La defensa del català a les aules, les dificultats per desplegar l'escola inclusiva i el malestar creixent del professorat han tornat a situar l'educació al centre del debat polític català. Més enllà dels resultats acadèmics o dels pressupostos, l'escola s'ha convertit en un espai on conflueixen algunes de les principals discussions sobre el futur del país: la llengua, la cohesió social, la immigració, la igualtat d'oportunitats i la capacitat de les institucions per garantir drets bàsics.
L'educació ha deixat de ser una qüestió exclusivament pedagògica. Cada debat sobre el català, la segregació escolar o els recursos destinats als centres acaba remetent a una pregunta més profunda: quin model de societat està construint Catalunya?
La llengua com a termòmetre del país
Les sentències sobre el 25% de castellà a les aules i els indicadors que alerten d'un retrocés dels usos socials del català han tornat a situar la llengua al centre del debat educatiu. L'escola continua sent un dels principals espais de transmissió del català, però també un dels àmbits on es fan més visibles les tensions sobre el seu futur en una societat cada vegada més diversa lingüísticament.
La consellera d'Educació, Esther Niubó, ha defensat reiteradament la immersió lingüística i ha garantit que el Govern protegirà el model educatiu català. El setembre de 2025, durant una intervenció al Parlament, va reivindicar el català com a «llengua vehicular» i va assegurar que l'executiu el defensaria «amb fermesa». En la mateixa línia, el president Salvador Illa va afirmar durant el debat de política general del setembre de 2024 que el Govern es comprometia a fer que «el català continuï formant part de la columna vertebral de la nació catalana».
Tanmateix, diverses entitats alerten que la situació continua sent preocupant. Plataforma per la Llengua sosté que l'ús habitual del català entre els alumnes ha disminuït durant els darrers anys i reclama mesures més contundents per reforçar-ne la presència tant dins com fora dels centres. Per a Gerard Furest, secretari de Comunicació de la Sectorial d'Educació de la Intersindical, el problema no és només normatiu. «No existeix un control sistemàtic perquè la immersió es compleixi. S'ha acabat imposant la idea que el català és una qüestió conflictiva o una imposició, i això ha dificultat la defensa del model lingüístic», assegura. Furest considera que els canvis demogràfics han tingut un impacte evident sobre els usos lingüístics, però sosté que les administracions no han sabut donar-hi una resposta suficient ni des del punt de vista polític ni pedagògic.
La inclusió com a repte del sistema
La llengua no és l'únic repte que afronta l'escola catalana. La inclusió s'ha convertit en una altra de les grans qüestions que travessen el debat educatiu. El Departament d'Educació defensa que el desplegament de l'escola inclusiva és una prioritat de la legislatura. En una entrevista a RTVE, Niubó va assegurar que la inclusió constitueix «una obligació moral i educativa» i va reivindicar els esforços del Govern per reforçar els recursos destinats als centres. Ara bé, sindicats i docents alerten que la realitat de les aules continua molt allunyada dels objectius fixats per la normativa.
«El principal problema no són els recursos materials, sinó els recursos humans», afirma Gerard Furest. Segons el representant sindical, moltes escoles necessiten més professionals de suport, orientadors, vetlladors i especialistes per poder atendre adequadament una diversitat cada vegada més gran. La diagnosi coincideix amb la que fan els docents. Marta Vives, mestra de música de l'Escola Lola Anglada de Sant Quirze del Vallès, a la comarca del Vallès Occidental, explica que el gran repte actual és «passar d'un model homogeni d'ensenyament a un model que aconsegueixi que tots els alumnes aprenguin i progressin independentment del seu punt de partida».
Aquesta transformació, però, topa sovint amb les limitacions dels centres. Segons Vives, els recursos actuals són insuficients per garantir una atenció realment inclusiva. «Caldria reforçar els recursos humans, la formació del docent i disposar d'espais de coordinació per garantir una resposta educativa més inclusiva i de qualitat per a tot l'alumnat», sosté.
