—El robatori del Tresor de Villena es va produir després de provocar que saltés una alarma en el poliesportiu, a l’altra banda de Villena, cosa que va allunyar la policia de la zona del Museu i van tenir temps per a entrar. Això vol dir que eren lladres professionals?
—Hauríem de veure què entenem per lladres professionals. En l’àmbit de la delinqüència contra el patrimoni ens ha fet molt de mal Hollywood: el lladre que sempre s’escapa. En tots els anys que porto investigant sobre aquest tema i els que he investigat enrere, només he trobat un lladre d’art pur: una persona que es dedicava només a robar art.
—D’acord.
—Pel tipus de robatori, veig que és una obra molt violenta i coherent amb això que acaba de reportar l’Europol i jo avançava en un article científic de 2025 comparant amb robatoris de fa anys: que els robatoris d’art són cada vegada més violents. Si abans era entrar pel museu de nit sense que sonessin les alarmes, ara ens trobem robatoris com els del Louvre o aquest: agafar una escala mecànica i entrar amb radials o, en aquest cas, fer un butró a la paret. Per mi és un nivell molt destraler, com de robatori de tota la vida: com aquelles bandes marselleses que feien un forat per baix. Per tant, no sé fins a quin punt hi ha un nivell de professionalitat. Jo el trobo més semblant als que veiem últimament amb atacs al perímetre de la institució (el Louvre, el Museu Regional Interdisciplinari de Messina). No és de nivell de professional de robatori d’art.
—Potser són lladres professionals —no específicament d’art— i, en cap cas, lladres de guant blanc?
—Clar. En aquest sentit, sí. Sembla que sigui un robatori més difícil per a un lladre sense experiència. Però professionalitat en termes de delinqüència contra el patrimoni, no. Jo no sé si aquesta gent, quan roben això, veuen que estan robant una peça arqueològica o veuen que estan robant or.
—Això és preocupant, perquè el pitjor escenari és que fonguin les peces per a vendre simplement or. Això es carregaria el seu valor patrimonial.
—Quan parlem de la història dels robatoris d’art, ha passat moltes vegades que no sabien què feien. Els lladres de La Gioconda, el 1911, no en van saber què fer. Com que no eren experts i no tenien contactes, es van quedar amb el quadre sota el llit. Els últims robatoris de les grans institucions són robatoris de patrimoni cultural als nostres ulls, però als seus ulls són robatoris de joies o d’or. Potser els lladres del Louvre no s’intenten vendre la Corona de l’Emperadriu, sinó les joies desmuntades de la Corona. A Villena no sé si saben que estan robant unes peces arqueològiques de valor incalculable. L’alcalde, en la roda de premsa, va donar el valor que es correspon amb el pes de l’or avui en dia. Però és que han robat un patrimoni cultural amb un valor inestimable des del punt de vista identitari valencià, identitari de tot Espanya, dels del punt de vista de recerca científica i de recerca acadèmica. Tot això s’acaba de perdre i comença una carrera contra el temps perquè si no ho veuen com a patrimoni cultural, hi ha molts números perquè això acabi fos.
—Quin greu.
—Sí, però no ens ha de sorprendre perquè, quan robaven a Anglaterra estàtues d’en Henry Moore —que seria una espècie de Chillida—, aquestes obres les acabaven trobant a cementiris de ferralla, desballestades per peces i destrossades. I quan va haver-hi una onada de robatoris en museus d’història natural i zoologia, es produïen perquè hi havia un mercat il·lícit on funcionava molt bé la banya de rinoceront. Llavors, uns drogaven els rinoceronts i els arrencaven les banyes i uns altres entraven a museus. A l’Àsia hi havia un mercat il·lícit que pagava molt bé la queratina, perquè deien que era curativa. Aquest és el problema. Potser aquesta gent no sap que estan robant un tresor arqueològic. És el mateix que explico a Arqueomàfia (La Campana, 2025): hi ha una demanda d’objectes arqueològics i aquests lladres de tombes arrasen amb el que troben per vendre-ho als col·leccionistes. Evidentment, això és com si un toro entrés a una botiga de vidre. No hi queda res sencer. Un arqueòleg tracta una tomba molt diferent i va excavant a poc a poc. Els lladres, no. La diferència és que aquells entren en tombes que no coneix ningú; aquí s’ha entrat en un museu fent un forat a la paret. Ni el Louvre ni cap museu està preparat per un butró d’aquestes dimensions. La seguretat és dins de les sales, amb càmeres i vigilants. Però que en plena nit entren al museu fent un forat en quatre minuts, poques institucions culturals estan preparades per rebre aquest cop.
