Alguns titulars, els carrega el diable. Un exemple? Aquest que va aparèixer a la revista EL TEMPS número 2.088, publicada el 17 de juny de 2024: «Un passeig en barca fins 2027». Lʼarticle parlava de lʼescenari «bucòlic» que esperava a Carlos Mazón fins a les eleccions valencianes de 2027. Explicàvem que lʼerosió progressiva de la imatge de Pedro Sánchez i lʼatomització de lʼespai situat a lʼesquerra del PSOE el deixaven en una posició magnífica per a «revalidar la presidència».
La fotografia que encapçalava aquella peça explica com han canviat les coses: Mazón, amb un barret de palla, saluda alegre des dʼuna barca de lʼAlbufera el fotògraf que capta la instantània. Lʼacompanyen tots els integrants del seu Consell, però a la imatge només se’n veuen cinc: Salomé Pradas, José Luis Aguirre, Elisa Núñez, Nuria Montes i Susana Camarero. Un any i mig després, tan sols lʼúltima, i amb unes atribucions devaluades, continua formant-ne part. Mazón també és història.
Molt més encertats van estar, sens dubte, Pere Àlvaro i Màxim Castillo, els dos conductors del pòdcast La Comoditat Valenciana, a lʼhora de batejar amb el nom de «Satànic» lʼalternativa de govern que es dibuixava a lʼèpoca del Botànic. I és que un designi satànic, efectivament, sembla haver-se apoderat del Govern valencià de PP i Vox.
Vist amb perspectiva, una comparació amb el primer mandat del Botànic resulta sorprenent. En la primera legislatura del Govern de coalició de PSPV-PSOE i Compromís, nou dels deu integrants van completar-ne els quatre anys. Només la consellera de Sanitat, Carmen Montón, en ser designada ministra de la matèria per Pedro Sánchez, va abandonar la Generalitat Valenciana abans de les següents eleccions. El seu lloc fou ocupat per Ana Barceló.
En canvi, quan encara resten 17 mesos de la legislatura en curs, de l’anomenat «Gobierno de los mejores» —batejat així per qui n’era el president, Carlos Mazón— a penes sobreviuen tres dels deu membres: la vicepresidenta Susana Camarero, sense les atribucions dels serveis socials que tenia a l’inici; José Antonio Rovira, que ha deixat la cartera d’Educació i n’ha agafat la d’Hisenda, i Marciano Gómez, l’únic de tots que no ha vist alterades les seues funcions.
La cosa va més enllà. La delegació valenciana de Vox que va acordar els termes del pacte amb el PPCV també ha vist degradat el seu paper. Ens trobem, definitivament, davant la legislatura killer. La de 2011-2015 fou turbulenta —la dimissió de Francisco Camps i l’entrada d’Alberto Fabra no va provocar cap més canvi a curt termini—, però no afectà dos partits, com en el cas del tàndem PP-Vox.
Aquestes són les 10 principals baixes que han patit els respectius socis. Han estat ordenades de manera cronològica des del moment en què van abandonar la funció que desenvolupaven o que van començar a desenvolupar durant el govern de coalició.
Carlos Flores Juberías (0 dies)
És el cas més paradigmàtic. Una baixa que mai no va arribar a ser alta. Estava cridat a una vicepresidència del Consell, però no va arribar a prendre’n possessió. Tot i haver sigut el candidat a la presidència de la Generalitat i haver pilotat les negociacions que van conduir al pacte amb els populars, arrossegava una llosa massa pesant per a ocupar tan alta responsabilitat. La condemna per maltractament psíquic a la seua exdona en els anys 2000 i 2001 — «secuestradora de niños, más que ladrona, te voy a estar jodiendo toda la vida hasta que te mueras y acabe contigo», va dir-li en una de les 21 ocasions en què va insultar-la pel carrer, i «hijo de puta», «ladrón» i «sinvergüenza», va dir-li també a qui n’era el sogre— va fer que hi quedara apartat. Mazón no el volia al costat seu i va maniobrar per desfer-se’n. Abascal va oferir-li a canvi un escó al Congrés, on està passant completament desapercebut.
