El 8 de juliol d’aquest any es compliran cent anys del naixement d’Estat Català, el primer partit organitzat de la història de l’independentisme. Impulsat per Francesc Macià i Daniel Cardona, Estat Català comptava amb uns precedents discrets, i va ser la primera formació que va plantejar com a objectiu la independència de Catalunya. La seua denominació, de fet, no pot ser més explícita. Amb interès per estimular el marc dels Països Catalans i amb dificultats per fer transcendir la marca degut a la integració, primer, en Esquerra Republicana; així com degut també a fets històrics que van jugar a la seua contra –Octubre del 1934, Guerra d’Espanya, franquisme, irrupció del Front Nacional de Catalunya, context autonòmic, etc.–, el cert és que Estat Català és un precedent bastant desconegut de l’aspiració política que s’ha visibilitzat els últims anys a Catalunya. La independència, que ara compta amb el 52% de la població a favor –almenys si es fa cas de l’últim resultat electoral– ja tenia qui la defensara quan ben pocs eren partidaris d’aquest desenllaç.
El 1922 hi havia un context propici i uns precedents que estimulaven la creació d’aquest partit. Segons indica Fermí Rubiralta, historiador i doctor en Ciència Política, a més d’estudiós destacat de l’independentisme català a principis del segle XX, el final de la Primera Guerra Mundial propiciava la creació definitiva d’un espai independentista a Catalunya. “Aquell conflicte va acabar amb la independència de diverses nacions europees, on es van crear estats nous. Sèrbia, Hongria, Finlàndia i altres estats s’independitzaven tot just quan, a l’Estat espanyol, hi havia una nova gran crisi de la restauració borbònica, que coincidia també amb el fracàs autonomista de Francesc Cambó”, líder de la Lliga Regionalista, que havia apostat per perpetuar la monarquia d’Alfons XIII. “Això va fer que es creés la Conferència Nacional Catalana el 1922 i que els sectors més intel·lectuals de la Lliga, amb gent com Antoni Rovira i Virgili o Jaume Bofill i Mates, abandonaren el partit i fundaren Acció Catalana”. Davant aquesta nova formació, que no era independentista, “Francesc Macià va presentar una estratègia pròpia, que es va traduir en la fundació d’Estat Català”. Era el 8 de juliol de 1922.
En aquella proposta de Macià influenciava, sense cap mena de dubte, l’èxit del procés independentista irlandès, que va culminar gràcies al comportament insurreccional, visible especialment durant la Pasqua irlandesa del 1916. “Aquell aixecament, que semblava condemnat al fracàs, va ser la llavor que va portar el país cap a la independència. Macià proposava una estratègia similar a la dels irlandesos”, indica Rubiralta: “una estructura de front amb un sector polític i un altre de militar”. En aquest sentit, mentre que Francesc Macià, representant independentista a les Corts espanyoles en aquell moment, era el referent polític de la formació, Daniel Cardona, s’erigia com a líder militar. Cardona, “que va començar a militar als 13 anys en l’independentisme prepolític, era tot un líder d’acció i amb molta influència entre els joves”, explica Frederic J. Porta, politòleg, doctor en Història Contemporània, investigador a la Universitat de Barcelona i director de la revista Esperit.
Aquells primers anys d’Estat Català van ser, segons les fonts consultades, els de més transcendència del partit. L’esmentat Fermí Rubiralta ho justifica pel fet que la formació es va saber adaptar a un context de dictadura, la de Miguel Primo de Rivera (1923-1930). “L’estructura d’EC, que era de tradició de lluita contra la repressió, va fer que visqués el seu moment àlgid quan va poder protagonitzar determinats fets, com ara els de Prats de Molló”. L’historiador es refereix a l’aixecament de Francesc Macià des de la Catalunya Nord, qui tenia la intenció d’ocupar Olot amb dues columnes militars procedents del nord de l’Albera i proclamar la república catalana. “L’aixecament va fracassar, però al gener de 1927, amb el judici per aquells fets, que es va celebrar a París, Macià va adquirir un gran protagonisme”. Un any més tard, el 1928, es va redactar la Constitució Provisional de la República Catalana, el que es coneixia com a Constitució de l’Havana, ciutat en què va ser signada per establir les bases d’una hipotètica Catalunya independent. De caire democràtic, laic i liberal, aquell text amb ambicions polítiques va ser signat al mateix temps que es va crear l’efímer Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, adreçat a ser la formació política de defensa d’aquella constitució –Estat Català s’erigia com a braç militar. A l’assemblea en què es van fixar aquests punts, Francesc Macià va ser distingit com a líder del moviment independentista.
La Segona República espanyola ho canviaria tot, però no el lideratge de Macià, qui va esdevenir líder d’Esquerra Republicana, coalició fundada tres setmanes abans de la proclamació republicana; i president de la Generalitat. Al març de 1931 ERC naixia gràcies a l’empenta d’Estat Català i a la integració d’altres corrents catalanistes republicans i d’esquerres, de caire federal o confederal. Estat Català mantindria la seua influència, però perdia força al conjunt de l’imaginari polític català per quedar a l’ombra d’un paraigua electoral més ampli. Alhora, les diferències estratègiques al si d’ERC, visibles el 14 d’abril de 1931 i encara més durant els Fets d’Octubre de 1934, afectarien negativament la formació centenària.
