va heretar un Departament malmès pel 155. Què és el que més li ha sobtat de la situació amb què hi ha accedit?

—Jo vaig formar part d’aquest Departament, formalment, fins al 16 de gener de 2018. Vaig fer tota la campanya electoral del 21 de desembre sense deixar de ser directora de la Institució de les Lletres Catalanes. Tot i que em van explicar que els càrrecs públics podíem tenir una suspensió de feina —no de sou— per dedicar-nos a la campanya electoral, jo no ho vaig voler fer. Perquè no va ser una campanya normal. D’entrada, jo no hauria anat mai en una llista electoral. Ho vaig fer per l’excepcionalitat del moment. Llavors, vaig mantenir les meves funcions com a directora de la Institució i vaig fer 75 actes de campanya i 75 més com a directora, a més de la feina del dia a dia. A l’administració, el 155 ha estat molt dur. Quan es va aplicar se’ns va dir que protegírem les institucions i els treballadors. Això és el que jo vaig mirar de fer durant la campanya electoral fins al dia que vaig prendre l’acta com a diputada, el 17 de gener. L’acta era incompatible amb l’exercici d’una direcció general o d’un càrrec del Govern. Però des del 17 de gener fins el 2 de juny, quan vaig prendre possessió com a consellera, i fins i tot fins mitjans de juny, quan es nomena el nou director de la Institució de les Lletres Catalanes [Joan-Elies Adell], jo he continuat fent aquesta feina de directora. Perquè hi havia el 155, hi havia moltes decisions que s’havien de prendre, havíem de prioritzar necessitats...

—Una etapa molt convulsa, doncs.

—El 155 ha fet molt de mal. Primer, perquè ha interromput el funcionament ordinari d’uns pressupostos que ja estaven assignats. Ja hi havia unes partides que s’haurien d’haver tirat endavant, que van quedar estroncades, i això hi ha repercutit negativament. Hi ha activitats que s’haurien d’haver fet la tardor passada i que s’han hagut de fer aquest any, quan n’hi havia unes altres de previstes. Això fa que un pressupost reduït per si mateix es perdi i et gravi en el pressupost següent. Ha comportat, per tant, un malbaratament dels recursos públics. I com que els departaments eren ocupats per ministres i no per consellers, els equipaments nacionals preferien no convocar consells perquè les decisions del dia a dia no les preguessin els qui no les havien de prendre. I, per tant, es paralitzaren moltíssimes iniciatives.

—Quan fou nomenada consellera de Cultura assegurà que mantindria relacions amb Lluís Puig, el seu antecessor, exiliat a Bèlgica. Com s’està materialitzant aquesta coordinació?

—Em comunico amb ell de manera pràcticament diària. El dia a dia comporta una sèrie d’immediateses, però les reflexions les fem conjuntament i res no evita que tingui converses amb ell. Jo prenc les decisions, signo papers i no he d’estar consultant-li tot contínuament. Però la relació és constant, fluida i diària. És important que tinguem present el gran sacrifici que han fet els consellers i el president que són a la presó i a l’exili. El conseller Puig va estar tres mesos al capdavant d’aquest Departament. Entremig hi havia l’agost. Jo ja en fa dos. Tres mesos que li han canviat la vida. Per una qüestió ètica, hem de tenir totes les atencions i empatia que podem amb ells.

Laura Borràs / Jordi Play

—Abans que fos nomenat el conseller Puig, va sonar el seu nom com a consellera de Cultura. Li ho varen proposar seriosament?

—Prefereixo no contestar aquestes coses. Jo feia una feina amb molt de gust a la Institució de les Lletres Catalanes. Soc professora d’universitat des de fa 24 anys. Quan em van proposar presidir la Institució ja va ser una sorpresa, perquè no m’havia vist mai fent una feina de gestió, representació i presa de decisions. I vaig pensar, “provem-ho”. Perquè en els càrrecs anteriors tenia idees i van funcionar. Mai no m’havia plantejat cap altra aspiració política. El fet de no haver militat mai en cap partit ho demostra. Jo sempre he estat en l’àmbit del voluntariat i de l’associacionisme. Però per aquesta línia política no hi havia transitat mai. Encara que per a moltes persones el meu nom estigués sempre a les travesses, jo era molt feliç fent aquella feina. I la continuaria fent. Soc aquí perquè les circumstàncies han estat aquestes, no perquè hagi estat un desig personal.

—I en aquest nou període, pensa que fins al moment les polítiques desenvolupades a la Generalitat de Catalunya van en la línia d’un mandat republicà o d’un de normal, com els anteriors?

