FEMINISME

Agenda feminista per al canvi d’any

La mobilització del passat 8 de Març va significar un punt d’inflexió 
per al feminisme a casa nostra. EL TEMPS raona amb quatre feministes sobre el futur d’aquest moviment. L’ascens de la ultradreta i el seu missatge misogin i el risc de trivialització apareixen com les principals amenaces.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’Observatori de Neologia de la Universitat Pompeu Fabra i l’Institut d’Estudis Catalans va anunciar la setmana passada que el neologisme més popular de l’any és «sororitat». Aquest mot, que procedeix del llatí «sor-sororis» fa referència a la relació de solidaritat entre dones i va començar a utilitzar-se a la dècada dels 60 als Estats Units, s’ha fet 
com més va més habitual. També la setmana passada la Fundació per a l’Espanyol Urgent, una fundació promoguda per l’Agència Efe i el BBVA, va fer públic que «micromasclisme» és un dels mots candidats a paraula de l’any.

Aquestes dues anècdotes lingüístiques mostren fins a quin punt el feminisme s’ha situat en la primera línia de les agendes polítiques, socials i mediàtiques. Avui, a qualsevol ciutat del nostre territori, és difícil que hi haja una setmana en la qual no poder assistir a un esdeveniment en clau de gènere. 2018 va ser un any efervescent. Ja ho va ser 2017, quan va esclatar l’escàndol Harvey Weinstein, el productor de Hollywood que va assetjar i violar desenes d’actrius i dones vinculades al món del cel·luloide.

Aquell cas, visibilitzat a través de l'hashtag #MeToo, va fer aflorar milers de casos de dones que en el seu camp professional, no només en el cinema, havien patit algun tipus d’assetjament. La popularitat de les víctimes va servir perquè milers de dones superaren el sentiment de culpa i vergonya i posaren a sobre de la taula el problema de la normalització de l’assetjament a les dones.

A casa nostra, el moviment feminista feia també un temps que s’havia reactivat després d’uns anys de letargia. La intenció del ministre Alberto Ruíz Gallardón de reformar la llei de l’avortament va provocar la reacció airada de milers de feministes, una resposta que va cristal·litzar en l’anomenat Tren de la Llibertat que va acabar per passar per damunt de l’aleshores ministre de justícia.

Amb aquest caldo de cultiu, unit al neguit generat per la sentència de la Manada, va sollevar el moviment feminista a casa nostra. El 8M i la jornada de vaga va posar de manifest fins a quin punt milers de dones s’havien sentit interpel·lades per la desigualtat que històricament han patit les dones. “El 8M va ser un punt d’inflexió, la mostra que hi ha hagut un despertar de la societat, sobretot de les dones que s’han vist reflectides i representades en el moviment”, explica Remei Castelló, membre de Les Beatrius, un col·lectiu de periodistes feministes del País Valencià que s’ha constituït aquest any.

Aquell dijous de març milers de dones van deixar buits els seus llocs de feina i es van unir a unes manifestacions que van tenyir de morat places i carrers. De moltes finestres i balconades penjava un davantal, el símbol que en aquella llar una dona estava fent vaga de cures i de feina. La mobilització va tindre ressò planetari. “No s’entenen aquelles manifestacions sense el treball previ i de xarxa, tant a nivell d’ací, com d’estat, com internacional, que s’havia fet des de les organitzacions -explica Tània Verge, professora de ciència política i directora de la Unitat d’Igualtat de la Universitat Pompeu Fabra - A Catalunya va tenir lloc una prèvia amb la Vaga de totes. Això, unit a les xarxes socials va provocar un contagi inaudit”.

Les raons que expliquen la dimensió de la protesta són diverses. Tanmateix, la persistència de la violència contra les dones ha amalgamat les qui ja militaven en el feminisme i ha somogut a les que no. El nivell de conscienciació i sensibilització ha fet un bot. L’any 2017, a l’estat espanyol van ser assassinades 51 dones a mans de les seues parelles o exparelles (la Llei de Violència masclista no comptabilitza els casos que es produeixen entre persones desconegudes, com seria el cas de Laura Luelmo). Aquest any la xifra ha aplegat a les 46 dones. Segons les últimes dades facilitades pel Consell General del Poder Judicial, 40.718 a l’estat han estat víctimes de violència masclista. La persistència d’aquestes violències han actuat, segons Verge, com un catalitzador de les diferents sensibilitats que conviuen dins el feminisme. 

