Treball de la llar

Rocío Echeverría: "Fem qualsevol cosa menys un treball digne"

En la jornada de cures de la setmana de mobilitzacions feministes, parlem amb Rocío Echeverría, portaveu de Sindillar, el sindicat independent de les treballadores de la llar. Echevarría explica les ínfimes condicions laborals i la violència estructural a què es veu sotmès un sector majoritàriament ocupat per dones migrants. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les treballadores de la llar us trobeu en una situació laboral invisibilitzada, també a ulls de la llei, i sense dret a l'atur o a baixes. En quina situació legal us trobeu?

En la regulació estem marginades. El conveni 189 de l'Organització Internacional del Treball, sobre les Treballadores de la Llar, estableix diversos punts per als nostres drets dels quals molts ja estan en la legislació espanyola i molts d'aquests encara no s'han manifestat i efectuat simplement per falta de voluntat política. Després de tants anys de lluita i converses es va poder establir que en gener de 2019 que poguerém equiparar la nostra cotització a la seguretat social. Però a finals de 2017, el govern de Rajoy va establir l'esmena 6677 amb la intenció de prorrogar aquesta equiparació fins al 2024.

En quina posició us situa?

No hi havia pretext i encara no ho entenem. Tenen la determinació perquè fem qualsevol cosa menys un treball digne. Els polítics segur que tenen treballadores de la llar a les seues cases, i moltes internes, per a dir que no és d'importància el nostre treball. No demanem més que ningú, tan sols una equiparació digna, com qualsevol treballador. Amb dret a l'atur, amb dret a una baixa laboral i amb cotitzacions que ens garantesquen un futur. Ara, estan més baixes que les del sector agrari.

Us trobeu, doncs, en una situació d'economia submergida?

No ens estan donant la capacitat de regularitzar o normalitzar la nostra situació laboral. Està infravalorat i menyspreat sistemàticament.

A quines condicions laborals us veieu sotmeses?

Depèn de l'activitat. Algunes prenen cura de la llar, altres de gent gran i altres de la neteja. Algunes companyes són internes, que es queden i pràcticament "viuen" en la casa de la persona a la qual tracten. Sols tenen dret a eixir un dia a la setmana. I les més "privilegiades" són les que cobren entre 800 i 850 euros. Però la majoria de les treballadores estan guanyant entre 500 i 550 euros. Fins i tot algunes companyes estan contentes! Les han ficades en el cap que pel simple fet de contractar-les tenen sostre i pa. Així pensen que estan emparades.

Són jornades que no acaben. Es podria parlar de règim de semiesclavitud?

És esclavitud. Moltes d'elles a les 11 de la nit encara estan donant la pastilla o més tard han de preparar alguna cosa de menjar, però han d'estar despertes a les sis i mitja del matí. D'altra banda, les que tenim un contracte per hores arribem, com a molt, a sis o set euros l'hora. També, les més privilegiades, a 8. A més, et contracten per certes hores però després allarguen la teua jornada quan t'obliguen que realitzes alguna tasca d'última hora. I no t'hi pots negar. T'obliguen a treballar més hores de les que havies pactat, però tampoc pots posar rèplica perquè és la teua font d'ingressos.

Tampoc teniu possibilitat per cobrar de subsidis d'atur o de baixes?

El treball de la llar enfronta unes condicions molt trencadisses. Gairebé no existeixen. Fins i tot les treballadores depenem de la voluntat de la família per qui estem treballant. Però és una desprotecció contínua. Ens poden acomiadar i no tenim cap dret a l'atur. És una vulneració sistemàtica, tant com d'enviar-te un Whats App per dir-te que prescindiran dels teus serveis. Estàs obligada a treballar més hores de les que havies pactat però tampoc pots replicar, perquè és la teua font d'ingressos. Per exemple, a una companya que treballava en un geriàtric se li va caure un home damunt i té la columna destrossada. Ara no volen reconèixer-li la baixa mèdica. L'obliguen a dopar-se amb pastilles i a tornar al treball. No hi ha entitat pública de salut que vulga reconèixer-li la baixa o veure la gravetat de la seua lesió. La dinàmica és la següent: si vol demanar alguna prova, que se la pague ella.

Encara que sembla que ja sabem la resposta, enfrontaríem la mateixa situació si el treball de la llar fora un treball majoritàriament d'homes?

Estem molt segures que no tindríem aquest problema. Ara hi ha homes, però el 90% que realitza el treball són dones. No tindríem aquest tipus de vulnerabilitat ni de discriminacions. Haguera estat regulat el treball per la seguretat social i amb els drets garantits als quals, avui, qualsevol treballador pot accedir.

A més, moltes de les treballadores de la llar són immigrants. És la doble explotació.

La interseccionalitat travessa tots els àmbits. És una discriminació per raça, per religió, física, també institucional. Amb la Llei d'Estrangeria tenim molts entrebancs. Fa riure per no plorar. Ens posa en l'inframón dels treballs. A algunes companyes, i fins i tot a mi mateixa, ens han oferit contracte i no hem pogut acceptar-lo. La Llei d'Estrangeria m'obliga a demostrar que tinc tres anys "sobrevivint" per fer-me contracte, perquè és la paraula que no volen posar dins de la llei. Demostrar que sobrevius. A més hi ha algunes companyes que, quan ja han viscut a l'Estat espanyol durant tres anys i demanen la residència per arrelament social, les famílies s'hi neguen a la situació.

Existeixen casos d'assetjament laboral i sexual dins d'aquests àmbits de treball tan tancats i desprotegits. Des de Sindillar, com ajudeu a aquestes persones?

Sí, però no es volen exposar. Sol passar sobretot amb les internes, on el patró o familiar del patró, a la nit, es mostra més suggerent. Comença amb apropaments i posant els diners per davant. El patró intenta acostar-se parlant del sou. És una situació més de violència invisibilitzada. També de desprotecció, perquè moltes dones no tenen on anar i són vulnerables. Viuen esperançades d'aquell treball per poder subsistir en aquest país. La mateixa persona que va a pagar-te, et vol tocar. És destructor.

Teniu possibilitat de reacció davant aquesta violència?

És complicat, imagina. També estem davant una Llei d'Estrangeria on si estàs en situació irregular, no es pot denunciar i demandar. Ens lliguen. Nosaltres tractem de reconfortar-les, de remarcar que no estan soles, que sabem pel que estan passant, que buscarem ajuda o protecció. Però sabem que no podem donar-li cap suport també. Intentem ser els braços que les donen suport, encara que trobar la solució que no serà ni ràpid ni fàcil.

Una de les vostres consignes és #CuidarALesQueCuiden. Què voleu reivindicar?

És la consigna des de l'any passat que manifestem de prendre cura de les que curen. Des de la vessant institucional, jurídica, econòmica, de gènere. També entre nosaltres: no només prendre cura dels altres, sinó també vetllar per les nostres condicions de vida.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.