Quan el president del Consell de Ministres, Francisco Largo Caballero, va voler incloure la CNT al Govern i els anarcosindicalistes van assenyalar Frederica Montseny com una de les quatre persones elegides, a ella van tremolar-li les cames.
—Vaig dubtar-hi molt, perquè pensava: “La que s’armarà, si accepto; tots els companys et diran que és un disbarat”. Entre molts d’altres, ni Germinal ni el meu pare no hi estaven d’acord. Però al final em van convèncer tot dient-me: “En aquests moments, si no ho acceptes, la gent veurà la teva deserció, perquè aquí del que es tracta no és de ser ministre, sinó d’anar a Madrid a fer front a una situació desesperada. Si no ho acceptes, diran que ho fas per por.”
I Frederica va contestar que sí. L’oferiment va arribar-li a començaments de novembre de 1936 i el dia 5 s’estrenava com a ministra. Hi va romandre a penes sis mesos, fins al 17 de maig de 1937.
Els dubtes que li assetjaven a ella, a la seua parella i al seu progenitor provenien de la contradicció que podia haver-hi per la seua filiació anarquista. En un altre fragment del llibre entrevista Converses amb Frederica Montseny (Laia, 1977), d’Agustí Pons, ella mateix ho explicava així: “A mi se m’ha censurat molt perquè, sent anarquista, i com a anarquista, he ocupat un ministeri. Quantes vegades m’ho han retret! Però, i els que van arribar a magistrats o militars? Perquè, és clar, va arribar un moment que nosaltres érem, a tot arreu. Si col·laborar en política és ser ministre, també o és ser conseller, regidor, comissari polític o general com fou Mera. I, això no obstant, en conjunt, fou una continuació lògica, fins i tot obligada, de les necessitats de la lluita.”
Ministra a 32 anys
Frederica Montseny i Mañé va nàixer a Madrid el 12 de febrer de 1905. Joan i Teresa, el pare i la mare, eren dos publicistes de filiació anarquista que vivien recoberts de dos pseudònims: Federico Urales i Soledad Gustavo.
A l’edat de 7 anys van establir-se a Barcelona. En concret, al barri d’Horta, on rebrà les primeres ensenyances de part de la mare. Més endavant estudiarà a l’acadèmia Cots i cursarà la carrera de Filosofia i Lletres.
Quan encara era jove, va efectuar les primeres col·laboracions periodístiques a La Revista Blanca, que editava la seua família. I tot seguit va escriure articles a Solidaridad Obrera, la publicació de capçalera del moviment anarquista espanyol. És llavors quan inicia la seua militància a la CNT.
Amb només 20 anys estén la seua passió per l’escriptura a la literatura i publica una quarantena de novel·les de format reduït dins de la col·lecció “La Novela Ideal”. D’aquella etapa és també La Victòria, una trilogia de contingut polític.
A 25 anys, va contraure matrimoni amb Germinal Esgleas, un llibertari oriünd de Calella de Mar (Maresme) que va ser treballador del tèxtil, professor i, com ella, propagador de les idees anarquistes. Un any més tard, en 1931, Montseny va passar a integrar la redacció de Solidaridad Obrera. En 1933, quan en tenia 28, naix Vida, la seua primera filla.
Com no podia ser d’una altra manera, la contesa bèl·lica iniciada per la sublevació del general Franco en juliol del 36 va fer incrementar el seu compromís polític. Montseny va afiliar-se a la Federació Anarquista Ibèrica, la FAI, i va compatibilitzar la seua presència al comitè peninsular d’aquesta formació amb la participació a l’òrgan directiu de la CNT catalana.
Ja despuntava clarament. I no sols amb la ploma o al si de la seua organització, sinó amb la seua oratòria. No debades, era coneguda com “la dona que parla”.
Després del seu pas breu pel Govern i del desenvolupament fatídic de la guerra, el febrer de 1939 Montseny decideix emigrar a Tolosa de Llenguadoc. El dia 5 d’aquell mes, sa mare mor en solitari a un hospital de Perpinyà. El pare i el marit van ser detinguts i empresonats en aquell moment, mentre creuaven la frontera.