—En aquest sentit hem de ser conscients de la situació i del marge de maniobra que tenim. Alhora, l’ambició ha de ser màxima des del punt de vista republicà. En la meva primera compareixença a la Comissió de Cultura, quan es plantejaven els eixos de la legislatura, ho vaig dir. És evident que haver tingut el 155 i la usurpació de les institucions ens ha fet sortir d’una posició que no és la de l’autonomisme, tal com estàvem acostumats, sinó que hem patit una regressió molt important. Jo no sabia que viuria l’exili de persones que havien estat al meu costat o que aniria a veure’ls a la presó. Per tant, hem fet un retrocés i hem tornat a moments de la història que pensàvem que havien caducat. Pensàvem tenir uns nivells de qualitat democràtica que no existeixen. I això, institucionalment, es tradueix en el fet que no comptem amb les mateixes regles del joc que teníem abans que passés tot això. Ara, és un error ser-hi? Jo crec que seria un error no ser a les institucions. Hem d’emprar tot allò que tinguem a l’abast, sigui de naturalesa autonòmica o preautonòmica. I hem de tenir clar cap a on hem d’anar. L’ambició republicana passa perquè cadascuna de les polítiques que fem estiguin profundament relacionades amb aquests valors. Quan em pregunten que com ens ho farem, sempre responc que tenint una República, perquè podrem legislar i prendre decisions que necessiten de lleis perquè es puguin prendre. Sistemàticament, però, hi ha un tribunal que tomba les lleis aprovades al Parlament, que són beneficioses per a la ciutadania i que es tomben pel fet que es prenen des d’aquí. Per això necessitem una República. Per tant, fer una acció política que posi de manifest contínuament quines són les camises de força que ens han imposat també, crec, és fer camí cap a la República. Per tant, la inspiració i els valors són republicans. El marge d’actuació pragmàtica és autonomista en allò que sigui autonomista. Alhora, posar de manifest sistemàticament els límits d’aquest mur és el que ens permetrà tombar-lo i fer-la efectiva.

—Des del Departament tenen pensada alguna actuació per posar de manifest aquests límits?

—Contínuament. La taxa de l’audiovisual és una llei feta amb el sector. Arribà així al Parlament i s’aconseguí que fos una llei aprovada per unanimitat al Parlament de Catalunya. I resulta que va ser tombada pel Tribunal Constitucional. Per tant, hem de buscar una altra manera. Estem treballant en un nou avantprojecte de llei. El que és important són els beneficis d’aquesta llei i no podem aturar-nos perquè ens la tombin. Hem de buscar altres maneres, i tenim pràcticament acabat un avantprojecte de llei. Hem de fer veure que hi ha hagut una intervenció aliena i totalment impròpia sobre una llei que és totalment beneficiosa per al sector i per al país. I busquem les maneres per continuar caminant.

—Les discrepàncies entre Esquerra i Junts per Catalunya estan afectant la disciplina parlamentària. Ho nota el Departament?

—No. Perquè l’acció de Govern i la parlamentària queden separades. No afecten les divergències, però entenc que generen determinada perplexitat entre els qui som independents, que ho vivim des de prop, i sobretot entre la resta de la societat. El clam de la gent és molt clar: unitat. I hem de treballar per anar tots endavant. Aquest és l’objectiu i qualsevol tensió s’ha de resoldre de manera interna.

—A més de l’herència del 155, el Departament també ha de fer front a qüestions que van afectar el teixit empresarial de la cultura catalana durant la tardor. Parlem, per exemple, del trasllat de la seu fiscal de Planeta. Com ha afectat això en el sector?

—Planeta és una empresa privada i el canvi de seu fiscal no sé si va ser un acte més o menys voluntari o més o menys induït. El cas és que ha estat així. Planeta, evidentment, té un pes específic en el panorama de l’edició. Per sort, aquest món s’ha transformat extraordinàriament els últims anys i han aparegut una gran quantitat de noves editorials. La gent les anomena “petites editorials” perquè les comparen amb els grans grups, però jo sempre dic que les editorials són grans o petites en funció del seu catàleg, no de la gent que hi treballa o del volum de facturació. Planeta té molts treballadors que en molts casos són, fins i tot, amics meus. I sé que des dels treballadors això s’ha viscut amb tristesa i amb certa sensació d’impotència. Els llibres es continuen fent aquí, ells continuen treballant aquí, i des d’aquest punt de vista, culturalment, no ens afecta. Fiscalment és una decisió seva i entenc que no és una qüestió de seu fiscal, sinó una declaració política d’intencions, en aquest cas. Alhora, l’empresa sap que Barcelona forma part d’una mena de hub editorial molt potent i no arrencaran de Barcelona tot el que representa Planeta. La decisió, doncs, diu molt de la seva declaració de principis ideològics. Nosaltres no hi podem intervenir de cap manera.

Laura Borràs / Jordi Play

—Grup 62, integrat a Planeta, té el 70% del total de l’edició en català, una omnipotència força criticada. Com ho valora?