—El robatori de Villena ha despertat una reacció centralista que defensa que si tot estigués als grans museus de Madrid estaria més segur.
—Tot municipi on s’ha trobat un patrimoni arqueològic té dret a tenir-lo i exposar-lo, però no per un tema jurídic! Per un tema d’identitat cultural! És el Tresor de Villena. I no esperes que puguin entrar a furtar-lo, però no aquest museu, tots els museus del món. És com si tots visquéssim en l’angoixa de patir un accident. No sortiríem mai al carrer. Per tant, culpar el Museu de Villena és lletgíssim. És victim blaming, és com dir que «aquella noia es mereixia el que ha passat perquè va vestida amb faldilla curta». No pot ser. No tot ha d’estar al Museu Arqueològic de Madrid. Per aquesta regla de tres, els museus deixarien de tindre sentit si no estan a les grans ciutats. Aquesta idea del museu enciclopèdic que ho té tot està en dubte, pel colonialisme i per moltes raons. I el Louvre també l’han robat en ple dia. No és garantia de res. Jo estic molt a favor que les peces estiguin allà on les van trobar. És un orgull per al poble de Villena i per a tots nosaltres. Sí que cal que seguem tots junts —administracions, policia, criminòlegs, conservadors...—, perquè els robatoris són cada vegada més violents i cal protegir també l’exterior dels museus.
—El fet que en mig any hagin robat el Tresor de Villena, el Tresor de Villanueva de la Serena (Museu Provincial de Badajoz, el 25 d’abril) i 200 monedes del Museu d’Albacete (el 27 de juliol) no implica que hi ha un mercat de l’art molt actiu?
—El mercat lícit de l’art té un problema perquè té una falta de regulació molt gran. Com a criminòleg i com a persones de carrer podem entendre lògic que una cosa amb absència de regulació és un camp adobat per la delinqüència (mirem sinó el ciberespai i totes les problemàtiques que genera als experts en seguretat). El mercat de l’art és molt silenciós, de transaccions secretes —perquè el comprador té un estatus socioeconòmic i no volen que se sàpigui — i ho veiem en cada subhasta—, i això ha promogut determinades conductes il·lícites, sobretot per part dels participants: des de museus que inflen xifres per obtenir deduccions fiscals, compradors poc escrupolosos, marxants d’art poc escrupolosos... que afortunadament són una minoria. Però l’ecosistema genera aquestes ombres. Per això parlem d’un mercat gris de l’art.
—Per què?
—Perquè, quan parlem de vendre un menor o de vendre un kalàixnikov o residus nuclears, a tothom li queda clar que és un bé il·lícit i s’ha de vendre en un mercat negre. Però si jo demà et dic a la redacció que, a casa de la meva àvia, em vaig trobar aquesta estatueta etrusca i te l’ofereixo, què passa? De bon començament, ja no saps determinar si allò té un origen lícit o il·lícit. Quan no pots determinar-ne l’origen, no parlem d’un mercat negre; parlem d’un mercat gris. Hi ha marxants que tenien peces provinents d’un origen il·legal, perquè, per exemple, una peça no l’ha trobat un arqueòleg, sinó un lladre de tombes. Evidentment el mercat existeix perquè hi ha demanda. Hi ha lladres de tombes perquè hi ha gent que col·lecciona de manera poc ètica. No veuen la importància de la peça, sinó una peça amb una determinada bellesa estètica, i, a més, és una inversió. És el gran valor del Tresor de Villena: des del punt de vista econòmic és un bé hiperfungible: no hi tornarà a haver un Tresor de Villena. És únic. El problema és que és molt estrany que aquestes peces acabin sent venudes com a peces d’art. Quin col·leccionista voldrà comprar una peça tan calenta? És que, ni en el mercat negre.
—Els farà por?
