Contra l’abstenció

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Algú a Facebook em convida a clicar que m’agrada una pàgina anomenada Balearnia. Em fa curiositat, l’obro i veig que la foto de portada du un text amb lletres ben grans: “Abans morts que catalans”, diu. Constato que amb el temps tot muda, el lema original i genuí era “Antes moros que catalans”. En aquesta nova versió, d’una banda la correcció d’antes per abans indica que fins i tot els aguerrits guerrillers de l’anticatalanisme lingüístic han sofert una intolerable contaminació normativa. En contrapartida, la substitució de moros per morts proporciona a la proclama un plus de dramatisme: abans es mostraven xenòfobs i condescendien a pertànyer a una raça inferior, els moros, abans que ser inclosos dins la categoria, directament infrahumana, dels catalans. Però ara han evolucionat de la xenofòbia al fanatisme, i estan disposat a donar la vida abans (antes) de patir la degradació de ser comptats entre els odiosos i odiats catalans. La pàgina, després, està amanida amb videos d’Agustín el Casta i fotografies de Rafa Nadal, l’humorista i l’esportista de la dreta mallorquina. També hi ha fragments de mítings d’Albert Rivera, la qual cosa m’aclareix que la pàgina és impulsada per algú proper a Ciutadans. S’agraeix l’aclariment, perquè es pot confondre fàcilment amb una del PP o de la delegació mallorquina del partit de moda, Actúa-Vox. Balearnia, naturalment, vol ser la versió illenca de Tabàrnia, una broma cagada amb ocasionals tints amenaçadors que fa molta gràcia als que se la inventaren. Com que Facebook no dona l’opció de clicar “No m’agrada”, aprofito aquest article per donar la meva resposta a la invitació.

Coses de les xarxes, se’m dirà. I és cert, però que es produeixen en un moment d’efervescència de l’extrema dreta espanyolista més tradicional i cavernícola, la que s’expressa sense complexos ni edulcorants democràtics de cap casta. A Balears també, no cal dir-ho. A dia d’avui, és just considerar el president José Ramón Bauzá com la punta de llança d’aquest moviment involucionista i obscurantista, que es caracteritza per la seva aversió a la pluralitat, a la intel·ligència i a la democràcia, i que es complau a demostrar-ho. Bauzá el pioner (ell no es cansa de reivindicar-se com a tal) va arribar potser massa d’hora i va patir el fracàs dels que s’avancen al seu temps: es va estampar contra la vaga dels docents, la Marxa Verda, la vaga de fam de Jaume Sastre, una legislatura catastròfica i els pitjors resultats electorals en la història del PP de Balears. Però ara l’onada és espanyola, europea i mundial, i els reaccionaris, els ultradretans i els neofeixistes d’arreu del món tornen a aixecar el cap orgullosos. I Balears no és cap excepció.

Com arreu d’Espanya, a Balears la dreta com a tal, si mai va existir, ha desaparegut. Ara existeixen espais de dreta extrema i d’extrema dreta, denominació que podem utilitzar si d’alguna manera volem distingir PP i Ciutadans, d’una banda, i Vox, de l’altra. En realitat no em sembla necessari fer tantes distincions, perquè tots procedeixen d’allà mateix: el PP ha estat durant molts d’anys la incubadora d’aquesta ideologia, que finalment s’ha vist a si mateixa prou alimentada i madura per poder sortir a fer vida autònoma sota sigles pròpies. A dia d’avui, els tres partits somien amb uns resultats a l’andalusa per a les eleccions al Parlament de Balears del proper mes de maig. També el PP, que sembla que no s’ha adonat que, a pesar de quedar primer del seu grup, va patir una castanya monumental a les urnes andaluses que només va servir per beneficiar Vox. Però tant se val, ells duen embranzida.

Els dirigents de l’esmentada Actúa-Vox van sortir l’endemà mateix a proclamar que a Balears traurien un resultat encara millor que a Andalusia. Ciutadans, liderats a Balears per un arribista sense escrúpols (el seu cas és el pitjor, perquè sap fins a quin punt serveix una mentida) com Xavier Pericay, esperen darrere la roca la seva oportunitat. I el PP, sota la presidència d’algú tan tediosament mediocre com Biel Company, tenen l’aspiració d’aplicar fil per randa a Balears les idees (és un dir) de Pablo Casado, que tindria seriosos problemes per situar aquest arxipèlag a un mapa mut d’Espanya. Així les coses, i posats a prendre llum de les andaluses, al votant illenc d’esquerres li hauria de quedar clara una prioritat, i és la de combatre la seva pròpia tendència a l’abstenció. Podem tenir tants motius com vulguem per ser hipercrítics amb el govern de PSIB i MÉS, però més que mai és hora d’anar a votar. Per evitar un mal major, sí. Tan major que pot ser devastador. Qui no ho faci, qui es deixi dur per la puresa immaculada del valor del seu vot, després que no plori durant els quatre o vuit anys següents.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sebastià Alzamora
Sebastià Alzamora

Escriptor, crític literari i gestor cultural mallorquí. Autor de narrativa amb L'extinció (1999), Sara i Jeremies (2002), La pell i la princesa (2005), Nit de l'ànima (2007), Miracle a Llucmajor (2010), Crim de sang (2012), Dos amics de vint anys (2013) i La Malcontenta (2015) publicades a Edicions 62. També és autor de l'assaig sobre Gabriel Janer Manila L'escriptura del foc (Lleonard Muntaner, 1998).