—No puc valorar-ho. És un fet. Edicions 62 té una trajectòria i ha tingut un paper cabdal, fonamental, en la represa del que va ser la publicació en català. Ha posat en marxa premis literaris, ha donat un gran suport a la xarxa que ha permès la recuperació de l’edició en català... Per tant, la compra d’editorials que han quedat incorporades al grup han format un mapa que és el que heu descrit. Jo no puc valorar-ho. Ho constatem, és clar. La irrupció de les noves editorials de què parlava fa que l’ecosistema es reorganitzi. Això ha canviat en els últims temps. I tot i que Grup 62 abasta el 70% de l’edició, qualitativament hi ha hagut un salt molt important al país. I parlo de país complet: de les editorials valencianes, de les Illes, dels esforços que es fan a l’Alguer per visibilitzar la literatura catalana, de la implicació d’Andorra i de la Franja... S’està modificant el repartiment de la importància de l’edició, que no és només numèrica i econòmica. S’està posant de manifest un nou repartiment de la centralitat que és molt interessant. Perquè hi ha apostes d’editorials de nova creació o de noves aportacions literàries que canvien el panorama i que generen altres maneres de crear públic i de generar interès. Hi ha models cooperatius molt interessants.

—Vostè s’ha compromès amb els editors a continuar el Pla de Foment de la Lectura 2020, encetat per Santi Vila. Els editors n’estan satisfets, tot i que vostè vol anar més enllà amb una comissió perquè tots els departaments s’hi impliquen.

—Jo vaig participar molt activament en la redacció del pla. Hi havia previstes un conjunt de mesures econòmiques que esperem, aviat, estar en disposició d’executar. Però, sobretot, les millores que jo vulgui fer, des del meu punt de vista, tenen a veure amb el fet que no només per posar un llibre a l’abast d’un nen aquest llibre serà llegit. Hem d’anar més enllà si volem fer lectors. Perquè si de l’experiència de la lectura el lector no en surt satisfet, no hi haurà un segon llibre. Penso que aquesta és la part que més s’ha negligit habitualment en els plans de lectura. Perquè ens fixem, sobretot, en les editorials. Però, i el lector? El que volem és que els llibreters, els bibliotecaris, els autors i els editors facin de prescriptors: que pensin en els nens, ens quins llibres poden estimular-los i que els nens no quedin abandonats quan hagin rebut un llibre. Ja són lectors, aquests nens? Potser sí o potser no. Per què no els continuem atenent? Per què no demanem al nen què li ha semblat el llibre? Cal parar atenció a les persones i a les seves experiències de lectura i fer que la gent comuniqui la passió sobre allò que ha llegit. Aquesta mena d’elements són els que poden fer augmentar els lectors. Farem propostes de fidelització per construir un país més lector.

—Imaginem que el Departament més interpel·lat per això és el d’Educació.

—Absolutament. És imprescindible. Ja n’he parlat amb el conseller Josep Bargalló. Ens coneixem des de fa temps, ell és filòleg i compartim una trajectòria plegats. Ens entendrem. Ells han arribat al Departament amb un canvi substancialment més gros que el de Cultura, perquè jo ja formava part de l’equip i ja coneixia la Conselleria i els seus engranatges. Ells encara estan aterrant i al setembre ens hi trobarem. Tenim moltes coses en comú. No només el pla de lectura, que ens afecta a tots com a Govern.

—Vostè, des de la Institució de les Lletres Catalanes, va treballar molt per la integració de tot l’àmbit lingüístic. Manté aquest objectiu des del Departament?

—La millor manera de saber com algú treballarà és saber com ha treballat en el passat. I si jo he dut a terme polítiques d’integració territorial, d’incloure tot el domini lingüístic, de no fer mai cicles que no comportessin la participació d’autors procedents de tots els territoris, de mostrar tota la força de la nostra llengua i literatura, ara no deixaré de fer-ho tot just quan estic en una posició per refermar totes aquestes línies polítiques. No em desdiré de coses que per a mi han estat fonamentals. Per tant, la resposta és sí.

—Hi ha predisposició per part dels governs del País Valencià i de les Illes?

—Jo puc parlar de la meva voluntat. He de dir que la meva relació amb les persones que hi ha a les conselleries del País Valencià i de les Illes Balears no només és bona: és molt bona. I espero que aquest sigui un marc de col·laboració que ens permeti avançar. Al País Valencià i a les Illes hi ha coalicions de Govern, com aquí. I no es tenen punts de vista monolítics sobre les coses. La situació sociocultural d’aquests territoris també és diferent. Per això hi ha accions que en uns llocs es veuen de manera molt natural i que en altres llocs prefereixen que no es vegin tant. Però no es deixen de fer, malgrat que no tinguin tanta visibilitat. Jo espero que això ho puguem revertir. Tenim la intenció d’implementar la Declaració de Palma, que es va subscriure des dels tres territoris amb la voluntat de desplegar-la plenament. Per tant, veurem on arriben els governs a partir de la voluntat i la bona entesa que hi ha entre les tres persones que som al davant de les conselleries. Jo vull ser optimista. Però una cosa és la relació entre els consellers i una altra és el Govern, perquè transcendeix de l’àmbit de Fanny Tur i de Vicent Marzà. Però treballarem per afavorir aquesta bona entesa i aquesta possibilitat de fer coses junts.

Laura Borràs / Jordi PLay

—El Govern del País Valencià no forma part de l’Institut Ramon Llull, adreçat a promoure a l’exterior l’estudi i la difusió del català. La sorprèn, això?

—No, perquè sé per què no en forma part, cosa que m’entristeix. Perquè hauria de formar-ne part. Que no en formi part de manera explícita no vol dir que no hi sigui. Això també s’ha de dir. L’atenció que l’Institut Ramon Llull dona a autors valencians quan fa la seva tasca de difusió internacional de la cultura catalana és màxima. I s’han donat exemples, alguns que han estat molt contestats per segons quins sectors de la societat valenciana, per cert. Això vol dir que hi ha aquesta connexió. No em sobta que no hi sigui formalment, perquè en sé la raó. En canvi, lamento que no hi sigui d’una manera plena. Hi és amb accions puntuals. I entenc que hi ha d’haver la voluntat política de poder-hi ser plenament. Perquè a la pràctica ja es produeix. Nosaltres no podem fer la projecció internacional de la cultura catalana deixant de banda qualsevol de les parts que formen la cultura i la literatura catalanes, determinades no per les administracions, sinó per la llengua que trien els autors. Com podríem parlar de literatura catalana sense parlar de Joan Francesc Mira, Gemma Pasqual...? Per tant, com que ja ho fem, seria normal que el Govern del País Valencià s’hi incorporés plenament.

—Diu que coneix la raó per la qual el Govern valencià no forma part de l’Institut Ramon Llull. Quina és?

—Perquè a una part dels seus electors els sembla que això és fer pancatalanisme i que no és acceptable. El Govern valencià és molt conscient de les activitats que s’estan fent al Ramon Llull relacionades amb els seus autors i els seus lectors. Però no hi ha aquesta implicació formal. Jo he notat el clam del País Valencià en els actes en què he participat. Però ha de ser una voluntat institucional que esperem que en algun moment es pugui produir. No cal emmascarar-se ni avergonyir-se d’una cosa que hauria de ser absolutament normal.

—Parlem de museus. Hi ha la sensació, com ha criticat algú, que l’oferta museística catalana està estancada?

—S’ha fet un Pla de Museus en què ha participat tot el sector i que es va presentar amb gran satisfacció dels actors implicats. Tenim una brúixola que ha de durar fins al 2030 i treballarem en aquesta línia perquè tots els museus es comportin com a museus nacionals, com hem vist que ha passat ara amb el MNAC, que ha traslladat obres al Museu de Lleida.

—El conflicte amb Aragó continua per l’afer de Sixena. Com es pensa defensar aquest patrimoni?

—Fent cas dels nostres serveis jurídics, que durant el període del 155 va fer una sèrie de valoracions que el ministre no va atendre. Nosaltres no ho farem. Defensarem la nostra catalogació, conservació, exposició i protecció, perquè aquesta posició és la més responsable i la que garanteix la projecció pública.

—Alguns treballadors dels equipaments culturals han denunciat situacions de precarietat. Com s’ha tractat aquest tema?

—Jo he parat molta atenció en els treballadors. Els he anat a veure personalment. Soc conscient que s’ha passat una situació molt complicada. Ningú no vol les condicions de precarietat i les hem de revertir. M’he reunit amb sindicat i associacions professionals i l’objectiu és comú i compartit.

Laura Borràs / Jordi Play

—Pel que fa al sector audiovisual, aquest ha estat molt crític amb el paper desenvolupat pels seus predecessors. La producció de cinema en català és ben escassa. Es pot revertir, això?

—M’he reunit amb tot el sector audiovisual i estan molts contents perquè veuen que hi ha determinació a poder continuar fent valdre allò que consideren fonamental: la taxa que els permet rebre una sèrie de recursos destinats a la creació. També els ha encoratjat el fet de no haver-nos quedat aturats per la llei tombada, esmentada anteriorment, sinó que seguim treballant plegats.

—Per acabar, com imagina el país quan acabe aquesta legislatura?

—Lliure.

—Lliure vol dir independent?

—Lliure vol dir sense presos polítics ni exiliats. Aquesta és una qüestió humana. I si això passa voldrà dir també que tenim la capacitat per decidir el nostre futur. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.