La justícia és la conveniència del més fort

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

També podríem haver titulat aquest editorial “la justicia es un cachondeo”, una frase que va fer famós Pedro Pacheco, alcalde de Jerez de la Frontera amb el Partit Andalusista. En aquell moment es referia a la protecció particular que el cantant Bertín Osborne, sempre controvertit, va rebre de part de la justícia espanyola, complaent amb les seues entremaliadures urbanístiques. Hauria estat un titular frívol, perquè les decisions de la justícia espanyola són cada vegada més dramàtiques. I donen l’exemple que la justícia, si funciona malament per a uns, és dolenta per a tots. Plató va dir que “la justícia no és cap altra cosa que la conveniència del més fort”. I això condueix a sentències i decisions que, a més de dramàtiques, en termes estrictes de justícia, són una gran befa. Tal com va definir Pacheco.

Darrerament, a l’Estat espanyol s’han condemnat uns joves d’Alsasua per una baralla en un bar amb dos guàrdies civils. Una de les magistrades instructores havia estat reconeguda anteriorment pels seus serveis a aquest cos policial. Els vincles eren massa evidents. Però tant fa. La invalidació de proves de la defensa i la intoxicació mediàtica han valgut per justificar condemnes de desenes d’anys. Mentrestant, un raper és a Bèlgica per evitar entrar a la presó per les seues cançons. I amb ell, arreu d’Europa hi ha set polítics catalans evitant una condemna que només la justícia espanyola veu factible. La mateixa justícia espanyola que ha deixat Iñaki Urdangarin triar un mòdul exclusiu, adequat al seu llinatge. La mateixa justícia que ha inhabilitat Montse Venturós, alcaldessa de Berga, per no despenjar l’estelada de l’Ajuntament que ella mateixa presideix. La mateixa justícia que es va encarregar que Florentino Pérez recuperara les seues inversions fallides del projecte Castor, responsable de més d’un miler de terratrèmols al Maestrat i al Montsià i d’un deute insultant que cobrirem entre tots. Cap ministre —ni del PSOE ni del PP— dels qui van permetre aquella disbauxa no ha estat condemnat.

En vista d’aquests fets, no sembla tan estrany que recentment l’Audiència de Navarra decidira que el cas de la Manada no havia estat una violació. El fet que la víctima no oposara suficient resistència als agressors, segons els magistrats, la converteix en gairebé una còmplice dels fets. Potser s’hauria d’haver encarat contra cinc reincidents —entre els quals hi ha un militar i un guàrdia civil que encara mantenen el càrrec— en abusos sexuals. I, potser patint una agressió encara més violenta, avui els cinc membres de la Manada rebrien més reprovacions des dels jutjats. No tantes, segurament, com les rebudes pels qui no han necessitat protagonitzar una violació en grup per enfrontar-se a una eternitat entre reixes.

La justícia espanyola és així. Des d’Europa contemplen absorts aquests fets i rebutgen, de manera reiterada, col·laborar amb aquesta croada d’esperit medieval. La societat cada cop és més conscient que aquesta protecció no és garantia de res. I la prova d’això ha estat la resposta del carrer en vista de l’anunci de l’eixida imminent dels violadors dels Sanfermines de 2016.

Quan la justícia està polititzada esdevé un instrument a conveniència del més fort. I quan la justícia mira de protegir uns i atacar uns altres, resulta imperfecta. Tan imperfecta que les seues decisions, segons es miren, poden ser una gran befa. Malauradament, la befa la tenim a sobre. I seria encara més befa si no fora tan dramàtic.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps