El socialista Pedro Sánchez afronta la segona meitat de la legislatura espanyola caminant a sobre d'una corda esfilagarsada. Assetjat per les revelacions dels tripijocs dels seus antics secretaris d'Organització, Santos Cerdán i José Luis Ábalos, disposa d'unes aliances cada vegada més precàries al Congrés dels Diputats, on Podem s'ha convertit en un actor incòmode per situar-se en el terreny de la confrontació amb l'executiu estatal del PSOE i Sumar.
Una duresa en els seus plantejaments que s'ha evidenciat en la seua oposició al pacte que van rubricar els socialistes i Junts per Catalunya per a la delegació de les competències de migració a la Generalitat de Catalunya. «No entrarem en un acord racista imposat per un partit com Junts per Catalunya, que té dificultats per fer un cordó sanitari a Aliança Catalana», va expressar la secretària general de Podem, Ione Belarra, a les pàgines de l'Ara. «Amb les competències d'immigració, els Mossos farien batudes racistes», va sentenciar per a generar una reacció contrària de dirigents d'ERC i del líder de Junts per Catalunya, Carles Puigdemont.
Les paraules de Belarra van trobar caliu a l'estructura catalana de Podem, que s'oposen al traspàs de competències d'immigració a Catalunya, i, fins i tot, eren compartides per alguns sectors dintre de Sumar. Els recels d'alguns corrents de l'espai, encapçalat per la vicepresidenta espanyola Yolanda Díaz, naixien del redactat del preàmbul del pacte entre el PSOE i Junts, on s'aposta per «un model de gestió basat en l'establiment d'una sèrie de drets inclusius, però també d'uns deures clars, tant per part de les persones que arriben a la nostra terra com per part de la societat catalana que els acull».
«Les paraules de Belarra són d'un centralisme de manual: pensa que és millor que totes les competències d'immigració siguin gestionades pel Govern central abans que no ho faci la Generalitat, perquè el Govern català podria recriminalitzar les persones migrants», assenyala Jaume Bosch, expert en seguretat, sotsdirector general de Coordinació de les Policies Locals entre 1983 i 1987, així com autor de La nostra policia (Eumo Editorial, 2018). «Aquesta prevenció es podia estendre a altres àmbits i suposa qüestionar la capacitat de Catalunya d'autogovernar-se», afirma.
Dirigent històric d'ICV i enrolat actualment en l'estructura de comandància dels Comuns, apunta: «Podem fa temps que embolcalla en belles paraules buides una concepció centralista de l'Estat i de la seva organització interna com a partit, que a les nacionalitats només disposa de sucursals sense autonomia ni política ni financera». «És inacceptable que el secretari d'organització de Podemos, en lloc de rectificar, tiri més llenya al foc i equipari Junts a Vox, una comparació que ni els més crítics amb el partit de Puigdemont podem compartir», agrega sobre les paraules del morat Pablo Fernández equiparant els juntaires amb l'extrema dreta espanyola.
«L'esquerra centralista té un prejudici envers els catalans. Pressuposar que si una competència és exercida per Catalunya, es gestionarà d'una manera més conservadora és un prejudici sense fonament. No crec que els catalans ho faríem amb un prisma més progressista de manera obligatòria, però sí que és cert que històricament el mapa polític català ha estat més a l'esquerra que el panorama del conjunt de l'Estat espanyol», indica Oriol Amorós, exsecretari general d'Igualtat, Migracions i Ciutadania entre 2016 i 2020 i exsecretari general d'Interior entre 2021 i 2022 per ERC. «S'ha de recordar que la dreta espanyola descendeix del franquisme i la catalana és hereva de l'oposició democràtica», respon al discurs propagat pels morats.
Una policia democràtica
L'afirmació de la comandant de Podem va generar el rebuig, fins i tot, del president de la Generalitat de Catalunya, el socialista Salvador Illa, perquè indirectament qüestionava la tasca de la policia catalana. «No permetré que ningú posi en dubte la professionalitat del cos de Mossos d'Esquadra», va escriure el cap del Govern català a X. «Les paraules de Belarra mostren un desconeixement profund del cos de Mossos d'Esquadra i de la seva creació durant la democràcia», assenyala Brauli Duart, que ha ocupat diversos càrrecs a diferents etapes al Departament d'Interior dintre del sector socialdemòcrata de l'antiga Convergència, com ara quan va ser secretari general del Departament amb Miquel Buch.
«Cap cos s'escapa de la mala praxi, però insinuar que els Mossos actuaran pitjor que la Guàrdia Civil i el Cos Nacional de Policia és oblidar episodis recents que Belarra hauria de recordar perquè es van produir quan era ministra; i és desconèixer també com es va produir el procés de creació del cos de Mossos d'Esquadra, avalat els anys vuitanta per CiU, PSUC, ERC i PSC, per tal de formar una policia nova, democràtica i de proximitat, a partir d'una reflexió col·lectiva sobre el model de seguretat que a l'Estat espanyol encara no s'ha produït», rememora Bosch. Procedent del PSUC, va ser un dels encarregats, justament, de pensar la policia catalana junt amb el convergent Miquel Sellarès i Jaume Cubert, provinent del PSC.
Encara que a les acaballes del franquisme hi havia una mena de cos de Mossos d'Esquadra que s'encarregaven de cuidar el Palau de la Generalitat de Catalunya, conformat per una cinquantena de membres d'avançada edat, el seu naixement contemporani es va produir durant els anys vuitanta, quan les administracions de Jordi Pujol van impulsar les estructures de país. «Bosch, Cubert i Sellarès són els pares d'aquest cos, el qual estava marcat pel seu arrelament al país i pels seus valors democràtics», remarca Duart. Hi ha altres figures importants en la configuració de la policia catalana, com ara Àngel Abad, sent un dels ideòlegs polítics dels Mossos d'Esquadra durant anys, exresponsable de l'aparell de la seguretat en la clandestinitat del PSUC i torturat en el seu moment per la policia franquista.
