Durant anys, els pressupostos de la Generalitat han estat molt més que una llei econòmica. Han actuat com un termòmetre de la salut dels governs i de les seves majories. Els aprovats aquest dijous també tenen una forta càrrega simbòlica, però per un motiu diferent: certifiquen que la governabilitat ja no depèn de la suma de les forces independentistes, sinó de la capacitat d'articular acords entre espais polítics diversos. La negociació ha passat a ocupar el centre del sistema parlamentari.
Els primers pressupostos de Salvador Illa superen el seu examen parlamentari amb 69 vots a favor —entre els quals el d'una diputada de Junts que ha votat afirmativament per error, segons ha informat el Parlament— i 66 en contra. Els han avalat el PSC-Units, ERC i els Comuns, mentre que Junts, el PP, Vox, la CUP-DT i Aliança Catalana els han rebutjat.
Per al Govern, la votació representa molt més que l'aprovació dels comptes. És la confirmació que l'aliança parlamentària construïda amb ERC i els Comuns és prou sòlida per garantir estabilitat a una legislatura en què el PSC governa en minoria. Després de la votació, Salvador Illa ha agraït el suport dels grups que han fet possible els comptes i ha proposat a la resta de formacions perquè treballin «en benefici del país». Ja durant la presentació del projecte havia defensat que aquests són «els pressupostos més ambiciosos per al 2026» i que demostren que Catalunya «torna a ser el país dels acords, de la responsabilitat i l'estabilitat».
El relat del Govern
La consellera d'Economia i Finances, Alícia Romero, ha presentat els pressupostos com «una declaració de confiança cap al país». De fet, ha defensat que «res d'això no hauria estat possible sense la capacitat de diàleg, de negociació i d'acord» i ha reconegut el paper d'ERC, dels Comuns i dels agents socials durant la negociació.
Els comptes, que arriben als 49.162 milions d'euros, suposen un increment del 22,8% respecte dels pressupostos del 2023. Romero ha subratllat que «de cada quatre euros, tres es destinen a reforçar l'estat del benestar», amb un pes destacat de la sanitat, l'educació i les polítiques socials. La consellera també ha aprofitat per reivindicar la necessitat de «més recursos, autonomia fiscal i activitat tributària», així com ha assegurat que l'economia catalana «està creixent, captant inversions i creant llocs de treball d'alt valor afegit».
El PSC ha reforçat aquest relat des del faristol del diputat Jordi Riba: «Els comptes representen el pas de l'acord polític a la vida pública perquè governar no és només tenir bones intencions; governar és construir mecanismes, i aquests pressupostos els construeixen». Al ple del Parlament de Catalunya, ha carregat contra Junts per Catalunya, a qui ha acusat de voler «menys ingressos i més despeses» i de descobrir ara problemes, com l'habitatge o les infraestructures, que «es van gestar quan vostès governaven». «Catalunya no necessita bloqueig», ha tancat, sinó «respecte, protecció i país».
Una oposició que marca distàncies
La lectura que ha fet l'oposició ha estat radicalment diferent. Toni Castellà, en nom de Junts per Catalunya, ha rebutjat els comptes perquè considera que «no són uns bons pressupostos» i ha retret al Govern que no escolti el malestar dels professionals dels serveis públics. «Els mestres no se n'assabenten? Els metges? Els bombers i els Mossos? Em sembla que són vostès els que no se n’adonen», ha afirmat. Per al dirigent juntaire, l'executiu és «un govern atrinxerat».
La posició de Junts respon també a una estratègia política. Àstrid Barrio, professora de Ciència Política a la Universitat de València, considera que el sistema polític català «encara està en fase de recomposició» després de la desaparició del model que va estructurar la política durant més de tres dècades. «El catalanisme de centredreta que representava CiU ja no existeix com a oferta partidista específica, però continua existint des del punt de vista de la demanda», explica. En aquest context, Junts competeix tant amb ERC com amb Aliança Catalana per liderar aquest espai polític.
