L'agulla del rellotge encara no havia superat la segona hora de la matinada i Caracas s'havia convertit en un escenari de combat. Les explosions ressonaven a la capital veneçolana, el desconcert escalava i les sospites d'una intervenció militar dels Estats Units d'Amèrica maduraven amb el pas inexorable del minuter. L'administració Trump havia ordenat el segrest del president del país llatinoamericà, Nicolás Maduro, amb l'excusa d'una suposada implicació en un delicte de narcotràfic, que atresorava uns fonaments ben fangosos.
Aquella justificació peregrina per transgredir el dret internacional havia permès al dirigent ultradretà l'assoliment d'una operació amb un doble objectiu: controlar les ingents reserves petrolieres que atresora Veneçuela i donar un cop al tauler d'Amèrica Llatina per exhibir el seu domini sobre un hemisferi que, des de la visió trumpista, havia d'estar subjugat als seus interessos. Donald Trump, l'ultradretà president dels Estats Units d'Amèrica, s'erigia en l'alumne més fidel de la doctrina Monroe, que considerava el continent americà com el seu camp vedat.
Apologistes d'una política de seguretat regida pel llenguatge imperialista de la força, que soterrava les regles diplomàtiques sorgides després de la Segona Guerra Mundial, Trump i la seua Administració d'extrema dreta dirigia el focus cap a una de les seues obsessions: Groenlàndia, una illa a tocar de l'àrtic, sota domini de Dinamarca i amb la facultat d'autogovernar-se. Ho expressava Katie Miller, veu influent de l'univers MAGA i esposa de Stephen Miller, una de les ments de la política trumpista presents a la Casa Blanca, a X; i ho ratificaven després tant el mateix Trump com el falcó Marco Rubio, secretari d'Estat dels Estats Units d'Amèrica. Volen Groenlàndia. Sense condicions.
Minerals crítics i dic de contenció xinès-rus
L'obsessió de Trump i de la seua Administració per annexionar-se l'illa sota control de Dinamarca no emergeix de manera espontània. El magnat ja havia intentat l'operació durant el seu primer mandat i els Estats Units d'Amèrica, al llarg de la seua història, han tractat d'incorporar aquest territori als seus dominis. A les acaballes de la Segona Guerra Mundial, i després d'haver-lo ocupat per evitar una conquesta de l'exèrcit nazi, el qual s'havia apoderat de Dinamarca, els nord-americans oferiren 100 milions de dòlars per Groenlàndia. Els danesos, recentment alliberats del jou d'Adolf Hitler, rebutjaren la temptativa. En l'actualitat, Dinamarca transfereix uns 700 milions d'euros anuals als habitants d'aquesta zona àrtica.
Amb una superfície més gran que Alaska —comprada pels nord-americans en 1867 a Rússia—, Groenlàndia atresora un estatus d'autogovern dintre de Dinamarca. No debades disposa de la possibilitat d'activar un referèndum per exercir el seu dret a l'autodeterminació, el resultat del qual hauria de ser respectat per Copenhaguen. Encara més, va decidir abandonar la Unió Europea l'any 1985 arran d'una pugna sobre els drets de pesca, tot i que està sota jurisdicció danesa.
El seu sòl és fèrtil en petroli i gas, així com en or, urani i, especialment, en terres rares, uns materials fonamentals per a la indústria tecnològica i la transició energètica. Encara que una legislació impulsada en 2021 estableix determinats requisits a l'extracció minera, les expectatives de desgel del territori groenlandès desperten l'apetit de grans companyies i, per descomptat, de les potències mundials. I més quan hi ha una dependència xinesa envers les terres rares, atès que el gegant asiàtic concentra vora el 80% de les reserves estimades arreu del planeta.
La seua riquesa mineral es combina amb una posició geoestratègica rellevant dintre de la batalla engegada a l'Àrtic, la qual involucra els Estats Units d'Amèrica, la Xina i Rússia. Al caliu de les previsions d'una desfeta del gel pels efectes de l'escalfament global, el règim autocràtic de Xi Jinping ha dissenyat una mena de ruta de la seda per aprofitar la futura millora de les condicions per a la navegació i aconseguir diversificar les seues rutes comercials. La Xina és el gran actor de la regió àrtica gràcies a la seua aliança amb Rússia, la qual s'ha convertit en dependent econòmicament del gran dragó a partir de la seua aventura bèl·lica a Ucraïna.
Els Estats Units d'Amèrica, però, ja disposen de presència a terres groenlandeses: gràcies a un acord rubricat entre Dinamarca i la potència nord-americana l'any 1951, l'exèrcit estatunidenc compta amb la base de Pituffik i atresora el permís per efectuar diversos moviments i operacions a l'illa. Encara més, Groenlàndia, com a propietat de Dinamarca, està dintre del contorn de l'OTAN i, en conseqüència, està inserida en el perímetre d'influència castrense de Washington.
