Els nervis havien fugit de la cúpula d'ERC. La militància dels republicans havia dit «sí» al pacte d'investidura amb el PSC. Amb un ajustat 53,5%, decidien votar a favor de l'accés de Salvador Illa a la presidència de la Generalitat de Catalunya a canvi de continuar amb les polítiques socials de l'anterior executiu català del republicà Pere Aragonès, un full de ruta de compromisos de protecció del català i, especialment, l'assoliment d'un finançament singular per a Catalunya.
Ha passat poc més d'un any d'aquell tret de sortida oficiós de la legislatura i l'establiment d'una mena de concert solidari continua marcant la discussió pública a l'escena política catalana. Setmanes enrere, de fet, la Generalitat de Catalunya i el Govern espanyol van reunir-se per començar a fixar els detalls d'aquest sistema de finançament singular per al territori principatí, però el resultat d'aquella trobada no va espantar els dubtes sobre com serà el model i va encendre les alarmes envers l'assumpció del criteri d'ordinalitat per part de l'executat estatal.
Si en aquell document l'ordinalitat, és a dir, que Catalunya mai perda la seua posició quan es produeix la redistribució dels fons, només sortia al preàmbul i com a una mena d'aspiració del gabinet català que encapçala el socialdemòcrata Illa, la Generalitat de Catalunya va afirmar a finals de la setmana passada que no podria complir amb un dels objectius temporals signats al pacte entre republicans i socialistes. Es tractava que l'administració principatina recaptara ja en 2026 la totalitat de l'IRPF. El pla del Govern català ho alentia a 2028.
«O compleixen els pactes, o tindrà mal regust», va reaccionar Elisenda Alamany, secretària general d'ERC. De fet, els independentistes, en competició amb Junts per Catalunya en la tasca d'obtenir més competències i eixamplar els confins de l'autogovern català, van admetre l'incompliment del calendari pactat fa any. Ara bé, demanaven «ambició» a Illa i a la ministra d'Hisenda, l'andalusa María Jesús Montero, que «es pose les piles».
Aquesta «posar-se les files» es traduïa en peticions ben concretes: accelerar les reformes legislatives que requereix la implementació tangible del finançament singular. Per a convertir en realitat un sistema encara mancat de concreció i de les fórmules de càlcul que l'han de regir, s'ha de modificar la Llei Orgànica de Finançament de les comunitats autònomes, coneguda com a LOFCA, i la llei de Finançament de les comunitats autònomes, així com de la normativa de cessió d'impostos a la Generalitat de Catalunya. «Sense aquests canvis legislatius a Madrid, no serà possible ni en 2028, ni en 2029», va recordar Isaac Albert, veu dels republicans.
L'ajornament temporal d'aquest objectiu del pacte d'investidura va ser aprofitat per Junts per Catalunya. Els independentistes van qüestionar la legislatura d'Illa a través d'un vídeo difós per Antoni Castellà, vicepresident dels juntaires, que empentava el cap del Govern català a reflexionar sobre si és viable el seu executiu davant «d'aquest incompliment». «És incapaç de complir cap dels seus compromisos», va retraure.
Aquesta pica-baralla, que es produeix en els darrers moments del primer curs polític de l'administració Illa, exhibeix com el finançament singular serà una de les qüestions nuclears de la legislatura. Una qüestió que s'albira com a un maldecap pels recels que genera la proposta al Govern espanyol; l'oposició de diferents barons del PSOE, més enllà de la veu crítica per excel·lència, el manxec Emiliano García Page; i per les dificultats de reunir prou vots al Congrés dels Diputats. No tots els anomenats com a soci d'investidura no semblen estar d'acord amb aquest model de concert solidari per a Catalunya.
L'enrevessament i el possible entortellament de la proposta no sols complicaria el mandat a Illa, sinó que deixaria en una posició ben difícil a ERC, qui ha fiat la seua força a la capacitat d'arrancar compromisos en clau nacional i social als progressistes. Els republicans, de fet, ostenten les claus de la legislatura catalana, però es tractara d'una facultat enverinada perquè qualsevol escenari alternatiu s'albira, en principi, com a menys favorable per als republicans. És la benedicció i, alhora, maledicció dels independentistes en el seu paper d'actors decisius d'una legislatura nascuda de la promesa d'atorgar aquest finançament singular a Catalunya.