Catalunya torna a ocupar un lloc central en l'estratègia de la dreta espanyolista. La setmana passada, en una diferència de dos dies, Alberto Núñez Feijóo i Santiago Abascal han coincidit a situar el Principat com un dels escenaris de la disputa política que s'obre de cara al pròxim cicle electoral. El president del PP va escollir Badalona (Barcelonès), governada amb majoria absoluta per Xavier García Albiol, per donar el tret de sortida al nou curs polític del partit; el líder de Vox, dos dies abans, havia reunit més de 2.000 persones en un acte a Barcelona.
No és només una qüestió d'agenda. Els dos partits estan reforçant a Catalunya un discurs en què la immigració, la seguretat, l'habitatge i els serveis públics ocupen un espai cada vegada més visible. Mentre el PP intenta presentar-se com una alternativa de govern i recuperar centralitat, Vox busca portar el seu discurs més enllà de l'eix nacional i acostar-lo als problemes quotidians dels barris, especialment a l'àrea metropolitana.
«Ara reforçaran la presència a tot arreu perquè anem cap a un cicle nou, ja explícitament electoral, de municipals i d'estatals», explica Toni Aira, professor de Comunicació Política de la UPF-BSM. Les municipals, assenyala, serveixen als partits per «intentar arrelar i permeabilitzar el territori», mentre que les espanyoles tenen com a referència Madrid i el Congrés. «Catalunya, com la resta, és una peça important per fer aquest salt a la Moncloa», apunta.
Feijóo reivindica el polèmic 'model Badalona'
El moviment del PP passa, en bona part, per Catalunya. Feijóo ho va explicitar diumenge a Badalona, on va reivindicar el municipi i la figura d'Albiol com a exemple del projecte popular català. «No hi ha res que impedeixi al nostre partit governar a Catalunya i ser majoritari», va afirmar. El líder del PP va presentar el govern municipal com una mostra que la formació pot disputar espai a partir d'una agenda centrada en els problemes quotidians.
El discurs va tenir, però, nificatiu en matèria miun component especialment siggratòria. Feijóo va defensar una política migratòria «ordenada», oberta a les persones que vulguin treballar, complir les lleis i contribuir, però «tancada amb pany i forrellat» per aquells que «vinguin a saltar-se la llei». També va anunciar una revisió de «com es concedeix la nacionalitat, com es manté i com acreditar la seva pèrdua».
El president del PP va lligar aquest discurs amb la seguretat i amb una agenda catalana allunyada del conflicte territorial: treball, inversió, seguretat, prosperitat i serveis. El moviment no implica abandonar l'eix nacional, però sí intentar que deixi de ser l'únic marc des del qual es llegeix la política catalana. Aira ho interpreta com un canvi d'agenda. «Ara mateix el debat Catalunya-Espanya no està al centre», assenyala. «En canvi, la immigració sí que ho està». Segons el politòleg, els partits busquen «allà on creuen que pot haver-hi petroli en forma de votants».
Vox i l'estratègia d'agitar la xenòfobia als barris
Dos dies abans, Abascal havia desplegat a Barcelona un discurs encara més centrat en la immigració. El líder de Vox va assegurar que els espanyols tenen «exactament els mateixos problemes» a tots els territoris i va situar com a principal problema, emprant un llenguatge farcit d'odi, «la invasió migratòria». En el seu relat carregat de xenofòbia, la immigració estaria relacionada amb la seguretat als carrers, la sanitat, l'habitatge i els serveis públics.
Abascal va presentar, a més, la qüestió migratòria com una batalla «molts més importants» que els tradicionals enfrontaments territorials i va parlar «d'islamització» de Catalunya i de la resta de l'Estat. La ultradreta defensa, entre altres mesures que xoquen amb els drets humans, repatriacions de persones que entren irregularment, deportacions dels delinqüents, «reemigració» i prioritat nacional en determinats àmbits. El partit no abandona, per tant, l'eix nacional —Abascal continua situant la unitat d'Espanya al centre del discurs—, però hi superposa una altra agenda.
Una preocupació real, però no homogènia
El discurs dels dos partits es troba amb una realitat social que no és tan lineal com podria suggerir la batalla política. El darrer Baròmetre d'Opinió Política del CEO disponible situa l'habitatge, la immigració i la inseguretat entre les principals preocupacions, però amb pesos diferents segons l'electorat. Entre els simpatitzants de Vox, la immigració és el problema més important per al 26%, davant del 18% entre els del PP i el 29% entre els d'Aliança Catalana. En canvi, l'habitatge és el principal problema per al 35% dels simpatitzants del PSC, el 26% dels de Junts i el 43% dels d'ERC.
La dada permet separar dues qüestions que el discurs polític tendeix a connectar: l'habitatge té una base molt més transversal, mentre que la immigració presenta una distribució política més desigual. En aquest punt, el sociòleg i expert en immigració Albert Moncusí posa el focus en la construcció del relat. «L'opinió de la ciutadania sobre temes de coneixement públic es basa en bona part més en els discursos que es fan públics que en les seues pròpies experiències», explica. Segons Moncusí, els mitjans i les xarxes socials tenen un paper central en aquesta percepció i «que la immigració siga percebuda com un problema té molt a veure amb el fet que els partits la presenten així».
