Era el dia 27 de maig de 1935, al Palau de Justícia de Madrid, situat al carrer Marqués de la Ensenada. El Tribunal de Garanties Constitucionals de la República iniciava el judici contra el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys i sis dels seus consellers: Joan Lluhí Vallescà, Pere Mestres Albert, Joan Comorera Soler, Martí Esteve Garcia, Martí Barrera Maresma i Ventura Gassol Rovira. Tots ells eren acusats d’un delicte de rebel·lió militar, per haver proclamat, el 6 d’octubre de 1934, l’Estat Català de la República Federal Espanyola.
La revolta del 6 d’octubre de 1934
Els fets d’aquella jornada són prou coneguts, però cal recordar-los en la perspectiva històrica en què es van produir. Perquè, efectivament, la situació que vivia la República des de les darreries de 1933 no era gens falaguera: a les eleccions al Parlament espanyol del mes de novembre havien guanyat les organitzacions de centredreta i el partit radical d’Alejandro Lerroux havia format govern amb el suport parlamentari de la CEDA —la Confederación Española de Derechas Autónomas—, una organització clarament antirepublicana, liderada per José Mª Gil Robles. El fet que a Catalunya seguissin governant les esquerres —Lluís Companys havia substituït Francesc Macià, quan aquest es va morir el dia de Nadal de 1933— va acabar provocant problemes institucionals importants. Sobretot a partir del moment en què el Parlament català va aprovar la llei de Contractes de Conreu —una llei que, per bé que no qüestionava la propietat privada de la terra, era favorable als rabassaires—, i que fou enviada al Tribunal de Garanties Constitucionals pels propietaris i qüestionada pel mateix Govern de la República.
Fou en aquesta conjuntura que el dia 4 d’octubre de 1934 Alejandro Lerroux va formar un nou Govern integrant tres ministres de la CEDA. Era evident que el que havia passat a Alemanya, on al gener de 1933 Hitler havia pujat al poder per la via electoral i havia acabat instaurant un règim autoritari, podia passar a l’Estat espanyol. Més si es té en compte que la política que havia portat a terme el Govern de Lerroux fins aleshores havia frenat totes les reformes que s’havien produït en el primer bienni de la República i era una política clarament reaccionària.
Això explica que, quan es va formar el nou Govern, la reacció que van desenvolupar en el conjunt de l’Estat totes les esquerres fou contundent. Els socialistes i la Unió General de Treballadors van propiciar una vaga general de repulsa, que a Astúries —on existia un moviment obrer molt ben organitzat i combatiu—es va transformar en una revolució de caràcter social. La incògnita estava en què succeiria a Catalunya, on el govern de l’Esquerra Republicana es veia fortament pressionat per l’Aliança Obrera, que el dia 5 també havia convocat una vaga general, a desgrat de l’oposició de la CNT, i havia protagonitzat una manifestació a Barcelona reclamant la proclamació de la República Catalana. Però en el decurs de la jornada no era clara l’actitud de la Generalitat, com tampoc en iniciar-se el dia 6. Catalunya, considerada en el conjunt de l’Estat com el baluard de la República, era contemplada per les esquerres amb enorme interès i l’acció que pogués emprendre el Govern de la Generalitat en contra del Govern Lerroux era considerada molt positivament.
Companys, però, no volia deixar-se desbordar per l’esquerra, ni pels sectors obrers més radicals ni pels sectors independentistes. Això explicaria que no fos fins passades les 8 de la nit quan va sortir a la plaça de la República —l’actual plaça de Sant Jaume— i davant la multitud va llegir l’al·locució que passaria a la història i que, en el seu paràgraf més significatiu, deia:
“En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del poder a Catalunya, proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola, i en restablir i enfortir la relació dels dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República, que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls de fraternitat en el comú anhel d’edificar una República Federal lliure i magnífica.”
Després d’una breu al·locució de Ventura Gassol, Companys s’adreçà al capità general de Catalunya, Domènec Batet, i el comminà que es posés a les seves ordres enviant-li una carta que textualment deia: “Com a President del Govern de Catalunya, requereixo a V.E. perquè amb la força que comana es posi a les meves ordres per a servir a la República Federal que acabo de proclamar”. Batet, però, que estava en contacte amb el Govern de la República i era extraordinàriament escrupolós amb la legalitat vigent, va declarar l’estat de guerra i va treure les tropes al carrer, tot i que es va negar a sotmetre Barcelona a un bany de sang, com li requeria Franco, que des de Madrid coordinava la repressió contra la revolta. I de fet els únics enfrontaments armats es van produir al local del CADCI, a la Rambla. I a primeres hores de l’endemà la Generalitat es rendia sense resistència, mentre el moviment acabava fracassant també en altres poblacions catalanes, on la iniciativa sovint havia anat a càrrec de l’Aliança Obrera.
