Les primàries de Junts per Barcelona, que han culminat amb la victòria de Jordi Martí Galbis sobre el candidat preferit per una part de la direcció nacional, han estat interpretades com alguna cosa més que una disputa municipal. El resultat ha tornat a posar damunt la taula una pregunta que acompanya la formació des del seu naixement: què és exactament Junts per Catalunya i quin espai vol ocupar en una Catalunya molt diferent de la del 2017?
Nou anys després del referèndum de l'1 d'Octubre, el partit continua sent una de les principals forces del nacionalisme català, però ho fa en un escenari profundament transformat. La majoria independentista ha desaparegut del Parlament, el president Salvador Illa ha consolidat un nou cicle polític centrat en la gestió, i l'aparició d'Aliança Catalana ha obert una competència directa dins del mateix espai nacionalista.
Un partit nascut d'una excepció
Pocs partits a Catalunya estan tan vinculats a una figura política com Junts ho està a Carles Puigdemont. La formació va néixer després de l'aplicació de l'article 155 i de l'exili de l'expresident, convertit en el principal símbol polític del moviment independentista. Aquesta excepcionalitat continua marcant el projecte, però no és una anomalia al panorama polític. «Els orígens o els moments d'èxit de molts partits són profundament personalistes. Qui té un lideratge polític potent té un tresor. Avui les sigles mobilitzen molt menys que abans», explica Toni Aira, professor de comunicació política de la Universitat Pompeu Fabra.
Aira recorda que Convergència Democràtica va acabar identificant-se amb Jordi Pujol, i cita exemples internacionals com Emmanuel Macron, Donald Trump o Pedro Sánchez per explicar que la personalització és una tendència general de les democràcies occidentals. Ara bé, considera que la diferència de Junts respecte a l'antiga Convergència no és tant el lideratge com el context fundacional: «Convergència aspirava a ser el pal de paller del catalanisme. Junts, en canvi, neix amb l'independentisme com a eix vertebrador. Això limita molt més el seu espai polític».
Entre Convergència i el procés
La qüestió sobre què representa avui Junts admet lectures diferents, fins i tot entre persones procedents del mateix espai polític. Josep Maria Llop, exdiputat de CiU i actual assessor del grup de Junts a la Diputació de Barcelona, no té cap mena de dubte: «Junts és l'hereu natural de Convergència. Molta de la gent que hi som venim de Convergència i moltes de les maneres de pensar, de fer i de ser continuen sent les mateixes, adaptades al nou context».
La gran diferència, segons Llop, seria estratègica. Si Convergència perseguia l'encaix de Catalunya dins l'Estat, després de la sentència de l'Estatut d’Autonomia de 2006, el projecte va evolucionar cap a la independència. Amb tot, defensa que molts dels valors tradicionals continuen vigents: la cultura de l'esforç, l'ascensor social, el municipalisme o la voluntat d'aglutinar sensibilitats diverses del catalanisme.
No tothom, però, comparteix aquesta lectura. Per a Aira, el fet que Junts neixi directament del procés condiciona inevitablement la seva identitat i explica per què encara avui costa situar-lo dins dels esquemes tradicionals de dreta i esquerra: «Junts tampoc és un partit clàssic. Pot coincidir en algunes votacions amb el PP i en moltes altres amb el PSOE. No es pot entendre només des de l'eix dreta-esquerra».
Les primàries que han reobert el debat
La disputa pel comandament del partit a Barcelona ha convertit aquest debat teòric en un conflicte polític visible. La victòria de Jordi Martí Galbis, amb el suport explícit de Xavier Trias, ha estat interpretada per nombrosos analistes com una demostració que el sector més municipalista i hereu de la tradició convergent continua tenint un pes considerable dins del partit.
Trias fa temps que defensa una manera d'entendre la política basada en la gestió i el municipalisme. En diverses entrevistes, ha reivindicat sense complexos el seu origen polític, s'ha definit com «un convergent total» i ha sostingut que la bona política comença des dels ajuntaments.
Aquest enfocament encaixa amb la trajectòria de Martí Galbis, que durant la campanya va reivindicar la seva experiència tant al Govern com a l'oposició de l'Ajuntament de Barcelona. El resultat evidencia que, més enllà del lideratge de Puigdemont, Junts continua sent una organització on conviuen diferents cultures polítiques.
L’ombra d'Aliança Catalana
La redefinició de Junts coincideix amb el creixement d'Aliança Catalana. La formació liderada per Sílvia Orriols ha construït bona part del seu discurs al voltant de la immigració, la identitat nacional i una crítica constant a l'estratègia seguida pels principals partits independentistes després del 2017.
Les darreres enquestes del Centre d'Estudis d'Opinió mostren una competència creixent entre ambdues formacions en una part de l'electorat independentista, especialment entre els votants més preocupats per la immigració i la seguretat. Tot i això, Junts intenta marcar distàncies. El secretari general, Jordi Turull, ha reiterat que Aliança Catalana traspassa «línies vermelles» incompatibles amb el projecte del partit, encara que al mateix temps rebutja facilitar un cordó sanitari que pugui reforçar-ne el victimisme.
Per a Josep Maria Llop, el fenomen respon sobretot a un malestar social que no es pot ignorar: «Aliança Catalana representa una part del descontentament existent amb la immigració. Aquest malestar existeix i no es pot ignorar». Tot i això, considera que el seu futur dependrà de la implantació municipal: «Sense una xarxa sòlida d'ajuntaments, és molt difícil consolidar un projecte polític».
La Catalunya del postprocés
La consolidació del govern de Salvador Illa ha modificat les prioritats del debat públic. L'habitatge, la sanitat, els serveis públics o la competitivitat econòmica han recuperat protagonisme davant la centralitat que havia tingut la qüestió nacional. Aira considera, però, que aquest canvi institucional no implica necessàriament una transformació profunda de la societat catalana: «La majoria social independentista pot continuar existint encara que no es tradueixi en una majoria parlamentària».
Al mateix temps adverteix que una nova generació de votants ha crescut després dels fets del 2017: «Hi haurà joves que podran votar i que han viscut més de la meitat de la seva vida després del procés. És normal que canviïn les prioritats».
Més enllà de Puigdemont
La pregunta que sobrevola Junts no és únicament qui substituirà Carles Puigdemont quan decideixi abandonar la primera línia política. El veritable interrogant és si el partit serà capaç de construir una identitat prou sòlida perquè el seu futur no depengui exclusivament d'un lideratge.
Les primàries de Barcelona han demostrat que continuen coexistint diverses maneres d'entendre el projecte: una de més vinculada a la gestió municipal i a l'herència convergent; una altra que continua situant el procés i la construcció nacional al centre del relat, i una tercera obligada a competir amb una extrema dreta independentista que disputa part del seu electorat.
Nou anys després de l'1 d'Octubre, Junts continua buscant la seva forma definitiva. I probablement serà aquesta recerca —més que qualsevol batalla orgànica puntual— la que determinarà el seu futur durant la pròxima dècada.