La negociació dels pressupostos del 2026 ha estat la prova més visible de la capacitat dʼentesa del PSC, Esquerra i els Comuns. En la signatura dels acords pressupostaris amb les altres dues forces, formalitzats a finals del 2025 per garantir lʼestabilitat de la legislatura, Illa va defensar que «lʼestabilitat és necessària per desplegar les polítiques públiques que necessita el país». Una idea que ja havia expressat lʼagost de 2024 durant la seva presa de possessió com a president de la Generalitat al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, quan va afirmar que el seu principal objectiu era «governar per a tothom».
La presidenta del grup parlamentari dels Comuns, Jéssica Albiach, també ha justificat els acords a partir de les prioritats socials. Durant les negociacions per a la investidura dʼIlla va advertir que «solucionar la crisi de lʼhabitatge és la màxima prioritat» per a la seva formació. Dʼaleshores ençà ha mantingut aquesta exigència en les diferents negociacions amb el Govern i, recentment, ha reclamat mesures concretes davant el que considera una situació dʼemergència social i habitacional a Catalunya.
Per la seva banda, en nom dʼEsquerra, Oriol Junqueras ha defensat els pactes pressupostaris argumentant que permeten «que Catalunya avanci». Al gener, durant el consell nacional extraordinari convocat per validar el nou acord de finançament assolit amb el Govern, el líder republicà va assegurar que aquest representava «una oportunitat immensa per fer front a les dificultats econòmiques i socials que viuen les famílies del país».
Una majoria cohesionada per la gestió
La sintonia entre PSC, ERC i Comuns va més enllà dels comptes públics. Segons lʼanalista polític Adrià Padullés, les tres forces comparteixen la diagnosi que les principals preocupacions dels ciutadans giren entorn de lʼhabitatge, la sanitat, la seguretat o el cost de la vida, molt per damunt del debat nacional.
«Existeix una voluntat compartida de consolidar una etapa de normalització després dʼuna dècada marcada per una elevada confrontació política»
«Existeix una voluntat compartida de consolidar una etapa de normalització institucional després dʼuna dècada marcada per una elevada confrontació política», explica Padullés. Una lectura que encaixa amb el relat que Illa ha impulsat des de la seva arribada al Palau de la Generalitat i que el Govern ha presentat reiteradament com una nova etapa política. A aquesta coincidència sʼhi afegeix una realitat parlamentària innegable: el PSC necessita ERC i els Comuns per garantir lʼestabilitat de la legislatura, mentre que cap dels dos partits té avui incentius per facilitar una alternativa liderada per Junts.
Ara bé, lʼentesa es torna més fràgil quan el debat abandona la gestió i entra en el terreny del model de país. Durant la campanya de les eleccions catalanes del 2024, Illa va proposar «ampliar lʼautogovern» i «millorar el finançament» de Catalunya si accedia a la presidència. Un finançament «singular» que el Govern socialista de Pedro Sánchez ha plantejat en paral·lel a una reforma integral del sistema de finançament autonòmic, però que es troba encallat a Madrid per la manca dʼacord amb el PP.
ERC, al seu torn, continua situada en unes coordenades polítiques diferents. Junqueras reivindica la necessitat de resoldre el conflicte polític entre Catalunya i lʼEstat, i manté la defensa del dret a decidir com a instrument per determinar el futur polític del país. Aquesta posició coincideix amb el posicionament expressat reiteradament per les bases republicanes, partidàries dʼun referèndum acordat com a via de resolució democràtica del conflicte.
La secretària general dʼERC, Elisenda Alamany, ha anat un pas més enllà en lʼàmbit competencial. En una intervenció pública posterior als acords sobre finançament entre republicans i socialistes, va reivindicar que ara «toca sobirania fiscal», situant la capacitat recaptatòria i de gestió dels recursos com una de les grans prioritats estratègiques del partit.
Dʼaltra banda, els Comuns se situen en un espai intermedi. Defensen el dret a decidir, però prioritzen les polítiques socials i ambientals per damunt del debat nacional. Albiach ha insistit durant tota la legislatura que la crisi de lʼhabitatge, els serveis públics i la lluita contra les desigualtats han de continuar sent els principals eixos de lʼacció política.