La repressió fou intensa. El Govern de la Generalitat, amb Lluís Companys al capdavant, fou empresonat inicialment al vaixell Uruguay al port de Barcelona i posteriorment fou traslladat a la presó Model de Madrid; l’Estatut d’Autonomia quedà suspès així com la majoria d’ajuntaments, i les noves autoritats foren de nomenament governatiu.
El judici contra Companys i contra el Govern: els interrogatoris
Després d’uns mesos d’empresonament, finalment el judici es va iniciar el dilluns dia 27 de maig de 1935 al Palau de Justícia de Madrid. Els processats van arribar-hi, cap a quarts d’11 del matí, traslladats des de la presó Model amb un autocar de la Direcció General de Seguretat. Si bé cap d’ells no anava emmanillat, eren custodiats per agents de vigilància i pel comissari Enrique Sánchez Garcia, que fou qui lliurà els processats al capità de la Guàrdia Civil del Palau de Justícia. Cap a les 11 arribaven el president del Tribunal de Garanties Constitucionals, Fernando Gasset i els vocals, que eren una vintena. El tribunal es constituí, finalment, cap a les 11 i 20 minuts. Els lletrats defensors eren Angel Ossorio Gallardo, que defensava a Companys; Luis Jiménez de Asúa, a Lluhí i Comorera; Mariano Ruiz Funes a Esteve i a Gassol, i Augusto Barcia a Barrera i Mestres. El fiscal general de la República era Lorenzo Gallardo.
Després d’una breu intervenció del secretari del tribunal en la qual assenyalava que la causa havia estat instruïda en virtut de la querella que havia imposat el president del Consell de Ministres i en nom seu el fiscal general de la República, per un suposat delicte de rebel·lió militar, amb motiu dels esdeveniments que havien tingut lloc a Barcelona el dia 6 d’octubre, prengué la paraula el fiscal, el qual va desenvolupar una intervenció molt extensa on va passar revista amb molt de detall al conjunt d’esdeveniments del 6 d’octubre. Esdeveniments que, segons el fiscal, “constituyen un delito de rebelión militar comprendido en el artículo 237 del Código de Justicia militar, circunstancia cuarta”. Per tant, “son responsables criminalmente del expresado delito, en concepto de autores, conforme al número segundo del artículo 238 del Código de Justicia militar, en relación con el número primero del artículo 14 del Código penal común, los procesados mencionados”. Per tot plegat, a parer seu, s’havia d’imposar a cadascun dels processats una pena de trenta anys de reclusió major.
A continuació intervingueren els advocats defensors, que en tots els casos van exculpar els seus defensats. En primer lloc intervingué Jiménez de Asúa, que va deixar clar que “no siendo los hechos culpables, quedan impunes las conductas, incluso las de naturaleza antijurídica. Por ello no procede imponer pena alguna”. A continuació va parlar Ruiz Funes, que, referint-se a la intervenció de Ventura Gassol la nit del 6 d’octubre, va assenyalar que ho havia fet perquè era el conseller més antic i havia intervingut després de Companys com a acte de solidaritat de tots els consellers amb les paraules del president. A continuació ho feu Augusto Barcia, també exculpant Martí Barrera i Pere Mestres i finalment actuà Angel Ossorio, que assenyalà que Companys havia proclamat “la organización federal de España sin romper su unidad, régimen que ha sido propugnado con igual fervor siempre por las extremas izquierdas y por las extremas derechas, incluso por respetabilísimas autoridades de la Iglesia”.
Acabades les intervencions dels advocats defensors, s’iniciaren els interrogatoris dels processats. Començà Joan Lluhí i Vallescà, el conseller de Justícia, que va fer un extens repàs de la situació que es vivia a l’Estat espanyol des de les eleccions de novembre de 1933 i de la seva vivència, fins a arribar al canvi de Govern d’octubre de 1934, que havia provocat una enorme alarma a Catalunya, ja que considerava que la CEDA no tenia cap dret a entrar al Govern de la República, justament pel seu caràcter antirepublicà. A continuació fou preguntat tant pel fiscal com pel seu advocat defensor i per dos vocals del tribunal, i deixà clar que si la Generalitat finalment s’havia rendit fou perquè no veien possibilitats de vèncer, entenent la victòria com “el restabliment, amb plenes seguretats, a Catalunya, de l’autonomia i de la República a Espanya”. L’interrogatori a Lluhí havia durat una hora i deu minuts.
