Política

Pedro Sánchez, de la resistència al calvari electoral

Amb una reivindicació de les mesures dutes a terme pel Govern espanyol en els darrers vuit mesos i situant PP i Ciutadans en posicions extremes, el president socialista Pedro Sánchez ha avançat les eleccions per al pròxim 28 d'abril. Una decisió provocada pel «no» a la tramitació dels pressupostos i que albira l'ascens a la Moncloa d'un tripartit neoconservador a l'andalusa. Tot i evitar un superdiumenge electoral, la ressaca d'una victòria de la dreta trifàsica amb el seu cabestre ultradretà ha despertat l'alarma als governs progressistes del País Valencià i les Illes. I genera temors a Catalunya per una intervenció dura i sine die del seu autogovern.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Aquella era una història de resistència. Pedro Sánchez, un economista madrileny que abans brandava un ideari més socioliberal que socialdemòcrata, havia aconseguit arribar a la presidència del Govern espanyol després de suportar i vèncer tots els obstacles. Encara més, s'havia convertit en un màrtir del socialisme espanyol. La seua entronització com a referent progressista va iniciar-se quan els barons de la formació del puny i la rosa van forçar la seua dimissió al Comitè Federal del PSOE del 2 d'octubre de 2016. Sánchez era aleshores un líder de l'oposició desposseït dels suports que van situar-lo a la secretària general. La sultana andalusa, Susana Díaz, no havia perdonat l'ambició de Sánchez, que xocava amb la seua pròpia. I els barons, arran de les seues jugades per pactar amb Podem i amb els sobiranistes catalans, començaven a qüestionar el seu lideratge.

Els líders autonòmics van aprofitar la magra collita del PSOE a les urnes gallegues i basques per moure-li la cadira. Amb tot, hi havia una altra raó: la negativa de Sánchez d'avalar una abstenció per investir el popular Mariano Rajoy. El cop de timó a la direcció del PSOE i l'abstenció dels parlamentaris socialistes a favor del dirigent del PP va transformar l'economista madrileny. De signar un pacte sense suport suficient amb Ciutadans va passar a cantar la internacional a tots els seus actes.

La seua marxa del Congrés dels Diputats poques hores abans que els socialistes facilitaren l'arribada a la Moncloa de Rajoy va possibilitar que iniciara una gira per compartir preocupació amb els militants empipats per aquella operació parlamentària. L'abstenció havia provocat una ferida interna al si dels socialistes. I Sánchez, amb l'ajuda d'una colla de fidels entre els quals estava l'actual ministre de Foment, José Luis Ábalos, va conquerir a poc a poc el cor dels afiliats. La seua posició com a candidat de les bases contra el socialisme que combregava els suports mediàtics i dels poders econòmics, representat per l'aleshores presidenta andalusa Susana Díaz, va catapultar-lo, de nou, cap a la secretària general del PSOE. Sánchez va imposar-se a les primàries federals contra Díaz. La militància havia tombat en diferit l'abstenció a favor de Rajoy.

El dirigent socialista, però, va aconseguir una altra proesa. Una sentència de la trama Gürtel que condemnava el PP de lucrar-se amb la corrupció va empentar-lo a presentar una moció de censura. També hi havia un magma de reivindicacions que podia obrir un nou -malgrat ser força precari- escenari progressista. L'aritmètica electoral obligava a una entesa entre socialistes, Podem, nacionalistes bascos i independentistes catalans. Una aliança força complicada, però que sobtadament va materialitzar-se gràcies a la interlocució entre el líder morat Pablo Iglesias i la posició més pactista de l'aleshores dirigent neoconvergent Marta Pascal. Junt amb el PNB, van convèncer Carles Puigdemont d'aquella jugada, quan el mandatari independentista albergava recels des de Waterloo. Els independentistes albiraven un nou temps a Catalunya. Confiaven que Sánchez seria més sensible a les seues reivindicacions.