Per a Padullés, aquesta és la principal contradicció de lʼactual majoria: «Comparteixen moltes polítiques concretes, però no comparteixen la mateixa idea sobre què hauria de ser Catalunya dʼaquí a vint anys», afirma. «La majoria funciona bé quan es parla de gestió, però té més dificultats quan es tracta de definir un horitzó polític compartit».
El dilema republicà i els Comuns poc visibles
Cap partit exemplifica millor les contradiccions de lʼactual majoria que ERC. Després de perdre la presidència de la Generalitat, els republicans han optat per preservar la seva capacitat dʼinfluència sobre les principals decisions del Govern. La direcció del partit sosté que aquesta estratègia permet obtenir avenços en qüestions com el finançament, les competències o les polítiques socials. És lʼargument que Junqueras va exposar davant el consell nacional, quan va defensar el nou acord amb el PSC com una oportunitat per millorar les condicions materials de la ciutadania.
Segons Padullés, Esquerra afronta «un dels moments estratègics més delicats de la seva història recent»
Lʼestratègia, però, comporta costos potencials. Segons Padullés, Esquerra afronta «un dels moments estratègics més delicats de la seva història recent». «Els republicans necessiten demostrar que la negociació amb les institucions espanyoles genera resultats tangibles, però al mateix temps no poden permetre que lʼelectorat percebi que han esdevingut un soci auxiliar del PSC», explica. «Aquest és el gran dilema republicà: com ser influent sense ser absorbit». A tot plegat sʼhi suma la disputa amb Junts per lʼhegemonia dins lʼespai sobiranista, un factor que obliga ERC a equilibrar permanentment pragmatisme institucional i reafirmació ideològica.
Amb tot, els Comuns potser són lʼactor més incòmode de lʼequació. Moltes de les seves reivindicacions, especialment en matèria dʼhabitatge, regulació turística o polítiques socials, han acabat condicionant lʼacció del Govern. Així ho ha reivindicat la mateixa Albiach en les reunions mantingudes amb lʼexecutiu català durant les negociacions pressupostàries del 2025 i el 2026, en què va exigir mesures específiques davant lʼemergència social.
Aquesta capacitat dʼincidència, però, no sempre es tradueix en rèdit polític. Padullés considera que els Comuns pateixen una paradoxa habitual en els partits que tenen capacitat de condicionar les decisions sense liderar les institucions. «La seva influència política és superior al seu pes electoral», assenyala.
Tal com explica lʼanalista, quan les polítiques impulsades pels Comuns acaben materialitzant-se, sovint és el partit que governa qui rep el reconeixement públic principal. Això explica per què, malgrat ser una peça imprescindible per consolidar la majoria parlamentària, continuen tenint dificultats per capitalitzar electoralment els seus èxits.
El ciment de la majoria
La governabilitat sʼha convertit en el veritable ciment de la majoria. Durant bona part de la darrera dècada, les aliances polítiques es construïen al voltant de la qüestió nacional. Avui, en canvi, els pactes es basen sobretot en la gestió i en la voluntat compartida dʼevitar nous episodis de bloqueig institucional, una idea que Illa ha repetit en diverses compareixences públiques sobre lʼacció del Govern.
«Moltes democràcies funcionen durant anys sobre acords pragmàtics més que no pas sobre consensos ideològics complets»
Per a Padullés, aquesta situació és perfectament viable a mitjà termini. «Moltes democràcies funcionen durant anys sobre acords pragmàtics més que no pas sobre consensos ideològics complets», assenyala. No obstant això, adverteix que aquest model també té limitacions. «La política tendeix a concentrar-se en la gestió del present i no tant en la construcció de projectes de futur; això aporta estabilitat, però també pot generar una certa sensació dʼabsència dʼhoritzó». La qüestió nacional, afegeix, no ha desaparegut: «Simplement, ha deixat de ser lʼeix central de la política catalana».
Aquesta paradoxa defineix la legislatura. PSC, ERC i Comuns han demostrat que poden governar junts i aprovar mesures rellevants. La incògnita és si aquesta majoria serà capaç de transcendir la gestió quotidiana i articular algun relat compartit sobre el futur del país o si continuarà funcionant principalment com una aliança de governabilitat.
Perquè, més enllà dels pressupostos i de les majories parlamentàries, continua oberta la qüestió que ha travessat la política catalana durant lʼúltima dècada: quin país vol ser Catalunya. I sobre aquesta pregunta, PSC, ERC i Comuns continuen oferint respostes molt diferents.