L’octubre de 2013 —fa només cinc anys— Itàlia estava esfereïda per l’enfonsament d’un vaixell amb immigrants davant l’illa de Lampedusa, l’arxipèlag més meridional dels que envolten Sicília. S’havien rescatat 155 persones, però se’n van ofegar 360. Les televisions emetien cada nit imatges dels cossos surant a l’aigua, debats polítics i socials sobre la responsabilitat de les morts, sobre la immensitat de la costa i la petitesa de Lampedusa, sobre la insuficiència dels recursos de salvament, sobre la sordesa d’Europa davant del drama.
Cinc anys després aquella mateixa Itàlia tancava els seus ports a l’Aquarius, un vaixell de Metges sense Fronteres (MSF) i SOS Mediterranée carregat amb 629 refugiats rescatats d’un naufragi davant les costes italianes. La negativa era del nou Govern italià, que no vol dir tot Itàlia: alguns ports, com Nàpols i Palerm, es van oferir a acollir el vaixell. Però l’últim Eurobaròmetre indicava que aquest és l’Estat d’Europa on hi ha més rebuig a l’immigrant.
“Sí, ara ens sembla que tot el tema de refugiats va començar el 2015, però no és veritat”, reconeix Elena Sánchez, investigadora sènior del CIDOB i experta en migracions. Opina que en el cas de l’evolució política i sociològica d’Itàlia hi té a veure la nova política de la postveritat: “Una de les dimensions d’aquest cas és el fenomen de les fake news, la postrealitat i el fet que la mentida no tingui cap cost”. La mentida més gran de les escampades en la recent campanya electoral italiana té a veure precisament amb la immigració: “És molt significatiu que hàgim vist una Itàlia on ha guanyat l’extrema dreta amb un ministre d’extrema dreta, casualment ara que a Itàlia han baixat un 70% les arribades pel Mediterrani”. Sánchez afirma que, segons les dades de Frontex, d’ACNUR, de la OIM (Organització Internacional de la Migració), el 2016 d’immigrats arribats a Itàlia en van ser 360.000 mentre que el 2017 n’hi arribaren 100.000. “Un descens molt clar —conclou Sánchez—, que, fins i tot, reconeixien les dades oficials del Govern italià fins aquesta setmana, que han estat discretament retirades de la seva pàgina web”. Del que els ulls no veuen, el cor no se’n dol.
Les mentides tenen conseqüències. El mateix Eurobaròmetre que assenyala Itàlia com l’Estat més xenòfob també explica sobre quines percepcions errònies es fonamenta aquesta xenofòbia: “Quan els enquestadors demanen quin percentatge d’estrangers hi ha al seu país —explica Sánchez—, diuen un 24 per cent quan en realitat es tracta d’entre un 7 i un 8 per cent”.
Sánchez recorda, per aquest cas, una famosa frase de Hannah Arendt: “En el totalitarisme la gent deixa de distingir entre la veritat i la mentida”. La investigadora opina que “estem en aquest precís moment: ja no distingim i, a més, no costa gens mentir. Ho veiem amb Trump, ho veiem a Hongria i ara a Itàlia. Això explica en bona mesura el que està passant a Europa”.
En bona mesura, sí, però no globalment. Per Sánchez cal sumar una tercera dimensió d’aquesta crisi, a més dels factors de l’opinió pública i el discurs polític: “Una tercera s’emmarca en la Unió Europea i es tracta de la profunda crisi de gestió de la UE. Fa temps que ho repetim els que treballem en el tema: no és una crisi de refugiats, és una crisi de gestió de l’arribada de gent amb necessitat de protecció internacional; i també d’immigrants econòmics”.
Gestió europea vol dir política coordinada per tots els Estats. I responsabilitat compartida. “Ens hem d’oblidar de la possibilitat de gestionar aquest problema a nivell nacional o estatal. Això passa per una gestió coordinada entre els diferents Estats. Però bàsicament perquè som dins del marc de Schengen —la lliure circulació de persones dins la UE. Si volem continuar mantenint fronteres obertes dins de la UE —cosa que és un dels principals pilars de la UE, segons la mateixa opinió pública europea— s’ha de gestionar bé. Perdre Schengen debilitaria la mateixa UE. La resposta ha de sortir de tots els països”.