Sepultat per la corrupció i enfonsat per la gestió de la qüestió catalana, Rajoy va marxar llegant un PP farcit de temors. La pèrdua de poder dels conservadors feia pensar en una catàstrofe similar a la d'Unió de Centre Democràtic. Ciutadans, aixoplugant bona part dels suports mediàtics, s'erigia en el recanvi natural a la dreta espanyola. Una situació que va ser aprofitada per Sánchez. Amb l'etiqueta de progressista, va bastir un govern que combinava ministres de l'òrbita de Ciutadans amb altres de conviccions progressistes. Encara més, conjugava jacobins com Josep Borrell amb federalistes com ara Meritxell Batet. El fitxatge d'independents que havien mostrat les seues simpaties per Rivera havien deixat amb un pam de nas els taronja. I l'èxit de l'Aquarius havia situat Sánchez en una bona posició a les enquestes. Semblava una jugada mestra, tot i que els escàndols van provocar que determinats ministres tingueren una curta vida al capdavant de la seua cartera. 

Pedro Sánchez i el rei Felip VI en la presa de possessió dels aleshores nous ministres espanyols al Palau de la Zarzuela. | Efe

La manca de solucions respecte a les reivindicacions catalanes i una larvada agitació nacionalista espanyola excusada falsament pel procés al Principat albiraven un corrent de fons que podia capgirar el tauler polític espanyol. Aquesta reacció davant l'emergència feminista i les idees progressistes va exemplificar-se a les primàries del PP. Un outsider amb un discurs profundament aznarista i escorat a la dreta més radical, Pablo Casado, va obtenir les regnes de la formació de la gavina. A la militància popular, hi havia un sentiment d'absència d'idees als discursos del PP. Una sensació que va agreujar-se una vegada van perdre el poder. Volien ressuscitar el combat ideològic, esperonats per la situació a Catalunya i el discurs profundament nacionalista de Ciutadans. Tal com havia passat amb la militància del PSOE, però amb sentit contrari.

Hi havia votants del PP amb un grau d'empipament tan elevat que els havia fet trencar palletes amb la formació conservadora. Buscaven més puresa ideològica. I van trobar-la amb l'extrema dreta de Vox. Les declaracions de Casado cridant a «recuperar els vots fugats a Vox i Ciutadans» abans de la irrupció andalusa del partit ultraconservador mostraven els nervis a la sala de màquines dels populars. Hi havia un traspàs dels votants més tradicionalistes cap a Vox. Els comicis andalusos van treure a la llum la dimensió de la reacció del neoconservadorisme espanyol. El PP -amb uns resultats dolents-, Ciutadans -que havia incrementat la seua bossa de votant-, i Vox -eufòric per la seua entrada a la cambra andalusa- van conformar un tripartit que amenaçava en repetir-se a la resta de l'Estat.

D'aleshores ençà, la dreta va mostrar-se poderosa. Els seus altaveus mediàtics incrementaven encara més les seues crítiques cap al govern de Sánchez. I l'esquerra havia vist com els seus electors es quedaven a casa. El panorama per a les esquerres, però, era encara pitjor. Només circumscrivia a Andalusia. Errors com ara la compra del xalet per part de Pablo Iglesias havien restat credibilitat als morats. Hi havia molts votants que no se sentien representats. I davant la mobilització de la dreta, les forces progressistes es mostraven sense el múscul suficient. L'esquerra, de fet, ho fia tot al vot de la por per l'arribada de l'extrema dreta i d'uns partits conservadors més radicalitzats que mai.

La qüestió catalana, que servia com a excusa per justificar les passions més espanyolistes, va irrompre, de nou, a l'escenari polític espanyol. Els intents per dialogar entre l'independentisme català i l'executiu de Sánchez van trencar-se arran de pactar la figura d'un relator. Tot i ser un simple notari que alçara acta de les reunions, va ser aprofitat per la dreta. I els barons del PSOE, temerosos d'una catàstrofe electoral a les seues autonomies arran de la insuflació espanyolista, va atacar Sánchez sense pietat. La triple dreta somiada i beneïda per l'expresident José María Aznar va impregnar-se d'un esperit veneçolà per convocar una manifestació com aquelles contra l'avortament i el diàleg amb ETA agitades pels neoconservadors durant l'executiu de José Luis Rodríguez Zapatero.

