Amb el vuitantè aniversari de la mort de Daniel Cardona, la Fundació Reeixida ha organitzat tot una sèrie d’actes per a recordar la figura del líder insurreccional independentista. Aquesta entitat titlla Cardona com, “juntament amb Francesc Macià, el personatge més destacat del separatisme, l’etapa inicial de l’independentisme català des del seu origen fins als primers anys de la dècada de 1940”, i ha assenyalat un seguit de llocs “emblemàtics” de la seua figura. Des del seu lloc de naixement, al carrer de Jovellanos de Barcelona, a les residències d’exili a Perpinyà, passant per l’Ajuntament de Sant Just Desvern (Baix Llobregat), localitat de què va ser alcalde.
Fermí Rubiralta és l’historiador que més ha investigat la figura de Daniel Cardona. El seu coneixement el va reflectir a l’obra Daniel Cardona i Civit: Una biografia política (1890-1943), reeditada recentment per Afers. L’investigador explica a aquest setmanari que la trajectòria de Cardona està marcada pel seu posicionament “a l’ombra, sense ganes de destacar, sempre en un segon pla”. Tot i això, la seua influència és indiscutible.
Va ser ell qui va encapçalar els grups separatistes de la Unió Catalanista (UC), l’agrupació que pretenia aglutinar catalanistes de totes les sensibilitats des de les acaballes del XIX. Cardona va nàixer el 1890, en un context d’efervescència catalanista que es reflectiria amb les Bases de Manresa, amb el naixement de l’esmentada UC i amb la fundació, per part de diversos dels seus militants –entre ells, Enric Prat de la Riba– de la Lliga el 1901, que es formalitzava com el sector intervencionista del catalanisme en l’àmbit polític. “A partir d’aquí la UC accentua el seu contingut polític sota la direcció del doctor Domènec Martí i Julià”, indica Rubiralta, que explica que, “davant les corrupteles i la baixa política dels partits, que no representaven la puresa ideològica, hi haurà un apoliticisme que serà el que sempre defensarà Daniel Cardona”.
De fet, segons l’historiador, Cardona no pot ser situat “ni a l’esquerra ni a la dreta: el seu plantejament era interclassista i prioritzava absolutament l’alliberament de Catalunya”. Un posicionament que el feia confrontar amb el “nacionalisme transigent” de la Lliga, primer; i amb l’acomodació de Francesc Macià a l’esquema de la Segona República espanyola, després.
La primera anècdota política de Cardona es produeix quan només té quinze anys, durant els fets del ¡Cu-Cut!. El novembre de 1905 una guarnició militar assalta la redacció d’aquest setmanari satíric, ubicada al carrer de Ferran de Barcelona. Cardona, que treballava en una merceria pròxima, va mobilitzar els seus companys, que van llençar serradures als soldats assaltants. “Els militars van voler cremar la merceria, van fer fora el propietari i Cardona, i l’amo d’un altre establiment d’aquest tipus, sabedor de l’anècdota, va donar-li treball a Cardona”.
Tot i que havia nascut a Barcelona, Cardona tenia els seus orígens a Sant Just Desvern. El seu oncle Josep Cardona, hereu del mas de Can Cardona, era el referent d’una de les famílies més importants de la localitat. Josep Cardona va morir sense descendència el 1908 i Daniel, només amb divuit anys, n’esdevé l’hereu, amb tot el que això comporta. Aquesta contingència no va desviar el seu camí, i Cardona va ser cofundador, amb Francesc Macià, d’Estat Català el 1922. Abans s’havia sentit clarament identificat amb l’aixecament de Pasqua de 1916 a Irlanda, que inspiraria l’estratègia de l’independentisme insurgent que ell mateix liderava. “Macià era la cara amable i coneguda del separatisme i Cardona liderarà el sector activista i mobilitzador, que es veu reflectit en els escamots d’Estat Català”. Cardona també col·laborarà en diversos mitjans de comunicació amb el pseudònim Vibrant, des d’on exercirà una gran tasca d’agitació i conscienciació política, tal com també farà des de l’aparell de propaganda d’Estat Català.