—Mirem-ho des del punt de vista econòmic. Unes peces com aquestes valdran molts diners en el mercat negre. Tu faries una inversió en una peça així sabent que te la poden interceptar en qualsevol moment i et puguin declarar culpable del delicte de receptació, etc., etc.? Segurament, si tens els diners, no te’ls gastaràs en això. El mercat il·lícit de l’art es nodreix més de peces arqueològiques que no sabíem que existien perquè no les ha trobat un arqueòleg primer. Però aquestes peces... dubto moltíssim que acabin al mercat il·lícit. Ara les coneix tothom. Ara no hi ha estació o port a Espanya que no estigui al cas; Europol està avisada; Interpol està avisada; Mossos estan avisats; Policia Nacional i Guàrdia Civil estan treballant junts; hi ha bases de dades; els Carabinieri estaran avisats i els Gendarmes també, l’FBI també... Com que hi ha molta policia dedicada als delictes contra el patrimoni cultural, això és una recerca a escala mundial.
—O sigui que la hipòtesi del robatori per encàrrec també és molt feble?
—Si una cosa hem pogut descartar els criminòlegs en els últims anys, és això. De tots els casos que coneixem, els casos demostrats de robatori per encàrrec són l’excepció a la regla. D’una banda, pel tema econòmic que t’acabo d’explicar. L’altra raó ve de Hollywood, una vegada més. El 1962, quan roben de la National Gallery de Londres el retrat del Duc de Wellington de Goya, la primera producció del 007 ho explota i quan Sean Connery va a l’amagatall del Dr. No, el quadre és allà. Com dient, el lladre d’art és un gran bandit que només pot tindre l’art furtat amagat del món. Això és el que anomenem «l’escenari del Dr. No»: l’encàrrec d’un robatori d’una obra que no podrà ser mai exposada a ningú. No existeix aquest col·leccionista en la realitat. La realitat és molt més prosaica. El criminal també té racionalitat, però és una racionalitat limitada: faré un butró i robaré el Tresor de Villena. Però què faràs amb el Tresor si no tens contactes ni cap comprador? Segurament, per desgràcia, queda l’escenari terrorífic de fondre l’or. Perquè la seva racionalitat limitada no veuen ni la conducta delictiva ni el dany causat. Igual que l’haurien pogut robar d’una joieria, l’han robat d’un museu, un museu de determinada zona amb unes mesures de seguretat més laxes.
—Però també diu que qualsevol museu pot ser víctima d’un robatori violent d’aquesta mena, començant pel Louvre.
—Sí, a mi el que no m’agrada fer és victim blaming. Aquest discurs ja no és acceptable. Un museu és vulnerable per naturalesa, igual que ho és una galeria d’art o un jaciment arqueològic. Des que el món és món, el patrimoni cultural ha estat atacat per interessos. Si, en un museu tan gran com el Louvre, es va revelar que la contrasenya era LOUVRE amb majúscules; que els plans de seguretat no estaven actualitzats des de feia dècades; que les càmeres o no funcionaven o no apuntaven cap on havien d’apuntar; ara imaginem-nos un museu petit. La majoria dels museus —i no per ser petits o grans— no estan preparats per un atac tan violent. El museu pateix per si un visitant s’endú alguna cosa; no per si fan un butró. Però ens hem de començar a preparar per a una nova realitat on serà habitual que s’enduguin peces que per ells són or i que se les enduguin de manera violenta. I el Tresor de Villena els va bé perquè el poden vendre com a Tresor de Villena o com a or. I aquí és on arriba la gran devastació del patrimoni material.
—Si no s’agafa de pressa, el fondran i no es podrà recuperar mai?
—Històricament, si agafem casos de robatoris de patrimoni, trobem que hi ha casos que s’han resolt en dies i altres que no s’han resolt mai. Per exemple, la Nativitat amb sant Francesc i sant Llorenç de Caravaggio de Palerm no s’ha trobat mai més des del 1969. Les peces del Louvre tampoc. Afortunadament, tenim una Policia Nacional, Guàrdia Civil i Mossos amb bones unitats de delinqüència contra el patrimoni cultural que tenen bones col·laboracions amb carabinieris, gendarmes, Scotland Yard, FBI, Interpol i Europol. Això és molt millor que no que això passi en un país on aquesta policia específica no hi és, i a les estadístiques policials, el Tresor de Villena aniria al costat d’una Play Station robada al barri. Almenys nosaltres tenim al Codi penal delictes contra el patrimoni cultural, una bona policia, criminòlegs..., i entre uns i altres anem fent.