Catalunya tenia una cita amb la seua història i amb els seus anhels com a nació. Feia quasi un mes que l'independentisme havia derrotat els aparells de l'Estat amb aquell referèndum, que va proporcionar al moviment sobiranista l'estampa d'urnes contra porres, de votants que eren reprimits per la policia espanyola quan volien exercir el seu dret a decidir.
El Parlament de Catalunya estava farcit d'alcaldes del país, que amb les seues vares de comandament volien expressar el seu suport al naixement de la República catalana. Tanmateix, la declaració d'independència acordada per la cambra principatina aquell 27 d'octubre del 2027 va ser suspesa per l'aleshores president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont. La independència va romandre viva durant escassos segons.
Vuit anys més tard, aquella efemèride inscrita als llibres d'història com a un dels capítols determinants del procés català, l'escenari és força diferent a Catalunya i, singularment, per a Puigdemont. Exiliat a Brussel·les i a l'espera d'una amnistia validada pel Tribunal Constitucional, però bloquejada de facto pel magistrat conservador Pablo Llarena, el líder de Junts per Catalunya ha decidit fer un tomb en la seua estratègia política. A falta de la ratificació per les bases de la formació independentista, ha trencat amb el PSOE.
Agitar el tauler
La ruptura de Junts per Catalunya amb els socialdemòcrates està farcida d'incògnites. Aprovada per unanimitat a la cúpula del partit postconvergent, Puigdemont ha explicat des de la Catalunya Nord que havien signat uns acords amb els socialistes que no s'han materialitzat. I ha assenyalat als progressistes espanyols com a responsables d'aquest trencament per no haver fet cas als reiterats avisos llençats pels juntaires, com ara a les advertències parlamentàries de Míriam Nogueras, veu dels sobiranistes al Congrés.
A pesar d'allunyar-se del bloc parlamentari més fidel a la coalició governamental estatal del PSOE i Sumar, així com de buscar una negociació llei a llei, els puigdemontistes havien votat habitualment amb la majoria que va validar la continuïtat del socialista Pedro Sánchez a la Moncloa. Tanmateix, l'encallament de la delegació de les competències d'immigració a Catalunya —aturada per la negativa jacobina de Podem—, el bloqueig de l'oficialitat del català a Europa —amb països que s'oposen a una mesura que ha de reunir el llum verd del conjunt dels socis comunitaris— i l'embarrancament de l'amnistia —pendent de la seua resolució als tribunals— han esgotat la paciència dels independentistes.
Junts per Catalunya, de fet, va reclamar al PSOE una mena d'amnistia política de Puigdemont arran de la paralització de l'exoneració judicial. Aquesta mena de rehabilitació del líder sobiranista implicava una trobada física amb Sánchez. Els socialistes van fer un primer pas en aquella reunió del president de la Generalitat de Catalunya, el progressista Salvador Illa, amb Puigdemont. La trobada era un win-win per ambdós, però ha estat insuficient per als juntaires.
El trencament està adobat al terreny dels interrogants. Puigdemont ha assenyalat que «passen a l'oposició». «No podran aprovar els pressupostos i no podran governar. Tindran el poder, però no podran exercir-lo», ha ressaltat, en al·lusió als socialdemòcrates espanyols, als quals ha acusat «d'ocupar poltrones». Ara bé, ha allunyat la possibilitat —o, de moment, no s'aventuraria a explorar, tot i que ideològicament seria fer un gir sorprenent— de pactar amb el PP i Vox, l'extrema dreta espanyolista: «No ajudarem a aquest govern, ni a cap altre que ajude a Catalunya», ha detallat. L'afirmació, si es mira amb el got mig ple, deixa una mena de porta encara un poc entreoberta a acords si consideren que beneficien els catalans, i existeixen garanties de compliment.
L'enduriment de la posició de Junts per Catalunya i el seu esgotament de la paciència està marcat per les pressions internes i externes a les quals està sotmesa la força independentista. Si bé és cert que el seu principal poder després de l'anterior cicle electoral era els seus set vots al Congrés dels Diputats, la inquietud dels alcaldes per l'augment d'Aliança Catalana influeix en el rumb tàctic dels juntaires. No debades, han emprès un gir més dretà en el seu discurs migratori i de seguretat.
Amb la pressió demoscòpica de l'extrema dreta catalana a sobre, trencar amb el PSOE permet a Junts per Catalunya revitalitzar el seu missatge de força d'anhels sobiranistes en un moment de desil·lusió dintre d'un sector de votant desencantat amb el desenllaç del procés català. La seua política de pactes amb els socialistes espanyols a canvi d'eixamplar l'autogovern català i la protecció de la llengua pròpia, de moment, no s'ha concretat en rèdits materials i ha forçat els juntaires al revolt al Congrés dels Diputats.
La precarietat feta legislatura
Encara que des del PSOE s'afanyen a transmetre calma, reiteren la voluntat de diàleg i el seu propòsit de presentar al Congrés dels Diputats uns pressupostos per tirar endavant la legislatura, la precarietat s'ha apoderat del mandat de Sánchez. Amb l'espasa de Dàmocles de les futures novetats de la trama Koldo —darrerament encallat més en jocs d'efectes mediàtics i actuacions polèmiques de la benemèrita que en noves derivades de presumpta corrupció—, el líder dels socialdemòcrates espanyols es troba amb una majoria quasi impracticable a la cambra estatal.
És cert que una aventura de Junts per Catalunya a favor d'una moció instrumental —amb serrells força complicadíssims— seria un tret al peu per situar-se del costat del PP i l'extrema dreta Vox i endinsar-se en l'arena electoral no seria un terreny favorable als interessos de la formació puigdemontista, però un distanciament tant del PSOE com de la dupla PP-Vox deixa la legislatura en un punt mort, absolutament varada. I, en conseqüència, sorgeixen els interrogants sobre quin serà el comportament dels independentistes, atès que un futur electoral espanyol podria retallar la seua representació congressual. La incògnita sobre si hi ha escletxa per a reconduir ponts continua flotant.
El moviment del partit encapçalat per Puigdemont deixa un panorama ple de preguntes sense possibilitat de massa respostes. El PNB, un dels fonaments de la majoria parlamentària que dona suport al Govern espanyol del PSOE i Sumar, així com aliat tradicional de l'espai postconvergent, no albira una caiguda immediata de l'executiu espanyol. Això sí, ha llençat un missatge per a Ferraz i la Moncloa: «Un parlament sense majories, ni pressupost, no és gaire sostenible en el temps». La decisió de Junts per Catalunya, a falta de ratificació entre aquest dimecres i dijous per les bases, obri un escenari de força impredictibilitat a la política espanyola.