Volar amb Auxili

S’havien esborrat els sons imposats per la dictadura rítmica del contratemps ska amb dolçaina. Jamaica havia realitzat un cop d’Estat musical instaurant el reggae a cada acord de guitarra, a cada baqueta xocant contra la pell del tambor, a cada moviment de glissando al trombó. Però aquell remenat jamaicà, encara pendent d’una cocció més afinada, deixava un regust que anticipava el sabor posterior: la cançó “Abismes” del disc Dolç Atac (2013), el bressol del segell melòdic del grup d’Ontinyent (Vall d’Albaida). Aquell tema, que comptava amb la col·laboració d’Àlex Seguí (La Gossa Sorda), va marcar un abans i un després en Auxili. La polifonia de les veus, els vents encotillats al seu paper d’actor secundari esporàdic... La banda carbonitzaria etapes al seu penúltim treball, Instants cremats (2016).

Tresors (2018), el darrer disc del grup valencià, és una versió polida d’Instants cremats, una depuració melòdica i instrumental que manté inalterable l’essència i la marca rítmica pròpia. Aquest estil caracteritzat per una percussió marcialment reggae, per un tàndem de trompeta i trombó assenyadament desimbolts i per una alternança polifònica de beats, però, no oposa cap resistència a l’actual discurs quasi únic de la música electrònica. Fins i tot, la defensa d’un estil identificable, que busca marcar terreny en una escena valenciana òrfena de referents, que s’ha cuinat de manera més acurada i detallista pel centelleig del teclat i les sonoritats electròniques, contrasta amb aventures melòdiques que transgredeixen la marca Auxili. 

“Pàgines negres”, un homenatge a “Què volen aquesta gent?” de Maria del Mar Bonet, és un exemple d’això. Defugint el reggae vitalista propi de la banda, s’aposta per uns ritmes jamaicans amb més pes de la percussió en el viatge melòdic del tema i en els quals les veus s’erigeixen en autèntics conductors sonors. Això sí, amb la porció correcta d’adob electrònic i vents ajudant a l’exercici castrense de la bateria. “No m’esperes” proposa un registre ska allunyat dels tòpics; i a “Ferides” el reggae hegemònic accepta intromissions d’un punk purament festiu. Són els tres tresors allunyats de l’ortodòxia jamaicana d’Auxili. 

Malgrat que el grup valencià s’enlaira camí al cim amb Tresors, rep l’auxili melòdic d’unes col·laboracions que acceleren encara més la seua arribada al panteó musical del País Valencià. A “Converses als balcons”, que compta amb la veu de Josep Montero d’Oques Grasses, el reggae marca de la casa es transforma en una mena de funk difuminat d’aspiracions blues. 

Ara bé, és “Com camot”,  feta a sis veus ambPanxo Sánchez de Zoo, una de les cançons que poden llançar Auxili a ocupar la lletra grossa de tots els festivals de l’Estat espanyol. La barreja d’electrònica, ritmes jamaicans, rap i talls com la gravació de l’exdirigent del PP Alfonso Rus comptant diners són tot un colp d’efecte. Com també ho és “T’escric”, una mena de balada reggae producte d’una mescla de dancehall sintètic i lleuger amb un tempo pop profundament romàntic, en la qual col·labora Green Valley. Dues cançons que auxilien musicalment la banda per volar encara més alt.