Els esclats de catalanofòbia han copat bona part del debat públic —especialment, a les xarxes socials— a Catalunya. Les reaccions a comerços i actuacions teatrals contra l'ús ferm de la llengua del país han empipat els sectors conscienciats amb la preservació i la vitalitat d'un idioma immers en un escenari d'emergència. La recomposició del sistema d'immersió lingüística —esquerdat per les estocades judicials— i l'increment de la presència al món audiovisual són desafiaments de llarga mirada que es combinen amb les vulneracions dels drets lingüístics que es reprodueixen contínuament.
Arran d'aquest escenari, i amb la intenció de collar un Govern espanyol contra les cordes pels casos de corrupció que afecten els socialistes espanyols, el líder de Junts per Catalunya i referent independentista, Carles Puigdemont, va aprofitar la seua participació en la Universitat Catalana d'Estiu, celebrada a Prada de Conflent, per exigir l'oficialitat del català a la Unió Europea. O dit d'una altra manera: per recordar a l'executiu del PSOE i Sumar que l'accés de la llengua pròpia de Catalunya, País Valencià i les Illes Balears a la primera divisió europea és un compromís firmat per permetre la viabilitat de l'actual legislatura estatal.
«No tinc cap dubte que en cas de no haver estat per la victòria de Franco i de no haver-se estroncat la política empresa per la Generalitat Republicana, el català s'hauria introduït com a llengua oficial de ple dret des de la incorporació de l'Estat espanyol a la Unió Europea. Impedir que el català recuperi la normalitat de què hauria de gaudir és, per tant, perpetuar la victòria de Franco sobre la nostra llengua», va expressar. El seu primer dard fou per als populars espanyols: «Si no hi ha unanimitat en el Consell per l'oficialitat del català a la Unió Europea és per un motiu polític. És perquè hi ha un partit polític, el PP, que ha fet trucades per bloquejar-ho».
Tanmateix, va advertir els socialdemòcrates espanyols: «Mentre duri la situació de desigualtat, la llengua catalana hauria de ser una qüestió irrenunciable en tota negociació política amb les forces espanyoles. Hauria de ser una petició transversal per al conjunt de les forces catalanes». «En cada espai que tinguem, hem de defensar la llengua, començant pel Congrés dels Diputats», va fer una crida per la llengua a la resta de partits d'obediència catalana i tall independentista, com ara ERC.
Conscient de la posició de Junts per Catalunya de principal força d'oposició al Parlament, va atacar a les dretes espanyoles i, al seu torn, a l'executiu català per les seues suposades polítiques contra el reforçament de la identitat nacional de Catalunya: «Malauradament, topem amb l'agenda desnacionalitzadora del govern de la Generalitat de Catalunya i amb PP i Vox, que continuen utilitzant la catalanofòbia com a arma política». «Espanya sempre té una paret pels catalans. No hi ha cap raó jurídica ni econòmica que impedeixi l'aprovació de l'oficialitat del català a la Unió Europea», va reiterar.
Migrants integrats i fre a les agressions idiomàtiques
Amb la intenció de perfilar el seu discurs migratori i combinar-lo amb una agenda de refermament nacional de Catalunya, el líder de la formació independentista va recordar la seua demanda de les competències migratòries. Ho va fer amb una narrativa que l'allunyava de la xenofòbia d'Aliança Catalana, qui busca penetrar en l'electorat dels juntaires, però que imposava drets i deures a les persones nouvingudes. La intervenció era coherent amb el pacte entre socialistes i sobiranistes per al traspàs de les competències migratòries, així com, en certa manera, amb el model fixat al Pacte per la Immigració que va firmar-se l'any 2008 entre diversos actors polítics principatins.
«Sense planificació i sense recursos, no es pot pretendre que la integració es generi espontàniament, ni tampoc es pot esperar que les persones que fugen de guerres, pobresa o persecució podran integrar-se en una societat que en molts casos és aliena, estranya i hostil», va avisar. «Qui rebutja que Catalunya destini recursos en aquest àmbit, contribueixen a la pèrdua imparable de parlants, i com deia Fabra, si ens falla la llengua, ens falla tot», va remarcar. «És indiscutible que el català no té el mateix grau d'empara legal que el castellà», refrescava la memòria.
Una intervenció d'encesa defensa de la llengua que denunciava les vulneracions que pateixen els catalanoparlants: «La catalanofòbia ha existit sempre. És estructural en una part de la societat espanyola. I l'odi envers un conjunt de persones, una cultura, una ètnia, em sembla un dels problemes més greus que pot existir en una societat. Aquest és un elefant a l'habitació de la societat espanyola que cap polític espanyol ha volgut abordar mai. No podem acceptar-ho com una cosa normal». «Cinquanta anys després de la mort de Franco ningú de l'Estat ha sortit, ni sortirà, per demanar perdó en nom de l'Estat per canviar el nom de molta gent i que van ser vexades des dels poders públics per parlar una llengua no castellana», rematava, per reforçar la seua aposta pel català.