Castelló de la Plana es queda sense un dels referents artístics de la ciutat. La Galeria Cànem, oberta al públic des de fa cinquanta-dos anys, ha anunciat que abaixa la persiana. «Ha arribat el moment de la jubilació, de la celebració de tots els anys de feina, i potser, certa calma al voltant d'un taller de gravat que espera en silenci nova activitat», ha explicat la seua promotora, Pilar Dolz, a través d'una missiva. Amb Cànem, tanca l'última de les galeries d'art de la capital de la Plana.
Inaugurada el desembre de 1974, Cànem es va convertir en un referent a la ciutat en la promoció de l'art contemporani. Que l'exposició inaugural fora protagonitzada per Manolo Boix, Artur Heras i Rafael Armengol fou tota una declaració d'intencions. També que el primer text que acompanyara aquella mostra l'escriguera Joan Fuster.
«La galeria té i ha tingut sempre esperit fusterià. La nostra intenció era fer país i defensar la llengua. Com si visquérem en un país normal, perquè en un país normal una ciutat com Castelló hauria de poder tindre una galeria d'art contemporani. Estimem el país», explicava Pilar Dolz, alma mater de Cànem, en el llibre Pilar Dolz. Elogi del gravat (Institució Alfons el Magnànim, Pilar Alfonso).
Ràpidament, Cànem es va convertir en espai expositiu i refugi artístic d'alguns dels noms més versàtils de la contemporaneïtat. Durant els primers anys, per allí passaren Amparo Dols i Antònia Vilà; el fotògraf valencià Francesc Jarque; el ceramista d'Onda Manolo Safont, l'ex Equip Crònica Joan Antoni Toledo, o el conegut professor de litografia Daniel Argimon.
Al capdavall, el naixement de Cànem fou, també, producte del seu temps. Com s'explica a Pilar Dolz. Elogi del gravat, en el seu origen, Cànem Galeria (escrit així, a l'anglesa) fou un projecte col·lectiu. «Un grup de joves —Daniel Gozalbo, Víctor Menezo, Gonzalo Blay, Àlex Querol, Ramon Pallarés, Alberto Oller, Rafael Menezo i Pilar Dolz— volien crear a Castelló un espai de debat, confabulació i d'agitació cultural en uns anys en què el tardofranquisme continuava restringint i prohibint el dret d'associació i de reunió, i quan encara no es podia organitzar cap acte públic sense el permís de Governació», explica Pilar Alfonso al llibre.
De tots aquells, però, foren Pilar Dolz i l'inseparable Rafael Menezo qui romangueren en el projecte. Mort el dictador, de fet, Cànem esdevingué referent de l'art contemporani, un far en una ciutat xicoteta i de mentalitat agrícola allunyada dels circuits culturals que, a finals de la dècada dels setanta, s'anaven bastint. Una finestra a la modernitat, en definitiva; una alenada d'aire fresc entre tant d'ambient resclosit.
Els objectius foren clars, des de bon començament, com explicava Pilar Dolz en el llibre abans esmentat: «1. Presentar joves artistes que estaven començant i que tenien una proximitat cultural i geogràfica amb Castelló. 2. Mostrar el treball d'artistes que havien tingut certa vinculació amb les avantguardes històriques i que, en molts casos, s'havien exiliat. 3. Portar artistes de Castelló que havien fet carrera i que estaven treballant fora».
Amb aquest esperit, de fet, s'ha mantingut Galeria Cànem en aquests més de cinquanta anys. «Des del desembre de 1974 fins al juliol de 2026, ininterrompudament, aquesta ha sigut una casa oberta a l'art més recent que ens ha fet aprendre i créixer, gaudir i estimar, i, sobretot, compartir la passió més fonda, més elevada, que pot ser l'amor per l'art, des del nostre entorn més proper que és la ciutat de Castelló, amb un peu al món i esperit universal», explica Pilar Dolz en la missiva de comiat. I continua: «Per a nosaltres ha sigut un viatge vital, imprescindible, transcendent, en el qual hem posat l'ànima, la pell, el cervell i tot el temps al nostre abast».
DE L'EXPLOSIÓ A L'ERMÀS
Amb la clausura de Cànem, tanca l'última de les galeries d'art de la ciutat de Castelló. Cànem va nàixer, de fet, en un moment d'efervescència en aquest camp. També de la dècada dels setanta fou Galerías Porcar, impulsada per Manuel Gozalbo i que prenia el nom del paisatgista Joan Baptiste Porcar. L'any 1971 va obrir la sala Braulio, annexa a un comerç de papers pintats i material de pintura. De dos anys després data l'obertura de la sala Anastasia Klein i Nonell, dedicades exclusivament a la tasca expositiva. El 1974, a més de Cànem, obrí la sala Cartic, la sala Artex i la sala Garxolí. Tanmateix, amb el pas del temps totes elles han anat abandonant l'activitat.