Vicente Barrera (357 dies)
El vicepresident segon del Consell i conseller de Cultura i Esport, el torero retirat Vicente Barrera, va assistir amb impotència a la junta directiva de Vox en què Santiago Abascal va complir la seua amenaça d’abandonar tots els governs autonòmics per la connivència del PP amb les polítiques migratòries del PSOE. Era l’11 de juliol de 2024 i aquell mateix matí, a les Corts, Barrera havia assegurat als companys de partit que el trencament no es materialitzaria. Però, en efecte, Vox va comunicar la seua eixida i els tres consellers de la formació ultra van perdre la seua posició de privilegi. No feia ni un any —el 20 de juliol de 2023— que havien pres possessió del càrrec. Durant la compareixença d’Abascal, passades les nou de la nit, la cara de pomes agres de Barrera era un poema. El 23 d’octubre passat, Barrera era designat digitalment, des de Madrid, nou president provincial del partit a València, en substitució d’Ignacio Gil Lázaro.
Elisa Núñez (377 dies)
La segona de les tres eixides en bloc de Vox fou la d’Elisa Núñez, que era consellera de Justícia i Interior. Incorporada al Consell com a independent i amb passat a l’Administració valenciana a les ordres del PPCV, pocs dies després del seu adeu va publicar una carta molt crítica amb la «deriva radical» de la formació d’Abascal en les qüestions relacionades amb la immigració i la violència contra la dona. Núñez, advocada i docent, ha retornat a la seua plaça de professora a la Universitat Catòlica de València i gaudeix d’una presència ascendent en els mitjans de comunicació.
José Luis Aguirre (377 dies)
La seua baixa com a titular d’Agricultura, Ramaderia i Pesca va ser doblement feridora perquè abans, en ser designat conseller, va haver de renunciar al seu escó de diputat. Mazón desitjava que tots els seus consellers estigueren plenament centrats en l’activitat de govern i que el dia a dia parlamentari quedara en mans dels companys de partit. Dels 10 membres del Consell, el president era l’únic que conservava —i encara conserva— l’escó de diputat. Aguirre, com a contraprestació pel sacrifici que va haver d’efectuar, ha estat designat recentment vicepresident provincial de Vox a València, tot assumint l’àrea d’organització i territorial. És la mà dreta de Barrera en el partit.
Salomé Pradas (491 dies)
Després del seu pas per la Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Infraestructures i Territori, la fi del pacte amb Vox va provocar que Mazón la reubicara a Justícia i Interior. El president va arribar a afirmar que era la cartera que volia per a ella des del primer moment, però que el repartiment de competències amb Vox ho havia impossibilitat en 2023. Dels 491 dies que Pradas va passar al Consell, només 133 van ser en aquesta segona responsabilitat. La pèssima gestió de l’emergència del 29 d’octubre de 2024 va sentenciar la seua carrera política, que va acabar de manera oficial el 22 de novembre d’aquell any. Ara només espera que una altra sentència, en aquest cas judicial, no la duga a la presó. Està exercint com a professora substituta de dret privat a la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana, la seua ciutat, però, sobretot, està defensant la seua posició en la causa oberta als jutjats de Catarroja. A la magistrada que la instrueix, Nuria Ruiz Tobarra, ja li ha reconegut que ella no tenia cap coneixement de les emergències, l’àmbit més sensible de què era consellera. Com que, a instàncies de Mazón, va haver de renunciar al seu escó a l’inici de la legislatura, no ha pogut refugiar-se en l’aforament. Alberto Núñez Feijóo va ordenar que no fora recol·locada en cap càrrec i encara menys en algun dels que podien proporcionar-li aquesta cobertura, com per exemple el de senadora per designació territorial.
Nuria Montes (491 dies)
Sense cap àrea de gestió directament relacionada amb la tragèdia de la dana, l’únic aspecte en què tenia a veure va causar una patinada que li va costar el càrrec. Nuria Montes, provinent de la cúpula de la patronal hotelera Hosbec, era la màxima responsable de Fira València en la seua qualitat de consellera d'Innovació, Indústria, Comerç i Turisme. Davant la incapacitat de la Ciutat de la Justícia per a acollir totes les restes mortals de la dana, la Generalitat va habilitar aquest recinte com a mortuori. I ella, amb una manca d’empatia evident en uns moments de tanta tensió, va llançar una advertència als familiars: «No lliurarem els cossos a famílies i no es permetrà l'accés de familiars a la zona on tenim custodiats tots els morts, on millor poden esperar les notícies els familiars és a casa seua». Aquelles declaracions van comportar la seua destitució —acompanyada de Pradas— al cap de tres setmanes. Ha retornat a la secretaria general d’Hosbec, però, fruit de la Llei d’incompatibilitats valenciana, no podrà tenir relacions amb l’Administració fins dos anys després del seu cessament.
