Són molts els factors que expliquen l’ascens d’Aliança Catalana en l’escenari polític català. El context polític mundial n’és un, però també hi ha elements interns com ara el fracàs del procés i un discurs antimusulmà que s’ha generalitzat a Europa però que també té una lectura pròpia a Catalunya. Especialment des dels atemptats del 17 d’agost del 2017 a Barcelona i a Cambrils, on van morir 16 persones.
Alguns dels perpetradors d’aquella matança eren ciutadans ripollesos d’origen marroquí perfectament integrants a la capital comarcal. Allò, per si mateix, ja va crear un xoc entre els veïns. La gestió posterior de l’atemptat va beneficiar Aliança Catalana, que ha capitalitzat la desafecció d’una ciutadania que ha vist tractar el fenomen del gihadisme com un tabú.
Per elaborar el seu llibre, Xavier Torrens va fer vora un centenar d’entrevistes que li han permès analitzar aquesta qüestió a través dels fets. Un dels que més sobta és que Ripoll no va inaugurar un monument dedicat a els víctimes dels atemptats del 17 d’agost fins aquest 2024, tot just el dia que es commemorava el setè aniversari de la tragèdia. La batllessa ja era Sílvia Orriols i la pregunta que es fa Torrens és perquè cap alcalde anterior no va tindre aquesta iniciativa, “que s’hauria d’haver fet durant el mateix primer any després de l’atemptat”.
L’autor de Salvar Catalunya destaca molts altres fets similars. Per exemple, constata que el Consorci de Benestar Social del Ripollès va elaborar un document de treball sobre els atemptats del 17-A que, en més d’un centenar de pàgines, només fa referència una vegada al terrorisme gihadista. Torrens apunta al llibre que “és inassequible treballar un problema social si ni tan sols se’n fa menció”, i conclou que “no es podrà resoldre un problema públic si no se’n parla, quan s’amaga sota les pedres”, ja que “ocultar els prejudicis de l’islamisme radical encotilla la intervenció social i educativa”. Aquesta és, segons ell, “una de les raons de l’aparició d’Aliança Catalana”.
Un altre exemple és el del dissabte 26 d’agost del 2017, pocs dies després de l’atemptat, quan vora tres mil persones van omplir la plaça del monestir de Ripoll per a rebutjar els atemptats. “Hi havia cartells de ‘No a la islamofòbia, sí a la convivència’, però cap cartell de rebuig al racisme antioccidental dels gihadistes. Cap referència al problema públic que atemoria les víctimes”. O el fet que en aquelles concentracions es fera referència, amb consignes de tota mena, a l’actuació bèl·lica occidental en diversos països d’Orient traslladant, així, “la culpabilitat dels terroristes a les institucions democràtiques europees i occidentals. Aquest desplaçament va causar dolor i incomprensió”.
Torrens recorda, a més, que Hafida Oukabir, germana de Moussa i de Driss Oukabir, dos dels terroristes del 17 d’agost, “va rebre el suport del públic en forma d’aplaudiments i es va mostrar emocionada durant la lectura”. “Però per què no van parlar les víctimes de l’atemptat? Per què no van rebre en l’acte públic aquest afecte dels veïns i veïnes Sílvia Gallart, el seu marit Lluís, Iolanda Ortiz, la seva filla Daniela, el seu fill Ivan, l’àvia Carme i les altres víctimes de l’atemptat? Per què, en definitiva, es va explicitar la simpatia per Hafida Oukabir i una aparent apatia per les víctimes de l’atemptat?”.
D’aquesta manera, tal com indica Torrens quan atén aquesta revista, es pot dir que després dels atemptats del 17 d’agost hi ha hagut dues posicions. “Les dues errònies”, matisa. Una, la visió d’Orriols que tot l’Islam és islamisme radical. I l’altra, “l’equivocació de bona part dels polítics i de les administracions públiques que han volgut combatre la islamofòbia, i això és bo, però silenciant o ocultant l’amenaça de l’islamisme radical. Davant aquests dos enfocaments equivocats, el que caldria haver fet era criticar tant l’islamisme radical com la islamofòbia”, conclou.
Segons l’autor del llibre, “l’islamisme radical és un extremisme que, per analogia, podríem dir que és comparable al supremacisme blanc al món occidental. Tots dos són discursos d’odi, replets de prejudicis, i es poden treballar des de l’educació i també des de la comunicació o des de la cultura. Però no s’ha sabut, o no s’ha volgut treballar”, lamenta. Un buit que sembla evident que Sílvia Orriols ha sabut aprofitar.