La intervenció de Joan Comorera, el conseller d’Agricultura i Economia, fou molt més breu. Després de subscriure, a proposta del fiscal, les manifestacions de Lluhí, se centrà en la vaga general del dia 6, declarada per l’Aliança Obrera, i a instàncies de Jiménez de Asúa, explicà la seva intervenció al capdavant del departament que dirigia. I a preguntes d’un dels vocals, va comentar que el comandant Pérez Farràs, el cap dels Mossos d’Esquadra, va convidar que els consellers fugissin de la Generalitat, a la qual cosa tots es van negar. També fou breu la intervenció de Martí Esteve, conseller d’Hisenda del Govern, que a preguntes del fiscal se centrà bàsicament en la intervenció del comandant Pérez Farràs, mentre el seu advocat defensor, Ruiz Funes, li preguntà sobre les forces que defensaven el Palau de la Generalitat i sobre la gestió que havia dut a terme en la seva conselleria. També se li preguntà —ho feu un dels vocals—, sobre l’emissió de proclames per Ràdio Barcelona que, en qualsevol cas, Martí Esteve va comentar que mai s’havia incautat, sinó que s’instal·lava un micròfon de ràdio al despatx del president per poder donar noticies i impressions. La sessió es va aturar fins a la tarda.
A partir d’un quart de 6 de la tarda es reinicià la sessió amb l’interrogatori del conseller de Cultura, Ventura Gassol. Com en els altres casos, el fiscal va manifestar interès en la seva actitud durant els fets del 6 d’octubre, mentre el seu advocat defensor el va instar que desenvolupés la tasca que havia dut a terme des de la Conselleria de Cultura i, a preguntes d’un dels membres del tribunal, va deixar ben clar que el que estaven fent el 6 d’octubre era “defender y garantizar la República y el Estatuto de Cataluña, y además sabía que el honorable presidente de la Generalidad lo había anunciado a S. E. el presidente de la República”.
La intervenció de Martí Barrera, conseller de Treball, després de manifestar el seu acord amb la intervenció de Lluhí, es va centrar sobretot en la tasca que havia dut a cap des de la seva conselleria, sense obviar el paper que havia tingut abans de la dictadura de Primo de Rivera com a militant i dirigent de la Confederació Nacional del Treball. Pere Mestres, conseller d’Obres Públiques i Assistència Social i Sanitària de la Generalitat des del mes de setembre de 1934, tingué també una intervenció breu, en la qual manifestà el seu acord amb el que havia dit el conseller Lluhí i, a proposta del seu defensor, va fer un breu recorregut sobre la seva militància política, republicana i federal.
Sense cap mena de dubte la intervenció més extensa fou la del president Lluís Companys, que a instàncies del fiscal s’inicià amb els conflictes derivats de l’aprovació pel Parlament de Catalunya de la llei de Contractes de Conreu. Molt extenses foren les seves declaracions a l’entorn de la vigília dels esdeveniments del 6 d’octubre i del mateix dia 6, i especialment interessant fou la declaració referent a quan va prendre la decisió de rendir-se davant del general Batet. Digué el següent:
“Llamé al general Batet y le dije que, considerando inútil la resistencia, me entregaba, nos rendíamos. Me dijo que sin condiciones; le dije que sin condiciones. Añadió que tendría la posible benevolencia, y le contesté que recogía la palabra para mis compañeros. Yo no la solicitaba, ni la pedía, porque era el único responsable. Me indicó la necesidad de que pusiéramos bandera blanca en el balcón. Yo entonces salí y di orden a los Mozos de Escuadra de que pusieran bandera blanca en el balcón. Fue a hacerlo un muchacho, un chofer, que recibió una descarga y resultó gravemente herido. Volví a llamar al general Batet, quien me dijo que abriésemos la puerta y que saliesen los Mozos de Escuadra, con los brazos en alto. Le contesté que eso no podía ser; que no podía permitir que los Mozos de Escuadra saliesen con los brazos en alto por la excitación reinante, debida a lo que le había ocurrido al muchacho que iba a poner la bandera blanca. Me dijo entonces que abriese la puerta y que iba a enviar él un propio —ya se había puesto la bandera blanca— de que abriesen las puertas y retirasen los automóviles que, para su mejor guarda, había detrás. Se abrió el postigo y entonces volví a subir. Llamé a los consejeros que estaban reunidos en diferentes departamentos y les dije que me acompañasen al despacho de la Presidencia de la Generalidad, porque las fuerzas debían encontrar a todo el Gobierno reunido. Oímos aún algunos tiros y a poco un clarín, una corneta que ordenaba ‘alto el fuego’, según me dijeron después. Se presentó entonces creo que el comandante señor Fernández Unzúe, y se produjo la rendición”.