Ella va fer-ho en 1994, quan en tenia 89, a la ciutat on va exiliar-se i de la qual retornava de tant en tant, molt esporàdicament. De fet, jau soterrada a Tolosa, al cementeri de Sant Cyprien. Cap representant de la Generalitat de Catalunya ni de l’Ajuntament de Barcelona no va acudir a l’acte de comiat.
Avançada al seu temps
En segons quins aspectes, el discurs de Frederica Montseny era molt valent, inhabitual de l’època que li va tocar viure. Per exemple, en totes les qüestions relatives a l’alliberament de la dona, com ara l’avortament. En el seu periple com a ministra, Montseny va tractar d’estendre’n la regulació existent a Catalunya. L’havia implantada un company seu de la CNT, el doctor Martí Ibáñez, i era considerada de les més avançades d’Europa, ja que atorgava aquest dret en un seguit de casos importants: des de la malaltia mental o física de la mare, l’incest paternal i la possibilitat de transmissió de malalties físiques o mentals a causes neomaltusianes, és a dir, de control de la natalitat. Però va topar amb la negativa dels socis de govern, que van preferir deixar-ho estar.
“Antiavortistes, ho som totes. Cap dona no recorre a l’avortament sense un sentiment d’angoixa, sense sentir un sotrac interior. Jo prefereixo qualsevol mètode anticonceptiu a l’avortament. L’avortament és allò a què es recorre en darrera instància, quan totes les altres coses han fallat o perquè s’ha produït un accident”, afirmava l’any 1983 en una entrevista al programa Dones a prop, de la desconnexió de TVE a Catalunya. “Si una dona no hi té més remei, perquè està carregada de fills o perquè, per la seva situació familiar, ser mare representa una tragèdia, és millor que pugui anar a un hospital amb totes les garanties higièniques per fer-se perdre aquest fill, que no que vagi a un curandero o a un d’aquells paios que provoquen un avortament amb unes agulles de fer mitja... Això és monstruós.”
El semestre de Frederica Montseny al Ministeri de Sanitat i Assistència Social va caracteritzar-se per la preocupació especial pels més empobrits, que eren els més exposats a les malalties.
Mary Nash, professora de la Universitat de Barcelona, apunta que, a més, “l’atenció hospitalària als ferits de guerra i la seua reinserció posterior” va ser una altra de les seues prioritats, així com “el desenvolupament d’una cultura popular d’higiene” que lligava de ple amb la tradició “de reforma eugènica i higiènica” de l’anarquisme espanyol.
“Montseny es va proposar d’avançar en la lluita contra la propagació de les malalties venèries, plaga social de l’època i amenaça sanitària avaluada per alguns metges com la causa principal de les baixes, per damunt, fins i tot, de les bales dels fronts de guerra”, subratlla Nash.
Una decisió dificilíssima
En qualsevol cas, el maldecap número u de Frederica Montseny no va tenir a veure amb la gestió estricta. Les diferències de criteri a la CNT sobre la coherència o no d’entrar al Govern va ser un problema molt més tortuós.
I és que els anarquistes sempre s’havien distingit per la negativa a prendre part de les institucions, però tant ella com tres companys —l’incombustible Joan Peiró, a Indústria; Juan López, a Comerç, i Juan García Oliver, a Justícia— van acceptar la designació del partit, seguint l’encàrrec del primer ministre, Largo Caballero.
La decisió d’accedir o no al Govern dirigit no va ser senzilla. Ni de bon tros. Els carrers de Barcelona bullien, la CNT havia pres les regnes de la ciutat a través dels comitès locals. La col·lectivització de les empreses i dels principals organismes públics va estendre’s com una taca d’oli. Un déjà vu de la Rosa de Foc amb què va ser coneguda amb motiu de la Setmana Tràgica de 1909.