La mestra també alerta de les ràtios elevades, del temps insuficient per a la coordinació pedagògica i de la manca de professionals especialitzats als centres. Per a la docent, aquestes limitacions dificulten una atenció adequada a la diversitat de l'alumnat i evidencien que moltes de les necessitats que arriben a les aules no es poden abordar exclusivament des de l'escola. «És una responsabilitat compartida entre docents, equips d'orientació, famílies, serveis socials i serveis sanitaris», remarca.
Les desigualtats entren a classe
L'escola també reflecteix les fractures socials que travessen el país. Els informes del Síndic de Greuges i de la Fundació Bofill han alertat reiteradament que la segregació escolar continua condicionant les oportunitats educatives de milers d'alumnes catalans. Tot i els avenços associats al Pacte contra la segregació escolar, les diferències entre centres continuen sent significatives en diversos municipis.
Els efectes de la segregació escolar també han estat analitzats pel sociòleg de l'educació Xavier Bonal. En una entrevista a RTVE, el professor de la Universitat Autònoma de Barcelona advertia que la segregació escolar és inseparable de la segregació urbana i residencial, ja que la composició social dels barris tendeix a reproduir-se als centres educatius. Per a Bonal, aquesta dinàmica explica una part important de les desigualtats educatives que persisteixen a Catalunya.
Jordi Busquet, professor de sociologia de la Universitat Ramon Llull-Blanquerna, coincideix que l'escola reflecteix tensions que neixen fora dels centres. «Vivim en una societat molt fragmentada i aquesta fractura social es reflecteix inevitablement dins del sistema educatiu», explica. Segons Busquet, una escola pública amb vocació democràtica hauria d'intentar corregir aquestes desigualtats. «El problema és que, de vegades, en lloc de reduir-les, les reprodueix», alerta.
El desgast dels docents
A la complexitat derivada de la llengua, la inclusió i les desigualtats s'hi afegeix el desgast creixent d'una part del professorat. Organitzacions sindicals han denunciat durant els darrers cursos l'augment de la burocràcia, les dificultats per cobrir vacants especialitzades i la manca de recursos als centres. CCOO ha alertat recentment de les dificultats per incorporar determinats perfils docents i ha reclamat mesures per dignificar la professió. A les aules, aquesta percepció és compartida.
«Avui a l'escola se li demana que no només ensenyi, sinó que acompanyi, inclogui, digitalitzi, personalitzi i eduqui integralment», explica Marta Vives. «La tasca docent és molt més àmplia i exigent que fa una dècada.» Furest coincideix en aquesta interpretació. El dirigent sindical reivindica que sovint es pretén que l'escola resolgui problemes que corresponen al conjunt de la societat. «Hi ha qui espera que l'escola sola pugui salvar el català o corregir les desigualtats socials. Això és impossible. L'escola hi té un paper important, però no pot transformar tota sola la realitat», afirma.
La mateixa consellera Niubó va reconèixer l'existència d'un malestar estès dins de la comunitat educativa. Durant una intervenció al Parlament, el 17 de juny de 2026, va anunciar l'obertura d'un nou espai de deliberació amb centres educatius per, en les seves paraules, «escoltar i ordenar el malestar» i obrir una reflexió sobre la millora del sistema educatiu català.
Quin país es construeix a les aules?
Per als experts, totes aquestes qüestions comparteixen un mateix fil conductor. «L'escola té un paper fonamental perquè permet reproduir una realitat cultural i transmetre-la d'una generació a una altra», explica Jordi Busquet. «Si volem defensar, protegir i reforçar una identitat, una cultura i una llengua, necessitem institucions fortes. I el sistema educatiu és una de les eines més importants per construir el futur.»
Per això el debat educatiu transcendeix les aules. La llengua remet a la cohesió nacional. La segregació escolar interpel·la les polítiques d'igualtat. La inclusió posa a prova la capacitat de les institucions per garantir drets. I el malestar docent qüestiona els recursos que la política i la societat estan disposades a destinar a l’educació. L'escola no pot resoldre per si sola totes aquestes tensions. Però cada dia conviu amb les seves conseqüències. I és precisament per això que continua sent un dels espais on es disputa, de manera més visible, el model de país.