A instàncies del seu advocat defensor Ossorio Gallardo, va declarar que havia assumit la responsabilitat dels esdeveniments, perquè era el president de la Generalitat, perquè justament per això era ell qui havia nomenat els seus consellers, perquè era també el cap del Govern i en cap cas havia delegat les funcions executives i, finalment, perquè era la persona més destacada d’Esquerra Republicana, el partit majoritari de Catalunya. La intervenció de Companys va durar més de dues hores.
Les declaracions dels testimonis i la condemna
Quan va acabar el seu interrogatori eren ja les 7 i 20 minuts de la tarda i el president va suspendre la sessió durant cinc minuts. A continuació hi va haver temps encara perquè s’iniciessin les declaracions dels testimonis. De fet, els testimonis van declarar el que quedava del primer dia i durant l’endemà. I foren certament nombrosos. En primer lloc va declarar Rafael Salazar Alonso, que era ministre de la Governació quan es va constituir el govern Lerroux el dia 4 d’octubre, i va afirmar que efectivament tenia notícies que es preparava algun moviment a Catalunya i havia proposat que el Govern es fes càrrec de l’ordre públic. A continuació van declarar Fernández Unzúe, el militar que comandava les forces de l’exèrcit que van ocupar la Generalitat el dia 7 d’octubre i Ricardo Ferrer, l’auditor de la divisió militar que es va limitar a manifestar l’hora en què fou fixat el bàndol en què es va declarar l’estat de guerra a Catalunya.
L’endemà dia 28 foren nombrosos els testimonis que van intervenir en el judici. Al matí, entre altres, Rafael Sánchez Guerra, que havia estat en contacte telefònic amb Companys; Francisco Kunhel Ramos —un dels militars que va entrar amb Fernández Unzúe a ocupar la Generalitat—, Joaquín Sánchez Cordobés, enginyer director de Ràdio Barcelona que va afirmar que la ràdio havia estat requisada per la Conselleria de Governació de la Generalitat el dia 5 d’octubre; Joan Tauler Palomeras, director general de Treball, que fou qui lliurà a Batet la carta de Companys en la qual se’l comminava a posar-se a les seves ordres; Enric Pérez Farràs, el comandant dels mossos d’esquadra a qui s’havia encomanat la defensa de la Generalitat; José Antonio de Aguirre y Lecube, el futur primer president d’Euskadi, agents de vigilància, mecanògrafes de la Conselleria de Governació, operadors de Ràdio Barcelona i un oficial de telègrafs que prestava servei a la Generalitat. La sessió va acabar a les 8 i 20 minuts de la tarda.
La sessió següent s’inicià a la tarda de l’endemà i se centrà únicament en l’informe que va exposar el fiscal. Una intervenció extensa que feia un repàs a tot el procés històric que s’havia viscut a Catalunya els darrers anys fins al 6 d’octubre i que, en referir-se a la proclamació de l’Estat Català, explícitament deia que “la República federal, el Estado federal, no se puede constituir más que de dos modos: o porque un Estado unitario, por un acto de su voluntad soberana, acuerda constituirse en Federación” o quan dos Estats decideixen unir-se “por medio de un acto de voluntad, al cual forzosamente han de preceder pactos”.
L’endemà dia 30 de maig va tocar exposar els informes finals als advocats defensors: al matí van intervenir August Barcia i Luis Jiménez de Asúa. Aquest darrer va negar que hi hagués hagut un alçament i una agressió per part dels seus defensats i va afirmar que el que volien fer era ni més ni menys que reemplaçar un Govern anticonstitucional per un altre de constitucional. A la tarda va intervenir Mariano Ruiz Funes. El divendres dia 31 de maig li va tocar fer l’informe a Angel Ossorio Gallardo, el defensor de Companys, que va fer un ampli repàs de la vida política del president de la Generalitat i els esdeveniment del 6 d’octubre. I entre altres coses, va fer una afirmació categòrica:
“Luchan en España dos conceptos de nacionalidad, que se muestran antagónicos, pudiendo ser perfectamente armónicos. Para unos, España es una unidad que ha de regirse con el lema tan grato a Felipe V: ‘Una ley, un monarca y una espada’. Para otros, España es una multiplicidad de naciones que deben vivir confederadas, por designio de la Historia, pero no confundidas, no unificadas. Y si bien se advierte el ejemplo que la Historia nos da, fácilmente se toma nota de la gran razón que asiste a estos últimos”.