Els dubtes eren raonables, i no només pels idearis que abanderaven. En efecte, els anarcosindicalistes s’havien mostrat extremadament crítics amb el paper de la Segona República i s’havien sentit menystinguts de manera reiterada.
Sense anar més lluny, quan alertaven repetidament de l’aixecament militar que va acabar consumant-se a Melilla i que tenia com a objectiu la presa ràpida de Madrid. Malgrat la seua insistència, però, els rectors de la República van relativitzar tots aquells advertiments funestos.
L’entrada al Govern va generar les tensions que ja eren previsibles al si de la CNT. L’oposició bategava amb més intensitat entre els segments més joves de l’organització.
Des de l’estranger també es considerava una “traïció” als ideals d’un moviment que —segons havia proclamat Mikhaïl Bakunin— tenia com a premissa indestriable la destrucció del poder polític i el control de la societat mitjançant el proletariat. Encara que, si es girava la vista enrere, es podia comprovar que l’anarquisme ja havia format part d’alguna experiència governamental, com ho van ser els soviets durant la República Russa.
Així doncs, mentre Buenaventura Durruti liderava una resistència heroica al front de l’Aragó, a 270 quilòmetres de distància, els quatre noms suggerits per la CNT acataven l’oferiment sota l’argument de blindar “la unitat de les forces antifeixistes” en plena guerra. Tot i les vacil·lacions i les recomanacions dels familiars més pròxims, Montseny i els seus companys van entrar a l’executiu de Largo Caballero. La decisió estava presa. Alea iacta est.
El primer punt de conflicte va tenir a veure amb la proposta de traslladar de manera immediata la capital de l’Estat a València. Les tropes faccioses s’havien fet fortes a les rodalies de Madrid, agafant el control de municipis importants del sud com ara Leganés o Getafe. Davant aquesta conjuntura tan adversa, tant Largo Caballero com els ministres que ja l’acompanyaven eren partidaris d’una retirada que els proporcionara més seguretat a l’hora de gestionar el Govern. Els quatre representants de la CNT van mostrar la seua disconformitat amb la decisió, però el partit va instar-los a assumir-la.
La petjada de Montseny
A València, la seu del Ministeri va quedar fixada al palau del Marquès de Campo, enclavat a la plaça del Bisbe, aleshores dels Treballadors. Al cap d’un temps passaria a ocupar un altre palauet, els del Montenegro, al carrer de Sorní.
Carme Bernat, doctoranda en el Departament d’Història Moderna de la UV, explicava en una col·laboració recent a la cadena SER que Montseny sempre va dir que a València va patir molta son i que la primera nit va passar-la a l’interior d’un cotxe. En un primer moment, va allotjar-se a l’Hotel Metropol, al carrer de Xàtiva, enfront de la plaça de bous. Bernat precisa que Montseny va mudar-se després a un pis del número 12 del carrer de Colom, que havia estat abandonat per la família del torero Vicente Barrera. Hi convivia amb cinc companys més.
Siga com siga, l’anarquista Montseny va acabar penedida d’aquella entrada al Govern, dels sis mesos que s’hi va estar fins que tant ella com els tres col·legues de la CNT van eixir per la porta quan el president, Manuel Azaña, va designar primer ministre Juan Negrín comminant-lo a bandejar del gabinet els anarcosindicalistes: “No vam poder fer gran cosa i del tol·le tol·le que van armar internacionalment encara n’estem pagant les conseqüències; aquest, probablement, va ser un error greu.”
Ella ho tenia ben clar: “Quan tot haurà fracassat, quedarem nosaltres. Ha fracassat el comunisme d’estat, l’experiència de Rússia és desastrosa; la gent ja no en torna. El socialisme, per la seva banda, a poc a poc ha anat adaptant-se i s’ha convertit, realment, en el gerent de la societat capitalista. Com a esperança de substitució del món tal com l’ha forjat el capitalisme després de la Revolució Francesa i tota la revolució industrial, tan sols quedem nosaltres. Nosaltres, forçosament, hem d’arrelar de nou".