Tot i això, l'administració Trump invoca els seus anhels de posseir-la: «Necessitem Groenlàndia des del punt de vista de la seguretat nacional», va expressar el magnat xenòfob a principis d'aquesta setmana. «Els Estats Units d'Amèrica són la potència de l'OTAN. Perquè els Estats Units d'Amèrica asseguren la regió àrtica, protegisquen i defensen els interessos de l'OTAN, Groenlàndia hauria de ser una part del nostre país», va sostenir l'assessor Miller a les càmeres de la cadena nord-americana CNN. Bona part dels habitants de l'illa, segons una enquesta feta pública l'any passat, rebutjaven passar a formar part dels Estats Units d'Amèrica.
El paraigua foradat de l'OTAN
Mentre Rubio anunciava una reunió amb Dinamarca per tractar l'annexió de Groenlàndia, prevista per a la pròxima setmana, l'amenaça d'una intervenció nord-americana a l'illa va concitar el rebuig europeu. L'Estat espanyol del socialdemòcrata Pedro Sánchez, la Itàlia de l'extremista Giorgia Meloni —aliada de Trump i considerada la pota més atlantista de la internacional reaccionària—, l'Alemanya del conservador Friedrich Merz i la França d'Emmanuel Macron van firmar un comunicat de suport a Dinamarca, junt amb la Polònia del dretà Donald Tusk —un país habitualment en sintonia amb els nord-americans en defensa— i el Regne Unit —tradicional aliat nord-americà— del laborista Keir Starmer.
«Groenlàndia pertany al seu poble. Correspon a Dinamarca i Groenlàndia, i només a ells, decidir sobre els assumptes que els concerneixen», avisava el comunicat. Tot i l'advertència als nord-americans, els firmants mostraven la seua predisposició a la col·laboració amb els nord-americans dintre del paraigua de l'OTAN: «El regne de Dinamarca, inclosa Groenlàndia, forma part de l'OTAN. Per tant, la seguretat a l'Àrtic ha d'aconseguir-se col·lectivament, en col·laboració amb els aliats de l'OTAN, incloent-hi els Estats Units d'Amèrica, defensant els principis de la Carta de les Nacions Unides, com la sobirania, la integritat territorial i la inviolabilitat de les fronteres. Aquests són principis universals i no deixarem de defensar-los».
A pesar que el text recordava que la potència estatunidenca «és un soci essencial en aquest esforç, com a aliat de l'OTAN i a través de l'acord de defensa entre el regne de Dinamarca i els Estats Units de 1951», l'administració Trump està disposada a estirar la corda per aconseguir una venda forçada de Groenlàndia, segons va admetre Rubio. The Economist, fins i tot, va detallar la proposta nord-americana: un pacte de lliure sssociació a Groenlàndia, que rebria assistència financera dels Estats Units d'Amèrica a canvi de cedir la defensa a Washington.
És cert que la via comercial sembla erigir-se en la prioritària per l'administració Trump en el seu encabotament per posseir l'illa sota domini danès, però l'ombra planant d'una intervenció militar nord-americana a Groenlàndia ha agitat les cancelleres europees. «Davant aquests senyals d'intimidació, volem actuar. Ara bé, junt amb els nostres socis europeus», ha detallat Jean-Noël Barrot, ministre d'Exteriors de l'Estat francès, que ha anunciat contactes amb Berlín i Varsòvia per dissenyar un pla de resposta.
«Groenlàndia no està en venda. Pertany als groenlandesos, i el seu futur el definirà l'acord entre les autoritats groenlandeses i daneses. És un territori europeu i així ho continuarà sent», ha assegurat, al mateix temps que ha indicat: «No tindria cap sentit que un país de l'OTAN atacara un altre». «Seria completament absurd i, sobretot, totalment contrari als interessos dels Estats Units d'Amèrica», ha ratificat, mentre sostenia que Rubio li havia descartat un escenari veneçolà a Groenlàndia.
La primera ministra danesa, la socialdemòcrata Mette Frederiksen, ja havia avisat que una operació castrense dels estatunidencs a territori groenlandès implicava l'ensorrament de l'OTAN, perquè es tractaria d'un atac entre membres de l'Aliança Atlàntica: «Si els Estats Units d'Amèrica decideix atacar militarment un altre país de l'OTAN, seria la fi de l'Aliança Atlàntica i, per tant, de la seguretat posterior a la Segona Guerra Mundial». L'afirmació de la mandatària danesa mostrava l'atzucac d'Europa davant de la imprevisibilitat de Trump.
Arran de la invasió russa d'Ucraïna, l'OTAN va reviure com a paraigua de seguretat. Enfront d'una defensa comuna europea encara a les beceroles, l'Aliança Atlàntica va convertir-se en la trinxera en la qual van refugiar-se els països amb les fronteres més pròximes a Rússia. Fins i tot, Finlàndia i Suècia —fins al moment, allunyades d'aquesta coalició defensiva— s'hi van adherir. L'Aliança Atlàntica va passar de «la mort cerebral» —en paraules de Macron— a reviure anys de plenitud. El revifament de l'OTAN, de fet, va ser aprofitat per Trump per demanar l'increment de les contribucions dels seus socis europeus.
