Quan va arribar el socialista Salvador Illa a la presidència de la Generalitat de Catalunya, va marcar-se com a objectiu girar el full al procés independentista i activar una legislatura fonamentada en dues paraules: «transversalitat» i «estabilitat». Si per aconseguir la centralitat va constituir un executiu amb figures procedents d'altres àmbits ideològics i va emprendre un discurs que combinava gestos socials i proximitat amb l'empresariat, el propòsit d'evitar esglais parlamentaris va treballar-se a partir de les enteses per a la investidura.
La meta d'una encaixada de mans pressupostària fou una quimera fins a l'equador de la legislatura. Per a superar el match-ball financer que es trobaven cada anualitat, els socialdemòcrates van haver-hi de rescatar un mecanisme d'emergència: es tractaven dels suplements de crèdits, els quals permetien dotar a l'administració de l'oxigen econòmic suficient. El Govern del PSC va firmar fins a tres pactes amb ERC i els Comuns i va esquivar amb aquesta alternativa la negativa dels socis a votar favorablement uns pressupostos.
Els socialistes catalans, però, es trobaven amb les queixes dels agents socials —tant amb els sindicats com amb l'empresariat— per la manca d'uns comptes. «Estem fent uns pressupostos a trossos», va retraure, en el seu moment, Camil Ros, secretari general de la UGT a Catalunya. L'executiu principatí es va posar mans a la feina i va decidir que de totes totes s'havien d'aprovar uns comptes en l'exercici 2026. Després de diverses estires-i-arronses amb els seus socis — en un determinat moment, planejava l'ombra electoral—, va abastar l'anhel pressupostari.
Una entesa estable
Paral·lelament a la batalla pels comptes, el PSC ha sabut moure's perquè el seu govern en minoria no estiguera tan abonat a la inestabilitat com li ocorre al president espanyol Pedro Sánchez. Segons han reivindicat els socialistes catalans —i ha recollit Europa Press—, ERC i els Comuns han validat el 84,3% de les iniciatives que han partit dels progressistes, ja siga des de la Generalitat de Catalunya o des del seu grup al Parlament de Catalunya.
En el cas dels decrets llei, republicans i esquerrans han votat en sintonia amb els socialdemòcrates en 107 ocasions de les 127. La coincidència en el sufragi s'ha donat també en les proposicions de llei, obtenint el suport en 19 de les 22 presentades. L'alineament entre socialistes, independentistes i comuns en el Parlament de Catalunya ha provocat que Junts per Catalunya, en el seu paper de cap de l'oposició, haja recuperat l'imaginari del tripartit d'esquerres que va governar el país entre els anys 2003 i 2010.
Concessions als socis
Mentre els socialistes han obtingut una estabilitat parlamentària força complicada en temps de fragmentació política i d'executius en minoria, els seus socis han prestat els seus suports a canvi d'influenciar el rumb de la Generalitat de Catalunya. En el cas dels Comuns, per exemple, han intentat empentar els socialdemòcrates cap a terrenys més intensament d'esquerres, com ara en les polítiques d'accés a l'habitatge i de regulació dels lloguers. No debades, ambdues forces han arribat a presentar mesures plegats. Una mostra de fins a quin nivell està lubricada la relació entre el PSC i els Comuns.
ERC, com a dipositària de les claus de la legislatura, ha centrat la seua estratègia a arrancar concessions tant al Govern espanyol de Sánchez com a l'executiu principatí d'Illa. El seu suport s'ha materialitzat en acords per un finançament singular a Catalunya o en injectar vitamines al múscul de l'Agència Tributària de Catalunya. Al seu torn, s'han obtingut partides per a la promoció i la normalització lingüística del català, inversions ferroviàries com ara l'impuls del tren orbital o guanyar espais de codecisió, com ara la gestió del litoral sense la tutela de l'administració estatal o la cogovernança de l'Aeroport del Prat. Tot un full de ruta per intentar eixamplar la capacitat d'autogovern de Catalunya.