Tal com explica Rubiralta, un dels factors que van perjudicar Estat Català va ser les diferents visions entre Macià i Cardona. “El canvi de parer del president Macià entre el 14 i el 17 d’abril de 1931”, quan va proclamar la república catalana i, finalment, es va fer enrere i va acceptar l’oferta política autonomista de la nova República espanyola, “va fer entrar en crisi el separatisme. De sobte hi havia una República que donava certa llibertat política i el separatisme, per primera vegada, es va trobar amb un marge d’actuació política davant el qual hi va haver quatre estratègies”, enumerades per Rubiralta. “En primer lloc, la de Cardona, es basava en el rebuig al posicionament de Macià i apostava, encara, per la via militar. En segon lloc hi havia la del Partit Nacionalista Català, que no es presentava a eleccions que no foren estrictament catalanes –tant comicis al Parlament com de municipals. La tercera estratègia era la del sector més obrerista, encapçalat per Jaume Compte, que el 1934 es convertiria en el Partit Català Proletari, dissolt al si del PSUC dos anys més tard. La quarta estratègia, la que es va imposar, era la defensada pels dirigents d’ERC i era de caire gradualista i pragmàtic. Macià es va fer enrere el 14 d’abril perquè li feia por la petitesa del separatisme i es va convèncer que calia nacionalitzar el país per arribar a la independència quan fos possible”.
Marc Santasusana, doctor en Història Contemporània i professor de secundària, apunta també que Macià no renunciava a la independència, però que “el seu sector percebia l’Estatut de 1932 com una victòria que calia aprofitar i que els podia permetre apostar per la independència en un futur pròxim, justament el que no havien pogut fer a l’abril del 1931. Macià, de fet, va renunciar a la república catalana en aquell moment perquè veia que no n’hi havia prou gent per defensar-la, i per això va acceptar l’autonomia i per això, també, tanta gent d’ERC va assumir la via possibilista a curt termini”.
L’historiador Lluís Duran, doctor en Història Contemporània, qui ha estudiat a fons la història del catalanisme, coincideix amb el fet que “la democràcia normalitzada va perjudicar Estat Català a partir del 1931”, també pel fet que “l’eclosió d’alternatives polítiques va fer que distints militants d’EC s’aproparen a altres formacions marxistes o obrerirstes”. Santasusana, al seu torn, explica que per fer front a aquesta realitat es van crear les anomenades Joventuts d’Esquerra Republicana d’Estat Català (JEREC), “que se suposa que eren les joventuts d’ERC però que van quedar controlades per EC per fer seues les bases del partit i impulsar una xarxa pròpia de casals independents dels d’ERC, amb la motivació d’absorbir la pedrera de la coalició”. Mentrestant, bona part dels separatistes, segons indica el mateix historiador, “continuaven teixint petites organitzacions que apostaven com la insurrecció, com ara Nosaltres Sols!, de caràcter paramilitar; i d’altres que volien contribuir a la creació d’un exèrcit a l’ombra que garantís l’èxit d’una futura proclamació d’independència”. El que no va saber fer EC en aquell moment, considera Santasusana, va ser desenvolupar “un sindicat nacional i de classe per poder plantar cara al sindicalisme hegemònic”, en aquell moment disputat entre l’anarquista CNT i el socialista UGT.
El context republicà, per tant, no va impedir que Estat Català continuara incidint de manera ben clara en la política catalana, malgrat la menor visibilitat de les sigles del partit. Si més no fins els Fets d’Octubre de 1934, episodi protagonitzat per aquesta formació. Concretament pel conseller de Governació, Josep Dencàs, una de les ànimes més rupturistes de l’Estat Català que estava integrat a ERC, que volia aprofitar el moment, determinat per la revolució minera d’Astúries i per l’enuig polític que es vivia al conjunt de Catalunya davant un govern espanyol que, en bona part, se sentia identificat amb els fenòmens nazi i feixista presents a Itàlia i Alemanya, respectivament. Cal recordar que José María Gil Robles, líder de la CEDA, coalició que s’havia integrat a l’executiu estatal amb els radicals d’Alejandro Lerroux, havia assistit al congrés de Nuremberg del 1933, organitzat per l’NSDAP, la formació hitleriana; i que la supervivència de la República estava en perill amb un govern ambigu pel que fa al manteniment d’aquest sistema. Els Fets d’Octubre, que van acabar amb una proclamació frustrada de Lluís Companys i amb la detenció del seu executiu, que va ser condemnat per rebel·lió, “van deixar desprestigiat Dencàs, qui va ser responsabilitzat de les conseqüències per part d’ERC i qui va marxar a l’exili sense comptar amb cap altaveu per defensar-se de la campanya a la contra que va patir. Estava clar que aquell episodi va servir per criminalitzar EC, que havia experimentat un creixement meteòric i va passar a ser un partit marginal”, narra Frederic J. Porta. En aquell moment, Francesc Macià, ànima de la formació, feia menys d’un any que havia mort.