Quan va acabar, va prendre la paraula Lluís Companys per parlar tant en nom propi com en nom dels seus companys. En nom seu va deixar clar que assumia tota la responsabilitat dels esdeveniments:
“En nombre propio, para insistir en recabar para mí la responsabilidad mayor. Mis compañeros, por la serenidad de su espíritu, por el afecto que me tienen, por motivos de elegancia espiritual, sienten honor y satisfacción en compartir y en igualar sus responsabilidades con la mía. Pero en mí produce una sensación que me hace decir: Señores del Tribunal, esto no sería justo. Si hay un responsable, soy yo, o, cuando menos, yo deseo absorber la mayor parte de responsabilidad”.
I en parlar en nom dels seus companys va insistir en el fet que, en definitiva, la seva actuació únicament havia pretès defensar la República del 14 d’abril i les llibertats de Catalunya:
“Y en nombre de mis compañeros, he de decir: Afirmo, por nuestro honor, que los móviles que determinaron nuestros actos no fueron otros que la defensa de la institución republicana y de su contenido y de las libertades de Cataluña consignadas en la Constitución del Estado, que Cataluña aceptó como transacción y para encauzar y resolver el ámbito glorioso de nuestra legalidad republicana, aspiraciones patrióticas que habían sido constantemente asfixiadas y escarnecidas y, por tanto, peligrosamente excitadas en el régimen de antes. Y afirmo, por mi honor, ante el Tribunal, ante mi país y ante la Historia, que en la reunión que el Gobierno de la Generalidad celebró el día seis de octubre, en la que fue aprobada por unanimidad la alocución y el acuerdo que yo leí desde el balcón de la Generalidad aquella tarde, las motivaciones, la discusión, el análisis de los antecedentes, el examen de las circunstancias políticas planteadas, no versan más que sobre esto: sobre si era acertado o no suponer que la República ganada el 14 de abril, estaba en grave e inminente peligro, y que lo estaban también, por consecuencia, las libertades de nuestro pueblo”.
Quan va acabar la breu intervenció de Companys, el president del tribunal va afirmar l’inevitable “listo para sentencia”. I es va deixar constància que el tribunal, després de l’inevitable descans que faria el dissabte i el diumenge, es reuniria els primers dies de la setmana següent per deliberar i adoptar sentència. La sentència, finalment, es va donar a conèixer el dimecres dia 5 de juny, però no seria firmada pels membres del tribunal fins l’endemà dia 6 de juny, quan seria facilitada a la premsa. L’única cosa que se sabia era que, efectivament, el Tribunal de Garanties Constitucionals havia fet seva la tesi del fiscal de la República i havia condemnat el Govern català a la pena de 30 anys de reclusió major.
La sentència, finalment, firmada “en la villa de Madrid, a seis de junio de mil novecientos treinta y cinco” condemnava el president de la Generalitat i els seus consellers, “como autores de un delito de rebelión militar, a la pena de treinta años de reclusión mayor, con las accesorias de interdicción civil durante el tiempo de la condena e inhabilitación absoluta, y al pago de las costas procesales, en la proporción de una octava parte hasta el auto de apertura del juicio oral, y por séptimas partes las posteriores, siéndoles de abono, para el cumplimiento de la condena todo el tiempo de prisión provisional sufrida”.
Val a dir, però, que la sentència la van firmar el president del tribunal i quinze dels vocals, perquè els altres cinc van discrepar de la sentència acordada per la majoria i van donar a conèixer el seu vot particular en el qual, després de fer un repàs dels fets, dels fonaments legals, de les causes de justificació i de l’absència de culpabilitat, i dels actes que havia portat a terme el president Companys, estimaven que calia absoldre els processats “cuya conducta solo podrá ser enjuiciada por la opinión pública en el campo de la política y por la Historia” .
De fet, però, la condemna era irreversible i els processats van haver de tornar a la presó. Al cap d’un temps, Companys, juntament amb els consellers Comorera i Lluhí, foren traslladats fins al penal d’El Puerto de Santa María (a Cadis), mentre la resta de consellers foren ingressats a la presó de Cartagena. I van haver d’esperar al triomf del Front Popular, a les eleccions celebrades el 16 de febrer de 1936, perquè finalment s’aprovés el dia 21 del mateix mes un decret d’amnistia que els va permetre sortir de la presó.