La manifestació demanant la dimissió de Sánchez va concentrar 45.000 persones a plaça Colón | EFE/VÍCTOR LERENA

Tot i el fracàs de la concentració d'acord amb les expectatives creades, la legislatura de Sánchez tenia els dies comptats. La mal denominada crisi del relator havia frustrat les vies de diàleg entre les forces independentistes i el Govern espanyol. I sense cap entesa entre ambdues parts, els pressupostos del PSOE estaven condemnats a no tramitar-se. De fet, Sánchez va aprofitar aquella sessió per iniciar la campanya electoral.

Aquest divendres el president espanyol ha convocat eleccions per al pròxim 28 d'abril. Ho ha fet recordant la seua història de resistència, que coincideix amb el llibre que acaba de treure d'idèntic titular. Sánchez, en una al·locució institucional convertida en míting electoral, ressaltava el vessant social dels seus comptes, reivindicava l'acció de govern amb mesures com ara la derogació de l'impost al sol i culpava a Ciutadans i PP de bloquejar l'anul·lació de normatives com la llei mordassa o la reforma laboral a causa del seu «filibusterisme parlamentari». I mostrava que podia seguir governant amb uns pressupostos que «no contemplaren les necessitats socials dels espanyols».

Amb una defensa del diàleg «sempre dintre de la Constitució Espanyola», ha disparat contra PP i Ciutadans, però mirant de reüll a Vox. «La dreta, amb els seus tres partits, presenta una Espanya en la qual només caben ells, és una Espanya exclusiva. Nosaltres defensem una Espanya inclusiva», ha afirmat, mentre feia una crida calculada a la moderació i l'estabilitat. L'objectiu era identificar a Ciutadans com a una formació extrema, especialment des de la seua foto amb la ultradreta a la manifestació de Colón. D'aquesta manera, els socialistes volen captar electors de centre temerosos de la deriva més radical de Rivera. Uns votants que fa no tant escollien la papereta del PSOE. Però també pescar en els nínxols electorals de Podem remarcant la seua aposta per la redistribució dels recursos i la lluita contra la desigualtat.

Sánchez, pres de la síndrome de Moncloa i només aconsellat pels seus assessors més immediats, confia en les enquestes que atorguen més de 100 diputats als socialistes. La fragmentació de la dreta, a causa de les particularitats del sistema electoral espanyol, poden frenar l'avanç de la triple aliança neoconservadora. I la por a l'ascens dels ultradretans pot mobilitzar els votants progressistes més desencantats. Però la divisió interna de l'esquerra i el corrent de fons abstencionista que no ha sabut corregir Podem poden deixar sol al PSOE en la carrera per revalidar el govern a l'Estat espanyol. Especialment, amb una dreta mobilitzada de cara a les urnes.

L'escenari espanyol preocupa als governs català, valencià i balear. Mentre a Catalunya l'arribada de l'entesa dretana a la Moncloa podria comportar l'aplicació d'una intervenció a l'autonomia extremadament dura i prolongada, un hipotètic moment dolç de les forces conservadores té paperetes per repetir-se a les eleccions al País Valencià i les Illes. D'altra banda, però, l'ascens de la ultradreta a les espanyoles i un debat menys dominat per l'agenda estatal poden erigir-se en la salvació de l'esquerra valenciana. De moment, la clau està en la capacitat de resistència de Podem. La suma de la bossa dels vots d'Esquerra Unida, en cas de confirmar-se l'entesa entre ambdós partits, i l'habilitat del PSPV i de Compromís per atraure electors votants sense perdre l'actual sol electoral garantiria la reedició del Botànic. A les Illes, però, hi ha força més incertesa.

Sánchez, de nou

Envaït per un moment polític profundament inestable, l'Estat espanyol experimentarà la seua segona campanya electoral en la història en plenes processons de Setmana Santa. Un preludi passional a la política espanyola més polaritzada de l'hipotètic calvari de l'esquerra a les eleccions. Només un miracle mobilitzador combinat per l'ajuda divina del sistema electoral espanyol pot frustrar l'arribada de la dreta trifàsica al Govern espanyol. Sánchez passa de la resistència al combat electoral. Malgrat l'abisme demoscòpic assenyalat, que treballarà per capgirar.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.