La immigració ha deixat de ser una qüestió lateral en la política catalana. No és el principal problema per al conjunt de la ciutadania —l’habitatge continua al capdavant—, però sí que s’ha convertit en un dels eixos de diferenciació electoral. El primer Baròmetre d’Opinió Política del CEO del 2026 situa la immigració com el principal problema de Catalunya per al 10% dels enquestats, el mateix percentatge que assenyala la inseguretat. Entre els votants d’Aliança Catalana, però, la xifra puja fins al 31%.
La dada coincideix amb l’ascens de la formació de Sílvia Orriols. El mateix baròmetre li atorga entre 23 i 25 diputats, tercera força del Parlament de Catalunya, per davant de Junts i a tocar d’ERC. La immigració no explica per si sola aquest creixement, però Orriols ha aconseguit convertir-la en un eix electoral que la resta de forces ja no poden esquivar.
Una transformació que ja és estructural
Les xifres ajuden a dimensionar el fenomen. Segons l’Idescat, a 1 de gener del 2025 hi havia 2.039.015 persones nascudes a l’estranger residents a Catalunya, el 25,1% de la població. D’aquestes, 628.310 ja tenien nacionalitat espanyola. Si es mira només la nacionalitat, la població estrangera era d’1.522.819 persones.
La diferència no és menor. Com apunta Andreu Domingo, director del Centre d’Estudis Demogràfics, «si el que ens interessa és estudiar o entendre l’impacte de la migració, és recomanable estudiar la població per lloc de naixement en primer lloc». La dada permet entendre que immigració i estrangeria no són conceptes equivalents i que una part important de la població migrant ja forma part, jurídicament i socialment, de la societat catalana.
El 2024 Catalunya va registrar 276.046 immigracions procedents de l’estranger i 147.016 emigracions, amb un saldo exterior positiu de 129.030 persones, mentre el creixement natural va ser negatiu. La tendència, per tant, no és conjuntural. «L’evolució de la població depèn gairebé exclusivament de l’aportació migratòria», resumeix Domingo.
Aquesta transformació té conseqüències diferents segons el territori i la capacitat dels municipis per absorbir el creixement de població. El debat, per tant, ja no és només sobre fronteres: també ho és sobre escoles, habitatge, serveis socials, mercat laboral, llengua i seguretat. És en aquest terreny de la gestió quotidiana on la transformació demogràfica es converteix en conflicte polític.
Canvi de regles?
Aliança Catalana és la formació que més clarament ha convertit aquesta qüestió en bandera política. Sílvia Orriols ha reivindicat al Parlament de Catalunya la necessitat d’unes «bones fronteres», en un discurs que vincula immigració, seguretat, identitat i serveis públics.
L’ascens de la formació obliga els partits tradicionals a decidir fins a quin punt entren en aquest marc. El dilema és especialment incòmode per a Junts, que també reclama ampliar les competències per a Catalunya en immigració i reforçar la capacitat dels Mossos d’Esquadra en una eventual assumpció de competències. Però mentre Junts situa el debat en l’autogovern i la capacitat de gestió, Aliança Catalana en fa un element central del seu projecte polític.
La frontera entre les dues posicions és, precisament, un dels espais que està en disputa. L’expansió d’Aliança Catalana no afecta només Vox. També pressiona directament l’espai independentista i obliga Junts i ERC a definir fins a quin punt volen parlar d’immigració en termes de control, integració o cohesió.
Tres respostes per a un mateix fenomen
El PSC ha optat per combinar la defensa de la immigració com una realitat estructural amb la reclamació de més eines institucionals. Salvador Illa ha insistit que «la immigració ens fa ser un país millor» i ha rebutjat que es presenti el fenomen com l’origen dels principals problemes socials.
Alhora, el president ha reclamat més capacitat de gestió. En la compareixença parlamentària del 22 de juliol, Illa va afirmar que li agradaria que Catalunya pogués assumir noves competències en immigració. La posició socialista intenta, així, no assumir el marc d’Aliança, però tampoc deixar en mans de l’extrema dreta qüestions com el control, la gestió dels fluxos o la capacitat institucional.
Junts posa l’accent precisament en aquesta capacitat. La formació reclama competències integrals en immigració i més participació dels Mossos d’Esquadra en la gestió de fronteres. La diferència amb Aliança és el marc polític: per als juntaires, la qüestió migratòria és també una qüestió d’autogovern. La dificultat és evitar que la demanda de més competències acabi confonent-se amb el discurs identitari d’Orriols.
ERC, en canvi, intenta desplaçar el focus cap a la integració i la cohesió social. El català, l’acollida, els serveis públics i el paper dels ajuntaments ocupen una part central de la seva resposta. És una aproximació que situa la immigració menys en el terreny del control i més en el de la gestió de la convivència. Les tres estratègies parteixen d’un mateix diagnòstic: la immigració ja forma part de la realitat estructural del país. El que les diferencia és el marc des del qual proposen gestionar-la.
Habitatge i serveis públics, el terreny decisiu
La disputa política es trasllada, inevitablement, als problemes que la ciutadania percep com més urgents. L’habitatge continua sent el principal problema de Catalunya, amb el 28% de les respostes del CEO, mentre immigració i inseguretat se situen en el 10%. La immigració, per tant, no és el principal problema percebut pels catalans. Però pot convertir-se en el marc a través del qual s’interpreten problemes que sí que ho són.
El creixement de població augmenta la demanda d’habitatge i serveis, però això no significa que expliqui per si sol la crisi residencial o les dificultats dels serveis públics. Domingo alerta, precisament, contra aquesta simplificació. El demògraf admet que el creixement de població obliga a redimensionar els serveis, però considera que atribuir la crisi de l’habitatge a la immigració és «una forma massa fàcil d’emmascarar la transformació de l’habitatge en un bé especulatiu i extractiu». També rebutja convertir els migrants en els responsables de la precarització laboral o de la pressió sobre els serveis públics.
Això no elimina els reptes de gestió. Els municipis han d’afrontar l’impacte del creixement demogràfic sobre el padró, les escoles, els serveis socials, l’habitatge o la convivència. I és precisament en l’àmbit local on aquestes tensions es fan més visibles. De cara a les eleccions municipals del 2027, aquesta dimensió pot ser determinant. La batalla pel discurs migratori no es lliurarà només al Parlament de Catalunya, sinó també als ajuntaments, on la política es troba amb les conseqüències quotidianes del canvi demogràfic.
La batalla pel marc
El debat migratori ja no es pot reduir a una disputa entre fronteres obertes i fronteres tancades. Catalunya no controla bona part de les polítiques d’estrangeria, però sí que té responsabilitats decisives en educació, serveis socials, acollida, llengua i inclusió. Aliança Catalana ha aconseguit situar immigració, seguretat i identitat dins d’un mateix marc polític. La resta de partits han de decidir si el combaten, l’adapten o construeixen una alternativa. El risc, com apunta Domingo, és que la immigració acabi convertint-se en el boc emissari de problemes socials i econòmics que tenen causes més profundes.
La qüestió ja no és només com gestionar la immigració. És qui serà capaç d’explicar una transformació demogràfica que ja ha canviat Catalunya i convertir-la en una política de país. Amb les municipals del 2027 a l’horitzó, la batalla serà també per decidir quin marc acaba dominant el debat.