Francisco José Gan Pampols (346 dies)
És, sense dubte, el conseller més anòmal de la història política valenciana. Tinent general de l’exèrcit de terra en la reserva, fou nomenat vicepresident segon i conseller per a la Recuperació Econòmica i Social de la Comunitat Valenciana. Era la persona que havia de guiar el rumb de la reconstrucció després de la dana i ell mateix va anunciar que el seu periple en el Consell seria breu. De fet, va assegurar que no acabaria la legislatura, però ni tan sols s’hi va estar un any sencer. Va prendre’n possessió el 23 de novembre de 2024 i va deixar el càrrec el 4 de novembre de 2025. Mai va mostrar una gran sintonia amb la resta de companys i mai no aplaudia a les sessions de control. Un cos estrany en un entorn que li resultava aliè.
Carlos Mazón (868 dies)
El calvari polític del ja expresident Mazón va començar en saber-se que, el 29 d’octubre de 2024, no va alterar els seus plans malgrat la situació tan complicada que es vivia en diverses comarques des de primera hora del matí. La sobretaula tan llarga amb la periodista Maribel Vilaplana en el restaurant El Ventorro i les versions contradictòries sobre el seu parador durant aquella vesprada tràgica van posar-lo contra les cordes. La pressió ciutadana exigint la seua dimissió i la caiguda en picat a les enquestes es reflectien en la seua agenda: els actes en la via pública van quedar reduïts a la insignificança. Els retrets dels familiars de les víctimes en el funeral d’estat, quan feia un any de la catàstrofe, van ser la gota que va fer vessar el got. Núñez Feijóo va presenciar l’escena en directe. Mazón va renunciar a la presidència el 3 de novembre passat, però no ha renunciat a l’escó de les Corts que li garanteix l’aforament. A més, s’ha acollit als beneficis dels expresidents, gràcies als quals ocuparà un despatx cèntric en Alacant i disposarà de dos assessors.
Ruth Merino (867 dies)
Va arribar a la Conselleria d'Economia, Hisenda i Administració Pública després del seu pas per Ciutadans i de figurar en les llistes del PPCV com a independent en els comicis de 2023. Mazón va fitxar-la i no sols va atorgar-li aquesta cartera de pes, sinó que va designar-la portaveu del Consell fins que va decidir apartar-la després de la crisi de la dana. El nou president de la Generalitat, Juanfran Pérez Llorca, va prescindir-ne —l’única baixa de l’executiu, va ser ella— en agafar les claus del Palau. Ara ha acceptat l’oferiment del cap del Consell per tal d’ocupar la secretaria autonòmica de relacions amb la Unió Europea i les comunitats autònomes. No resulta habitual que un exconseller o exconsellera passe a ocupar una responsabilitat de rang inferior, com en el seu cas. Les excepcions poden comptar-se amb els dits d’una mà.
Ignacio Gil Lázaro (etern)
En juny de 2023 va ser un dels tres negociadors —del costat de Vox— de l’acord de govern amb el PPCV. Aquest veteraníssim de la dreta valenciana, que durant 30 anys va representar Aliança Popular (AP) i el PP al Congrés, és diputat de Vox a l’hemicicle espanyol des de 2019. No obstant això, Abascal acaba de desposseir-lo de la presidència del partit a la província de València. En la comissió d’investigació de la dana està elevant a la màxima potència el concepte de sessió de bany i massatge. Perquè Gil Lázaro és etern, tan consubstancial al Congrés com els lleons que presideixen el palau central. No s’imagina la vida sense la dosi de visceralitat que hi aboca cada dia. Si cal, no dubtarà a emprendre el camí de tornada a la casa popular per a no perdre el seu estatus. S’està ben guanyant el perdó dels excompanys.