— A què es dedicava abans de ser llaurador i per què va decidir canviar de professió?
— Soc enginyer tècnic agrícola. De l’escola vella, dels anys noranta. En aquell moment vaig muntar una empresa amb altres socis que es deia Viversilla. L’empresa va funcionar durant molts anys. Jo hi vaig treballar fins al 2020 i la van tancar l’any passat. Estem parlant de trenta anys de funcionament. Ho vaig deixar perquè el meu pare va faltar i vaig heretar molta terra. La meua germana no la volia treballar i m’ho va deixar tot a mi. Atendre-ho tot em generava molta tensió i la meua dona em va dir: «O tens un infart o deixes una de les dues coses». Aleshores, com que m’havia cansat del viver, em vaig passar al camp. Ara porte més de cent cinquanta fanecades. Ha sigut un canvi circumstancial. La resta de la meua família no vol treballar al camp, però volen que jo m’encarregue de les seues terres.
— Què li va fer decidir-se pel camp i no continuar amb l’empresa?
Estava molt cansat. Era una empresa dedicada a la producció de plantes ornamentals i a la jardineria. Després de passar molt de temps tractant amb directors d’hotel i decoradors, acabes fart de tanta ximpleria. Ara estic a soles al camp i faig l’horari que vull. Treballe més hores que abans, però amb més llibertat.
— Com ha estat el període d’adaptació a aquesta nova dedicació?
— Encara que el camp semble una cosa senzilla, no ho és: cal molta formació. Durant els últims trenta anys m’havia format en viver i jardineria. Reprendre el cultiu de tarongers, caquis, alvocats, kiwis… no és fàcil. Quan em fan entrevistes, sempre dic que avui, si vols treballar en el camp, has d’estar en algun sindicat, perquè són els que et formaran. Fan molts cursos i vas aprenent. Soc el delegat sindical d’AVA-ASAJA per Silla. Avui estem fent un curs en què ens expliquen el cultiu del kiwi Dori, que és el que estic plantant ara. Has de formar-te. Sembla que, com anàvem amb els nostres pares al camp de joves, sabem alguna cosa, però en realitat no. Jo vaig perdut, però m’hi he anat adaptant a poc a poc.
— Alguns dels cultius ja els havia treballat amb el seu pare?
— És clar, el meu pare em duia al camp. Abans no hi havia opció. A l’estiu no te n’anaves de vacances a la platja, te n’anaves a la marjal. Estaves tot l’estiu ajudant. Ara és diferent. Per exemple, jo als meus fills no els he obligat mai. De vegades em diuen: «Hauries d’ensenyar-nos». I jo els dic que, quan vinguen, els ensenye. Mostren una mica d’interès. En canvi, amb el meu pare anaves tant sí com no.
— Quins canvis o innovacions ha inclòs?
— Són molts i molt diferents. La manera com cultivaven els nostres pares ara no té res a veure. Es quedarien al·lucinats, no ho entendrien. Pel que fa als canvis, et venen marcats per la Unió Europea i la política agrària. La PAC ens exigeix i ens restringeix molt. Costa molt ser competitiu avui. Dins dels tractaments fitosanitaris, tenim molt poques opcions per cultivar. M’estic introduint en el cultiu semiecològic. Pose depredadors per controlar les plagues i m’estic informant molt sobre això. Pense que aquest és el camí, tal com està la política agrària. Els bitxos funcionen. Sempre m’havia intrigat, però ara que estem un poc obligats per l’Agenda 2030 i per la Unió Europea, ho estic posant en pràctica. Així i tot, si en algun moment tinguera un problema gran, utilitzaria productes químics; per això és semiecològic.
— Vol arribar a ser ecològic completament?
— La burocràcia per a ser ecològic és molt gran i les condicions són molt difícils. Avui és molt restrictiu. No m’hi posaré. Si fora jove, sí, però amb cinquanta-vuit anys és posar-se a treballar sis anys en aquesta línia. Fins que la terra es neteja totalment dels productes químics anteriors, s’ha d’esperar molt de temps. Jo aplique tècniques ecològiques perquè les restriccions ho fan necessari.
— Creu que el consumidor valora els productes ecològics?
«La burocràcia per a ser ecològic és molt gran i les condicions són molt difícils. Avui és molt restrictiu. No m’hi posaré. Si fora jove, sí.»
— Certs consumidors sí, però la majoria no. La gent veu el preu. Jo reconec que l’ecològic és més car, perquè les produccions són més baixes. Un consumidor veu una taronja preciosa tota encerada i brillant i veu al costat una ecològica amb alguns bitxos i més cara. La gent opta per la primera. Això sí, cada vegada hi ha més gent que es preocupa pel medi ambient.