Els dubtes llençats en el passat pel mateix president nord-americà sobre una falta de col·laboració en cas d'un atac als països de l'Aliança Atlàntica junt amb la possibilitat d'una operació amb tropes per conquerir un territori d'un estat membre de l'OTAN, però, han ressuscitat els dubtes sobre la viabilitat d'aquesta estructura de seguretat. Una cuirassa defensiva que, habitualment, ha subjugat els interessos militars dels països europeus a la conveniència dels Estats Units d'Amèrica. Amb Trump a la Casa Blanca, s'ha tractat explícitament els membres europeus com si foren els seus subordinats. El magnat xenòfob ha representat sense embuts l'esgotament que altres administracions havien mostrat amb els europeus per exercir dels seus protectors militars.
La defensa europea i el quintacolumnisme trumpista
Només amb la guerra d'Ucraïna els socis comunitaris es van despertar d'aquella tendència d'haver subcontractat la seua defensa als Estats Units d'Amèrica a través de l'OTAN. De fet, van accelerar-se les iniciatives per construir una defensa comuna europea, de la qual França sempre ha estat impulsora com a potència nuclear —s'ha de dir que amb l'aspiració de capitanejar-la políticament i empresarialment—, i els països de l'Est n'han estat més escèptics, atès que han preferit la protecció americana. Alemanya s'ha mostrat partidària de més defensa europea, però dintre del perímetre de l'OTAN, i Itàlia ha estat imbricada al projecte atlantista.
La Unió Europea és una potència econòmica, atresora una dimensió demogràfica per competir amb la resta de blocs mundials i disposa de capacitat de militar, fins i tot amb potencial de dissuasió nuclear, envers la Rússia de l'autòcrata Vladímir Putin. «Els estats membres de la Unió Europea van invertir 311.525 milions de dòlars el 2023, una xifra que els situa només per darrere dels Estats Units d'Amèrica i lleugerament per sobre de la Xina. Si ho comparem amb Rússia, el pressupost dels 27 estats membres quasi va triplicar la despesa de Rússia, la qual, a conseqüència de la guerra, ha augmentat el seu pressupost de defensa quasi el 80% en els dos últims anys», radiografiava fa any i mig José Enrique de Ayala, antic cap d'Estat Major de l'Eurocòs, a les pàgines d'EL TEMPS.
«Som els que més gastem per darrere dels estatunidencs, però ho fem d'una manera poc eficient, amb productes específics de cada país i moltes redundàncies, sense excel·lència i desproveïts de poder usar-los entre els socis», incorporava Àngel Saz, director del Centre d'Economia Global i Geopolítica d'ESADE, com a problema. Encara més, insistia en la persistència de les reticències a cedir sobirania per caminar plegats. Una oposició, val a dir, alimentada, de vegades, per la por ben argumentada a l'abisme defensiu sense els Estats Units d'Amèrica.
La precarietat de la defensa comuna europea és, al remat, la pervivència de la dita de l'intel·lectual Emiliano Lamo de Espinosa: «Europa està formada per un conjunt d'estats que són xicotets i altres que encara no saben que ho són». O dit d'una altra manera: Europa només pot jugar la partida unida, com proposaven en diversos informes l'expresident del BCE, Mario Dragui, i l'exprimer ministre italià, el progressista Enrico Letta.
Una unitat, però, que Trump detesta. I, en conseqüència, actua com a inspirador i, a través de les fundacions al voltant del moviment MAGA, com a instigador del quintacolumnisme, d'aquelles terminals polítiques de la Internacional reaccionària, com ara Vox a l'Estat espanyol. Es tracta de formacions que busquen esmicolar el projecte comunitari en favor d'un reforçament de la sobirania estatal, que faria més dèbils als socis europeus dintre de la pugna entre grans potències que es dona al tauler geopolític mundial i, particularment, davant dels Estats Units d'Amèrica.
El mateix president nord-americà, a través de la seua xarxa social, Truth Social, escampava aquest dimecres la por al precipici sense la seua protecció, recordant la dependència militar europea dels nord-americans: «Per a tots aquests grans fans de l'OTAN: estaven en el 2% del PIB i la majoria no pagava el que li corresponia. Fins que jo vaig arribar, els Estats Units d'Amèrica estava, de manera insensata, pagant per ells! Jo, respectuosament, els vaig portar al 5% del PIB. Immediatament pagaren! Tothom deia que això no es podia fer, però es va poder fer, perquè, per sobre de tot, tots són els meus amics».
«Sense la meua intervenció, Rússia tindria ara tot Ucraïna», treia pit. I sostenia, llençant un missatge d'intimidació als socis europeus, assenyalant que no tenen capacitat de respondre sense l'escut estatunidenc: «Rússia i la Xina no tenen gens de por a l'OTAN sense els Estats Units d'Amèrica. Sempre serem aquí per a l'OTAN, fins i tot si ells no serien aquí per a nosaltres. L'única nació a la qual la Xina i Rússia temen i respecten són els Estats Units d'Amèrica». Tot un avís a la Unió Europea, immersa en l'atzucac de madurar en un món que ja no respecta les regles per mantenir la seua influència.