Els Fets d’Octubre del 1934, per tant, van servir per fer paleses les estratègies divergents d’ERC i EC, diferències que es van consolidar a partir del febrer del 1936 amb el manteniment d’EC per l’aposta independentista “i per unes posicions obreristes que es miraven de defensar de les d’ERC, als qui acusaven de petitburgesos, tal com es llegeix als manifestos del partit”, matisa Marc Santasusana.
Començada la Guerra d’Espanya, Estat Català s’havia reorganitzat amb les seues sigles com a partit independent, si bé la divisió interna entre Daniel Cardona –que va deixar el partit el 1937– i Josep Dencàs, que va haver de fugir perquè estava sent perseguit pels anarquistes –que al seu torn havien assassinat els germans Badia a l’abril del 1936– van impedir que la formació desplegara amb èxit una política efectiva, dificultada encara més per la situació bèl·lica. En tot cas, durant la guerra, EC va intentar “catalanitzar” la revolució separant Lluís Companys del poder a través d’un moviment de Joan Casanovas, president del Parlament, cosa que va generar encara més hostilitats de la Generalitat contra el partit. Segons explica Fermí Rubiralta, “hi van arribar a haver tanquetes davant la seu d’EC i només Joan Cornudella va poder aturar la persecució contra el partit, atès que n’era l’únic militant ben vist pels anarquistes, dels quals era company a les timbes de joc i els quals, també, eren atesos per la seua dona a la farmàcia que regentava al barri del Clot de Barcelona”. Cornudella, al seu torn, prioritzava la lleialtat al Govern de la Generalitat i l’aliança amb ERC durant la guerra.
Estat Català es va consolidar, entre 1936 i 1939, com una força minoritària. Frederic J. Porta recorda que militants de la formació van participar en el conflicte, per exemple a l’expedició a Mallorca, quan van intentar vèncer el franquisme, que va ocupar l’illa al juliol del 1936. “Altres van lluitar a Madrid i tots van participar a la guerra, però quan el Govern republicà va centralitzar les competències de l’exèrcit les unitats es van anar dissolent. Els separatistes eren incòmodes en l’exèrcit espanyol republicà”, assegura. Acabada la guerra tornaria a posar-se sobre la taula l’estratègia irlandesa i Cornudella, des de l’exili parisenc i amb la Segona Guerra Mundial Iniciada, fundava, amb l’empenta decisiva de Daniel Cardona, el Front Nacional de Catalunya amb l’objectiu d’aconseguir la independència a través de l’aliança amb les potències aliades –les democràtiques– durant el conflicte. Més tard, l’FNC competiria amb Estat Català com a marca referent de l’independentisme català durant el franquisme.
Tal com diu Rubiralta, qui va continuar amb la tradició iniciada per Estat Català el 1922 va ser el Front Nacional de Catalunya, si bé EC mai no es va dissoldre, atès que es va reactivar el 1947 amb moltes dificultats, però el protagonisme de l’FNC i la irrupció del PSAN a finals dels seixanta van limitar l’evolució d’EC, que va explorar, ja durant la Transició, la possibilitat de legalitzar-se com a partit. Com que en un primer moment el Ministeri d’Interior no va voler legalitzar aquestes sigles, EC es va integrar el 1977 a la candidatura dominada per ERC i pel Partit del Treball d’Espanya –de tendència marxista-leninista–, l’Esquerra de Catalunya, que va aconseguir la presència d’un diputat a les Corts constituents, Heribert Barrera, qui tres anys després seria elegit president del Parlament.
En tot cas, tal com indica Lluís Duran, el context de Transició tampoc no va afavorir EC, que no ho tenia fàcil per trobar el seu espai polític. “Estat Català només podia oferir la bandera separatista, la mitologia de Macià i una simbologia en un moment en què el país, que volia mirar cap al futur, ho considerava poc útil quan, a més, a Catalunya el terme separatisme provocava certa incomoditat entre els mateixos catalanistes que estaven participant en la Transició. Tot el que signifiqués desgavellar el nou sistema autonòmic no interessava”.
En aquell moment, tot i la irrupció del pensament de Joan Fuster, el paper d’EC era tan intranscendent que, segons Rubiralta, es va oblidar que Estat Català “s’havia mostrat partidari del marc complet de la nació”, tal com es veia “en cartells dels anys quaranta amb la silueta dels Països Catalans”, aporta Duran, “com també en publicacions com ara els Quaderns a l’exili”, apareguts a Mèxic.
Els últims anys, Estat Català ha transcendit per posicionar-se públicament al costat d’algunes candidatures en períodes electorals. Tal com explica Tomàs Callau, secretari general actual del partit, a la entrevista que podran llegir tot seguit, la formació sempre ha donat suport “als qui treballen millor per la independència del país”. Un treball que Estat Català va iniciar fa tot just un segle, quan va nàixer el primer partit de l’independentisme català organitzat, la història del qual s’explica en un llibre de publicació recent, Estat Català, 100 anys d’independentisme polític, editat per Base.