La percepció d'una relació entre immigració i inseguretat és, segons l'expert, més clara que la relació amb el problema general de l'habitatge. «Clarament, existeix la percepció que associa immigració i delinqüència i, per tant, inseguretat», apunta, tot advertint que això no permet establir la mateixa relació amb la dificultat d'accés a l'habitatge. El CEO mostra, alhora, una opinió pública amb elements contradictoris: una part important dels enquestats manifesta preocupació pel control de les entrades al país, però també hi ha una percepció elevada que s'exagera o es fa demagògia sobre la immigració.
Per a Moncusí, els partits que converteixen la immigració en explicació dels problemes socials «furguen en el malestar de les persones per aconseguir que s'identifique un culpable i una sola causa». El risc, sosté, és que problemes vinculats a desigualtats, ocupació, habitatge o accés als recursos públics quedin reduïts a una única explicació.
El laboratori metropolità
El debat no es produeix en abstracte. A començament de 2025, Catalunya tenia 1.522.819 residents de nacionalitat estrangera, el 18,74% de la població, segons Idescat. La xifra havia augmentat en 78.627 persones respecte de l'any anterior. A l'àmbit metropolità, que concentra bona part de la població catalana, la proporció és del 18,51%. Barcelona té un 25,55% de població de nacionalitat estrangera; l'Hospitalet, un 27,34%; Badalona, un 18,43%; Santa Coloma, un 23,82%, i Castelldefels, un 24,15%.
Castelldefels és, en aquest sentit, un cas especialment significatiu. El municipi governat pel PP tenia el 2025 16.833 residents de nacionalitat estrangera sobre una població total de 69.689, i aquesta proporció ha passat del 20,79% el 2021 al 24,15% el 2025. L'alcalde, el popular Manuel Reyes, defensa que la ciutat és «oberta, diversa i amb una gran capacitat d'acollida», però reivindica que «tothom qui hi viu compleixi les mateixes normes, tingui els mateixos drets i, sobretot, els mateixos deures». En immigració, reclama «integració, responsabilitat i respecte per les lleis», mentre que situa la seguretat com «una prioritat absoluta» del govern municipal.
Reyes sosté que els problemes que poden explicar la receptivitat d'alguns barris a discursos com el de Vox són sobretot quotidians: «la seguretat, l'accés a l'habitatge, la convivència, l'incivisme o la sensació que les administracions no estan donant resposta». I afegeix: «Els ciutadans no viuen els problemes en termes d'esquerra o dreta. Els viuen al seu carrer, al seu barri i a casa seva». És també la manera com el PP intenta diferenciar-se de Vox: no renunciar a parlar de seguretat i immigració, però presentar-se com una força de govern. «La diferència fonamental està en el fet que ofereix cadascú i, sobretot, en la capacitat de governar i donar solucions», assegura.
PP i Vox: competència pel mateix vot?
La disputa existeix, però no implica necessàriament que PP i Vox comparteixin tot l'electorat. Aira apunta que hi ha «una part de votant espanyolista» que, com el catalanista, pot anar triant marques en funció del moment polític. «En gran part sí que es disputa una part del vot, però no només», resumeix.
La incògnita és fins on pot arribar aquesta competència. El PP intenta ocupar un espai de centredreta amb capacitat de govern, mentre Vox accentua un discurs migratori i identitari més contundent. Alhora, tots dos busquen que problemes com la seguretat o l'habitatge guanyin pes en una agenda política que ja no està tan dominada pel procés independentista.
Moncusí alerta, però, que aquesta disputa pot tenir efectes sobre la manera com es defineixen els problemes. «Molts electors comparteixen els mateixos problemes i la mateixa necessitat de trobar respostes», assenyala. Si els governs no aconsegueixen evidenciar que poden respondre-hi, això «dona aire a aquells que tenen la resposta fàcil».
Aliança Catalana, el factor diferencial
En aquesta disputa, Catalunya té un element que no existeix en altres territoris: Aliança Catalana. La formació de Sílvia Orriols comparteix amb Vox part de l'agenda sobre immigració i seguretat, però la combina amb un projecte nacional independentista. En el CEO, la immigració és el principal problema per al 29% dels simpatitzants d'Aliança Catalana.
La diferència nacional impedeix reduir l'espai a una simple competència a tres bandes pel mateix elector. Però l'existència d'Aliança Catalana sí que pot alterar el terreny de joc. Aira assenyala que caldrà veure «quina és la incidència real més enllà de les enquestes» en el pròxim cicle electoral, especialment a les municipals i a les catalanes. A parer seu, la formació pot actuar com a opció de càstig per a votants descontents amb altres partits i aprofitar el fet de no haver governat o condicionat governs.
Per Moncusí, Aliança juga «en el mateix terreny de joc que Vox» en matèria de seguretat i immigració, però la diferència pot trobar-se en la definició de «pàtria» o «casa» que faci cada elector. La seva presència, per tant, no converteix automàticament la pugna en una batalla a tres bandes. Però sí que obliga PP i Vox a moure's en un terreny en què la immigració, la seguretat i la identitat ja tenen una oferta política específica. El moviment de la setmana passada permet veure, així, un canvi en la manera com la dreta espanyolista vol penetrar electoralment a Catalunya.