Tot plegat ens situa, en opinió de Núria Balada, directora de l’Institut Català de les Dones, “en la quarta onada dels feminismes. Els diferents feminismes han sumat i ara van alhora”, explica, al mateix temps que fa una crida a “fer un reconeixement a la feina de tantes entitats i tantes dones que han treballat des de l’activisme per la igualtat”. “La reivindicació feminista ha deixat de ser minoritària per esdevenir multitudinària”, rebla l’escriptora i filòsofa Rosa María Rodríguez Magda, que ha dedicat part de la seua vida a estudiar el pensament contemporani i el que significa ser dona. D’un temps ençà el qualificatiu feminista ha deixat de tenir la càrrega pejorativa de temps pretèrits i ha passat a ser motiu de reconeixement social.

I ara, què?
El feminisme és un moviment amb unes arrels històriques de molts anys. Convencionalment s’ha situat l’inici de la reivindicació de la igualtat entre els homes i dones en el moviment sufragista. Tanmateix, aquest és un debat obert. No es pot passar per alt, per exemple, que el 1791, Olympe de Gouges va publicar la Declaració Universal dels Drets de la Dona i la Ciutadana, una rèplica a la Declaració Universal dels Drets de l’Home i del Ciutadà que s’havia publicat dos anys abans a París.

Discussions cronològiques al marge, és evident que alguna cosa està passant. Abans de l’estiu, la Universitat de València va triar la primera rectora en els seus més de 500 anys d’història. El govern espanyol ja ha anunciat que vol aplicar quotes als òrgans de representació empresarial. Proliferen les iniciatives per educar les criatures sense prejudicis de gènere. I les prestatgeries de les llibreries són plenes de llibres amb perspectiva feminista.

La qüestió, arribades a aquest punt, exigeix preguntar-se què fer amb aquesta massa crítica que per primera volta s’ha sentit interpel·lada per la qüestió de la desigualtat per raons de gènere. “Hem d’ampliar la mirada i la incidència crítica dels feminismes en la societat -proposa Núria Balada- i que els feminismes ocupin l’agenda de la societat els 365 dies de l’any i no només el 8 de Març”.

En un sentit similar s’expressa Rosa María Rodríguez Magda. “Seria desitjable que la societat es sensibilitzara i comprenguera que hi ha diversos elements que propicien la violència de gènere. No es tracta de modificar les lleis -que també-, sinó treballar en diversos camps: l’educació, la falta de referents femenins en els currículums acadèmics, el sexisme dels anuncis, les pel·lícules, els videojocs… -explica aquesta filòsofa que és a més vicepresidenta de cultura i investigació de Clásicas y Modernas, un col·lectiu en l'àmbit estatal que reivindica el paper de les dones creadores en totes les disciplines artístiques.

Tanmateix, adverteix Remei Castelló, existeix el risc de convertir el feminisme en una “marca de moda”, una circumstància que “desvirtuaria el concepte i el moviment i el desproveiria del seu significat”. En aquesta mateixa línia, Rodríguez Magda adverteixque existeix un perill de “frivolització i superficialització”. “No és prou amb posar dones o demanar que les dones estiguem en les fotos. No es tracta de posar dones sense més o pensar que qualsevol cosa que faja una dona és feminista. El que ens calen són homes i dones amb missatges feministes que subvertisquen aquest model”, adverteix aquesta filòsofa.


Mur de contenció contra la ultradreta
Amb tot, molt probablement el moviment feminista no podrà abstraure’s del calendari electoral que marcarà el 2019. L’amenaça de l’ascens de Vox, un partit que ha fet de l’antifeminisme bandera, és un perill latent. El partit que dirigeix Santiago Abascal no deixa de fer l'ullet als homes que se senten intimidats pel que ells anomenen “jihadisme de gènere”. El capitost del partit ultradretà ha fet de la reivindicació de la masculinitat tradicional un dels seus baluards. Per a Remei Blasco, aquesta formació“aprofita l’amenaça de la pèrdua de privilegis dels homes per a mobilitzar el vot de qui està còmode en la cultura patriarcal”.

“No podem menystenir allò que pot passar a les eleccions i a les institucions -adverteix per la seua banda, Núria Balada, de l’Institut de les Dones-. Les iniciatives polítiques com aquesta, els atacs que patim les dones a les xarxes socials, són una mostra que el masclisme s’està reorganitzant. La fortalesa del feminisme ha provocat que el patriarcat s’hagi sentit atacat”. A Tània Verge, més que preocupar-li Vox, el que la inquieta és l’assumpció per part de cada volta més partits de l'argumentari antifeminista. Cita el Partit Popular de Pablo Casado i les seues apel·lacions a la “ideologia de gènere”. O una formació com Ciudadanos “que no ha dubtat a mostrar la seua incomoditat amb la llei contra la violència masclista” I amb tot, recorda Verge, igual que a la resta de països europeus, el feminisme “ha de ser un bastió contra l’extrema dreta”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.