«Avui els Mossos d'Esquadra són un cos dotat de milers d'efectius que intenta exercir les seves funcions com a policia integral de Catalunya aplicant la proporcionalitat i atenint-se a les formes d'actuació establertes pel Parlament», reforça Bosch. De fet, recorda com la sentència de l'Audiència Nacional en relació amb el judici al major Josep Lluís Trapero va mostrar «l'actuació sensata i correcta dels Mossos l'1 d'octubre de 2017».
La policia catalana, de fet, disposa d'una escola formativa que inculca els valors democràtics i el respecte als drets humans als seus futurs agents. «A la formació que reben entre que aproven l'oposició i prenen possessió com a membres el cos, hi ha matèries de sociologia, deontologia policial i drets humans. Aquesta formació està en els orígens. S'ha de recordar que un dels primers directors d'aquesta escola fou Jesús Maria Rodes, que provenia del PSUC i va dirigir-la entre 1988 i 1994», subratlla Duart. El primer director de l'escola fou Idelfons Valls, militant llavors del PSC. «A la part pràctica, també es vigila que es respectin els drets humans», agrega, amb el propòsit d'assenyalar com els Mossos d'Esquadra disposen d'uns dels mecanismes «més avançats d'Europa» en el control dels seus agents.
«És un cos que ha fet una reflexió molt important sobre els límits democràtics en l'exercici de la força i ho ha fet en diversos aspectes. Els Mossos d'Esquadra, per exemple, estan sotmesos a unes pautes de la gestió de l'ordre públic que van ser acordades en comissió parlamentària i que han disminuït molt la conflictivitat», destaca Amorós. «És evident que tots podem tenir prejudicis. El que és important és si es fa un treball per ser-ne conscients. La diferència entre els Mossos i altres cossos és que s'ha treballat i s'ha elaborat un protocol perquè siguin conscients dels biaixos que pugui haver-hi amb les identificacions», mostra.
Arran de l'estada dels republicans al Departament d'Interior, es va elaborar un manual d'actuació per als Mossos d'Esquadra que feia una relectura de la llei mordassa. «Es traduïa a fer prevaldre el dret a manifestació enfront d'una falta administrativa quan hi havia casos d'una seguda per aturar un desnonament», sosté l'excàrrec de la conselleria. «Els Mossos són una policia democràtica i amb sensibilitat social. Des del mateix cos, per exemple, es va impulsar una guia de patrullatge a Ciutat Vella que tenia com a mandat dels seus comandaments la protecció de les persones sense llar. Quantes policies ho tenen per escrit?», consolida.
Delegació de competències: una oportunitat?
La croada narrativa de la jerarca de Podem contra la delegació de competències en matèria migratòria es produeix sense un coneixement dels detalls d'aquest hipotètic traspàs. «L'objectiu del seu discurs era generar confrontació amb Junts per Catalunya, ja que, més enllà del centralisme que va exhibir, desconeixem com es podria concretar aquesta delegació de competències. No sabem quines seran les facultats que exerciran els Mossos d'Esquadra. Si controlaran els centres d'internament d'estrangers, si desenvoluparan la part administrativa d'estrangeria. No s'ha detallat el model de delegació», contextualitza Duart.
«Sigui quin sigui l'abast final de la delegació, que encara no es coneix, que Catalunya pogués veure incrementades les seves competències en matèria d'immigració permetria apropar la seva gestió a la nostra realitat», apunta Bosch, com a oportunitat per desplegar una política migratòria diferenciada. «Seria una forma de garantir millor els drets de les persones immigrants i obriria la possibilitat a un major control, per exemple, per part de la síndica de greuges del Centre d'Internament d'Estrangers, que ara no pot inspeccionar perquè depèn de l'administració central, en el supòsit que no es procedeixi al seu tancament», exemplifica.
La delegació de competències també permetria continuar desenvolupant el model d'acollida i de gestió dels fluxos migratoris que va fixar-se al Pacte Nacional per la Immigració, rubricat en 2008. «És un instrument que, a pesar de les crítiques, era realista i la seva proposta de construcció de ciutadania encara és vigent per a l'actualitat. No debades afrontava una qüestió molt important: la convivència i el sentit de pertinença, és a dir, com fer perquè persones en sentits de pertinença molt diferents hi puguin conviure i construeixin una mateixa societat», defensa Amorós.
«Aquest pacte estava dissenyat per a construir situacions d'igualtat, ja que la desigualtat genera empitjorament de la convivència, i buscava el reconeixement de l'altre, de la convivència en una societat diversa. Tanmateix, apostava també per una política pública comuna, perquè la llengua comuna de tothom fora el català», desgrana. «El model partia del fet que quan una persona arribava a una població, se li oferien cursos de català, per entendre el model laboral i evitar situacions d'explotació o irregularitat, així com se li explicava que Catalunya era un país, la seva llengua era el català i les particularitats, costums i idiosincràsia del municipi al qual havia aplegat», completa.
Les persones que acceptaven aquests cursos i que adoptaven aquest sistema per integrar-se a la societat catalana es beneficiaven d'un informe d'arrelament. «Entre el 60% i el 80% de les persones que arribaven, s'adherien voluntàriament al procés. En municipis com ara Sabadell o Vic, va aplicar-se i va funcionar. Si tinguéssim les competències d'immigració, podríem fer-lo funcionar com un rellotge. És una proposta reeixida de construcció de ciutadania», remata. Una fórmula de tractament del fenomen migratori ancorada als drets humans que va néixer del consens a Catalunya.