— Altres llauradors estan preparats per a aquests canvis?
— Estem intentant-ho. Enguany hem fet una xarrada a la qual van assistir vint-i-cinc agricultors. Jo estava molt content. Va vindre una empresa a explicar el tema dels bitxos. Jo ho havia provat i volia que la gent ho entenguera, però només hi ha un altre llaurador que ho ha implementat.
— Des de les institucions s’incentiva prou el sector primari, i en concret l’agricultura?
— La gent es pensa que amb les subvencions ja està tot fet. Aquesta no és la solució. Molts llauradors preferirien no cobrar la subvenció, sinó que els pagaren els productes al preu que toca. La societat té la percepció que amb les subvencions ja està tot fet. Jo no dic que no ajude, però el que s’hauria de fer és pactar un preu fix d’eixida perquè fora rendible. Açò sí que seria molt efectiu.
— Per què es paga tan poc?
— Hi ha molta competència. En els anys noranta ens van dir que la Unió Europea era la solució. Per una part, sí, perquè es va obrir un mercat molt gran amb milions d’habitants on pots vendre sense fronteres. Després van vindre els interessos del nord i del sud i altres problemes. Sempre està en joc la nostra agricultura. Si, per exemple, nosaltres exportem a Sud-àfrica productes manufacturats, com vols que no els comprem les taronges? És un joc d’interessos. Competim amb Egipte, Marroc, Turquia… Tots poden vindre a vendre. I és veritat que l’agricultura europea serà la més competitiva del món pel que fa a avanços i innovacions, però jo no puc competir amb els preus d’allà. Allí els sous són molt baixos.
— Hi ha una competència deslleial?
— Per a poder vendre productes químics a Europa has de fer una sèrie d’estudis. L’empresa Bayer no va voler renovar el Movento, un producte químic, per a Europa. En altres territoris ho ven tot sense cap problema, i ací hi ha tanta burocràcia que no els interessa. A les cases químiques d’Europa no els interessa vendre ací. Enganyes el consumidor, perquè et venen als supermercats productes tractats amb Abamectina, per exemple, que ací està prohibida des de fa anys.
— Moltes vegades s’ha dit que al camp no hi ha futur. Què opina d’açò?
— En el camp hi ha futur perquè la gent cada dia menja. Dir aquesta frase és estar equivocat. Una altra cosa és a Europa, però en altres països és clar que sí. A més, moltes de les empreses que actuen en països fora de la Unió són europees. Van allí i esclavitzen la població amb condicions precàries, és un tipus de colonialisme. Futur en té, a Europa o en altres continents.
— Hi ha prou gent per a treballar al camp?
— Cada vegada queden menys productors. Per exemple, recol·lectors i gent per a treballar sí que n’hi ha. El problema és la manca de gent que sàpiga fer bé les collites perquè els recol·lectors tinguen feina. D’això sí que n’hi ha menys. Ací és on està fallant el relleu generacional. Si jo ara mateix soc delegat sindical d’AVA-ASAJA, membre del Consell Agrari i membre de la séquia, açò vol dir que no hi ha més gent per ocupar aquests càrrecs. Ja no parle de gent jove, sinó que fins i tot hi ha poca gent entre els cinquanta i els setanta anys, que al camp es consideren joves. I per darrere de la meua edat, menys encara. La manca de relleu generacional es deu al fet que és molt complicat cultivar. Si no heretes la terra, és impossible, perquè, si no la tens, hauries de fer una gran inversió inicial.
— Què li recomanaria a algú jove que vol dedicar-se al camp o a qui com vostè està pensant a canviar-se de feina?
— La paraula clau és formació. No em referisc a la que et donen en la facultat, encara que és important. El més important són les actualitzacions constants. Has d’estar sindicat perquè són els qui t’ajudaran a rebre tota la informació i els cursos de formació. Els canvis són tan ràpids que es pot dir que hi ha una revolució en les noves tecnologies d’aquest sector.
— Què valora més de la seua professió?
— La satisfacció de regalar un cabàs de taronges i que et diguen que estan molt bones. Que et comenten: «És tan diferent del que trobe al supermercat». Per exemple, la reportera d’À Punt em va dir que els alvocats estaven espectaculars. És clar, els que venen del Perú els han de collir molt verds perquè tenen un mes de viatge per davant. Al final, quan el consum és de proximitat, es nota.