L'analista Adrià Padullés hi coincideix i interpreta que el partit ha optat per «consolidar-se com el principal partit de l'oposició al Govern d'Illa». Facilitar els pressupostos, sosté, hauria desdibuixat el seu perfil en una legislatura marcada per la competència dins del mateix espai independentista.
Uns aliats amb agenda pròpia
Si Junts ha optat per la confrontació, ERC i els Comuns han assumit el paper de socis imprescindibles del Govern. Sense els seus vots, els pressupostos no haurien prosperat. Però el suport arriba amb condicions. «No és un xec en blanc», ha avisat, de fet, la parlamentària Ester Capella en nom dels republicans. «En política, hi ha qui confon la coherència amb l’immobilisme. Nosaltres, a ERC, pensem exactament el contrari. Ser coherents és defensar els mateixos objectius i al mateix temps saber aprofitar cada moment, cada negociació», ha dit.
La presidenta dels Comuns, Jéssica Albiach, ho ha resumit amb una frase dirigida al president: «El Govern tindrà pressupostos». Tot seguit, però, ha advertit que el seu grup continuarà exigint més recursos per a la sanitat i l'educació i es mantindrà «exigent» davant les decisions del Govern. El missatge és clar: hi ha estabilitat, però no hi ha un xec en blanc.
La CUP, en canvi, s’ha instal·lat en l’oposició. Laura Fernández Vega ha qüestionat el model de país que dibuixen els comptes preguntant-se si «aquests pressupostos reparteixen la culpa per no arribar o reparteixen la riquesa». La resposta és contundent: «Nosaltres pensem que no, i per això votem que no». «La política hauria de ser l'art de democratitzar el temps», ha al·legat, al mateix temps que ha preguntat al Govern català «de quin costat es posa»: si hi està contra l'especulació, a favor dels salaris catalans, del català per a tothom i d’una sanitat pública. Aliança Catalana, per la seua banda, ha censurat que la prioritat d'aquests comptes «és la supervivència política d'Illa».
El pressupost d'un nou cicle polític
Més enllà de les xifres, aquests pressupostos expliquen el moment polític que viu Catalunya. Per a Adrià Padullés, constitueixen «la fotografia més precisa del nou cicle polític». La majoria independentista que havia estructurat el Parlament durant bona part de l'última dècada ja no existeix. El PSC ocupa ara la centralitat institucional, ERC es converteix en el soci determinant per garantir la governabilitat i Junts opta per liderar una oposició basada en la diferenciació.
Però aquesta estabilitat continua, té un límit evident. «El PSC governa en minoria i necessita el suport d'ERC i dels Comuns per tirar endavant pràcticament qualsevol iniciativa rellevant», recorda el politòleg. Els pressupostos reforcen el Govern, però també evidencien que la legislatura continuarà depenent de la capacitat de negociar entre els tres socis, puntualitza.
L'analista hi veu, a més, una transformació més profunda: «Governar en minoria deixa de ser una anomalia i es converteix en una característica estructural del sistema polític català». Observa que la fragmentació parlamentària fa molt difícil que una sola força pugui governar en solitari i converteix la negociació en una pràctica permanent, una tendència que també es dona en altres parlaments europeus.
Àstrid Barrio situa aquest canvi en un marc encara més ampli. La recomposició del sistema de partits, sosté, encara no ha culminat i explica bona part dels moviments estratègics dels actors polítics. El vell esquema que havia ordenat la política catalana durant dècades ha desaparegut, però el nou equilibri encara està en construcció.
Els primers pressupostos de Salvador Illa no resolen tots els reptes de la legislatura, però sí que marquen un punt d'inflexió. Més que els primers comptes del nou Govern, representen la consolidació d'una nova manera de construir la governabilitat. El debat sobre la independència continua formant part de la política catalana, però deixa de ser l'únic eix capaç d'articular les majories parlamentàries. La gestió, els serveis públics, el finançament i la capacitat d'arribar a acords recuperen protagonisme. En aquest sentit, els pressupostos del 2026 expliquen millor que cap altra votació el canvi de paradigma polític que viu Catalunya.