Les relacions posteriors de Macià amb la política estatal eren tota una antítesi per a Cardona
El seu vincle inicial amb Macià, però, no va ser etern. Tots dos es van haver d’exiliar —en dates diferents— durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930), però van viure aquesta fugida de manera ben distinta. Mentre Cardona insistia en la insurrecció, Macià teixia pactes amb l’oposició espanyola al règim dictatorial, que derivarien més tard en la Segona República. El futur president de la Generalitat havia adquirit prestigi internacional amb l’aixecament de Prats de Molló, quan el 1926 Macià pretenia proclamar la República catalana des d’Olot després d’haver accedit a través de la localitat citada del Vallespir. L’operació va ser avortada, però el judici que hi va haver a França va fer de la lluita de Macià una eina visible contra la dictadura espanyola, i la seua figura va esdevenir carismàtica.
En canvi, les relacions posteriors de Macià amb la política estatal eren tota una antítesi per a Cardona, que el 1930 fundaria Nosaltres Sols!, traducció de l’irlandès Sinn Féin. Aquestes diferències s’evidenciarien encara més amb la marxa enrere de Macià el 17 d’abril de 1931, tres dies més tard de la proclamació de la República catalana, quan va ser persuadit per part de Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d’Olwer, que el van convèncer per acceptar la via estatutària.
Amb aquests postulats, Cardona va ser elegit batlle de Sant Just Desvern després de les eleccions del 12 d’abril del 1931 a través de la Candidatura d’Esquerra Catalana, que comptava amb el suport d’ERC i que va derrotar la Lliga. En aquesta alcaldia del Baix Llobregat, Cardona “va adquirir un prestigi molt important per la seva gestió com a batlle, amb el desenvolupament d’obra pública per donar treball als veïns i amb una tasca catalanitzadora reflectida al nomenclàtor i en altres àmbits”. Segons Rubiralta, en el referèndum per l’Estatut Cardona no va arribar a demanar el vot favorable. Nosaltres Sols!, de fet, va ser l’única entitat catalanista que va actuar en aquest sentit. “Tampoc no van demanar el no, però es considerava l’autonomia com una concessió i no com una eina de sobirania”.
D’aquesta manera, fets com el del 6 d’octubre de 1934 només podien estimular Cardona per aixecar la Generalitat contra la República espanyola en un moment de crisi, en què la CEDA desplegava el seu arsenal repressiu des del Govern espanyol i amb el perill real d’un retrocés reaccionari que Catalunya podia aprofitar per a independitzar-se. Daniel Cardona es va haver d’exiliar després de participar en aquell aixecament fracassat i castigat, i va poder tornar el 1936. Durant la Guerra Civil, Rubiralta indica que el paper de Cardona va ser el de “catalanitzar el conflicte, atès que Catalunya no en semblava actor protagonista, i gairebé tot va quedar reduït a les disputes entre anarquistes i comunistes”.
En aquell període, continua l’historiador, Cardona es va dedicar a protegir veïns de Sant Just Desvern, contribuint, segons ell, al fet que durant la guerra només hi haguera dues morts en aquesta localitat. Per aquest fet, indica, el mas de Can Cardona no va ser assaltat quan les tropes franquistes van accedir a Sant Just Desvern el 25 de gener de 1939. Tot i això, Cardona s’havia hagut d’exiliar, i des de París es va erigir en un dels fundadors del Front Nacional de Catalunya, conjuntament amb Joan Cornudella. En aquell moment, Cardona, que ja estava malalt, va delegar la direcció militar d’aquella entitat en Jaume Martínez Vendrell, posterior fundador, ja als anys setanta, de l’Exèrcit Popular Català (EPOCA).
Poc abans de morir, Cardona va tornar al mas de Sant Just Desvern, on va faltar el 7 de març de 1943. Segons Rubiralta, va poder regressar ajudat pel fet que al seu poble “ningú no el va delatar. Li tenien un respecte venerable”. L’activista insurgent, propagandista i agitador és homenatjat enguany a propòsit d’una efemèride que compta amb l’aportació artística del dissenyador Cesc Roca, de Xàtiva, i amb la insistència de Reeixida a recordar que “l’independentisme català no és un propòsit recent, sinó que ve de lluny”.