A les portes del Congrés de l'Argentina, es respirava l'empipament. Jubilats, professors, científics, metges i persones amb discapacitat havien confluït per denunciar la motoserra pressupostària de l'ultradretà Javier Milei. Amb un llenguatge hiperbòlic, d'afirmacions incendiàries i seduït pels cants de sirena anarcocapitalistes, el president argentí s'havia proposat com el comandant d'una croada contra la despesa pública, situant-se com a defensor a ultrança d'aconseguir un dèficit zero. No importava si, per assolir la meta, havia de desenfundar la seua destral i retallar les partides dels serveis socials o la inversió en ciència.
Aquella protesta de principis de juny mostrava l'enuig d'una part del país amb la motoserra de Milei, la qual inspira a diversos partits i personatges d'extrema dreta d'arreu del planeta, com ara Donald Trump, president dels Estats Units d'Amèrica. Tanmateix, l'aposta per les grans tisorades no és exclusiva d'alguns representants de l'actual onada reaccionària, sinó que també va produir-se sota el mandat de líders feixistes, com ara l'italià Benito Mussolini.
Segons narra l'economista italiana Clara E. Mattei a l'obra El orden del capital. Cómo los economistas inventaron la austeridad y allanaron el camino al fascismo (Capitan Swing, 2025), la política econòmica dels primers anys del feixista Benito Mussolini va caracteritzar-se per les retallades impositives a les classes adinerades, afeblir els serveis públics i reduir les prestacions socials a les capes més empobrides. L'assaig va ser considerat «llibre de l'any» en 2022 pel prestigiós diari econòmic Financial Times, referent periodístic del liberalisme.
Regressivitat fiscal
Al capdavant del Ministeri de Finances d'aquella primera Itàlia sota Mussolini, va haver-hi l'economista Alberto de Stefani, diputat del Partit Nacional Feixista. Comandant de l'economia italiana entre 1922 i 1925, defensava que «per cada 100.000 milions de més en ingressos de l'Estat, calien 100.000 milions de menys en despeses». Com a ministre, va anunciar en 1923: «La política de persecució del capital s'ha aturat de cop gràcies a la nostra acció».
La seua postura envers els impostos era oposada a la defensada per Giovanni Giolitti, guanyador dels comicis transalpins del 1919: havia promès tributs progressius als especuladors de la guerra i als rics. De Stefani, però, argumentava —segons explica Mattei—que «l'Estat havia d'alliberar al capital privat de la pressió fiscal per a promoure el seu ús natural en la inversió privada, estimular un estalvi cada vegada més gran i atreure capital estranger». «L'Estat feixista va eximir d'impostos al capital financer internacional», afirma l'autora de l'obra.
«El Govern feixista va augmentar constantment els impostos sobre el consum al llarg de la dècada. La proporció entre els ingressos directes i indirectes va baixar de 0,94 en 1922 a 0,72 en 1925 i de 0,61 en 1929», es descriu. I es complementa: «Les taxes sobre els productes bàsics creixeren entre 1922 i 1925 en gairebé un 5% anual en termes reals». Mentrestant, com incideix aquesta economista italiana, Mussolini va abolir «els impostos abusius sobre els articles de luxe».
Les rendes mitjanes-altes d'Itàlia, d'acord amb Mattei, «es van beneficiar d'una supressió de tots els impostos progressius de guerra i postguerra». «Això incloïa, per exemple, els impostos sobre beneficis de guerra [...] i la declaració obligatòria de propietat dels actius financers. La seua abolició va tallar, de fet, tota possibilitat de gravar progressivament les rendes de capital», desgrana. Fins i tot, es va eliminar «del tot» qualsevol tributació a la riquesa heretada. En aquell context, l'evasió fiscal a l'impost de la renda fou elevadíssima. Ara bé, gran part d'aquest regat al fisc va concentrar-se a les classes adinerades.
Destralades a les prestacions
L'aposta per una política tributària que gravara el consum i alliberara els fluxos de capital va combinar-se amb la instauració de les tisorades a les ajudes socials. «Les pensions i els subsidis per als veterans de guerra i les seues famílies vam ser les primeres a desaparèixer. De 1923 a 1924, la despesa total de l'Estat es va reduir en un terç, i les despeses redistributives van ser les més perjudicades», dissecciona. Es van revertir, a més, «les tres grans victòries reformistes de la postguerra»: «Les assegurances d'invalidesa i de les persones grans; les assegurances que cobrien els accidents del sector agrícola, i les assegurances obligatòries per desocupació».
Mentre es rescataven els dos grans consorcis industrials financers d'Itàlia —Ansaldo / Banc de Roma i Ilva / Crèdit Italià—, es va suprimir el Ministeri de Treball i Seguretat Social. «Fou un colp per a tots els treballadors italians, que acabaven de guanyar una lluita de vint anys per la creació d'aquest Ministeri», contextualitza. I assenyala: «El 30 de juny de 1925, el pressupost estava equilibrat: l'import de la despesa pública —excloent-hi la defensa i els pagaments del deute— en percentatge de PIB nominal van assolir el nivell dels anys de preguerra [en referència a la Primera Guerra Mundial], una caiguda considerable de gairebé el 29% envers 1922».
«La despesa social, en particular, va continuar disminuint al llarg de la dècada i més enllà», ressalta. De fet, apunta que arribaria al seu punt més baix l'any 1934, ja ben entrada la dictadura feixista de Mussolini. En aquells moments, i d'acord amb els càlculs d'aquesta economista italiana, «l'import destinat a intervenció social s'havia reduït en més d'una quarta part en comparació amb 1924». Tota una destralada al capítol de les prestacions socials.
Una aposta privatitzadora
Amb una reducció substancial de la despesa en obres públiques, «el règim», segons l'economista transalpina, «va acomiadar més de 65.000 italians». «Els treballadors dels sectors postals i ferroviaris [aleshores en mans públiques] foren els més afectats», puntualitza. «Entre 1923 i 1924, l'Estat feixista va acomiadar 27.000 treballadors ferroviaris, el 15% de tots els empleats, va tirar al carrer uns altres 13.000 i va reduir les baixes per malaltia», concreta. Paral·lelament, es va produir «una pujada regressiva de les tarifes dels bitllets que obligava els treballadors a escollir entre renunciar al servei o pagar les tarifes altes, i així consumir menys en les seues despeses diàries».
«Mentre que els ferrocarrils resultaran massa complicats de privatitzar, [...] sí que van tenir èxit en altres sectors importants, fins al punt que els estudiosos parlen actualment del primer cas de privatitzacions a gran escala en una economia capitalista», indica. En 1925, per exemple, es va privatitzar «totalment el sector de la telefonia», i, en abril del 1923, «l'Estat va renunciar al seu monopoli» en les assegurances de vida. En aquell any, l'Administració estatal va refusar també al seu control sobre la venda de llumins i va entregar a les empreses privades la construcció i la gestió de les autopistes. Una de les arrancades de la motoserra de Mussolini.