Sigui com sigui la gestió d’aquest fenomen implica entendre qui són els refugiats que s’arrisquen embarcant-se per la Mediterrània, d’on venen, per on venen i per què.
Qui són?
Un altre investigador sènior del CIDOB, Eduard Soler, expert en relacions euromediterrànies i temes de seguretat, identifica els orígens de la majoria d’emigrants que malden per creuar de la riba sud a la riba nord de la Mediterrània: “La Mediterrània és només l’espai de pas. Quan hom mira els orígens de la gent de l’Aquarius o, en general, dels immigrants que intenten arribar a Sicília, és gent provinent majoritàriament de països de l’Àfrica subsahariana”. Concretament, assegura Soler a EL TEMPS, hi ha una presència molt significativa de tres Estats africans amb “dinàmiques de conflicte de llarga durada: Eritrea —que, malgrat les dimensions del país, és un dels grans emissors de refugiats—, Sudan i Darfur, i Nigèria —que és un país més complex, amb una part nord en conflicte, molt inestable amb la presència de Boko Haram”.
Això implica que, en la majoria de casos, els immigrants no són immigrants econòmics sinó veritables refugiats sortits de països en conflicte: “Alguns ens volen fer creure que tots els que no venen de Síria són immigrants econòmics. És una lògica errònia perquè, en el conflicte africà, hi ha conflictes oberts, alguns de llarga durada, i en alguns casos, molt violents: Eritrea és un dels Estats on la situació dels drets humans es vulnera d’una forma més exagerada —amb un Govern amb un nivell d’abús sobre la ciutadania molt fort i molt silenciat pels mitjans de comunicació”.
Per on venen?
L’entrada pel Marroc ja és coneguda, però la via que acosta els immigrants a Itàlia passa inevitablement per Líbia, un Estat en descomposició després de la caiguda del règim de Gaddafi. Soler explica que “Líbia sempre ha estat molt conscient del seu poder” de vàlvula dels corrents migratoris. Soler recorda que “Gaddafi, quan negocia la seva reinclusió dintre la comunitat internacional l’any 2007 o 2008 sempre posa damunt la taula la cooperació de Líbia en matèria immigratòria. De cara a l’Àfrica, Gaddafi jugava a un paper de gran líder i defensor del continent, però amb els líders europeus sempre intentava convèncer-los que ell era qui protegia les fronteres d’Europa”.
El 2011, en el context d’una revolta popular que contagia molts dels Estats de majoria musulmana, la Primavera Àrab, el règim de Muammar al-Gaddafi trontolla i cau. “En el moment que Líbia entra en la situació de relatiu caos en què està ara —diu Eduard Soler—, hi ha molts grups que s’adonen que la immigració és un negoci molt rendible”. Al començament, recorda, hi va haver una onada forta d’immigrants provinents de Síria, Iraq i Eritrea. És aquell 2013, quan un dels vaixells il·legals naufraga davant les costes de Sicília i causa 360 morts. És l’espurna que anima Itàlia a organitzar l’Operació Mare Nostrum (una operació de rescat organitzada per Itàlia des de finals de 2013 fins a finals de 2014, liderada per la marina militar italiana i amb una ajuda d’1,8 milions d’euros de la UE).
Després, la majoria de sirians optarien per la ruta grega des de Turquia. Una opció que la UE va tancar amb un acord amb Turquia per bloquejar la frontera.
Ara els sirians ja no passen per Líbia sinó per la via dels Balcans, per Bulgària i Romania. El gruix de persones que acudeixen a Líbia és molt divers: “Ara venen de molts llocs i per diverses raons —explica Soler—: alguns poden ser immigrants econòmics, alguns són refugiats mediambientals, d’altres són refugiats polítics i d’altres són gent que marxa d’una lògica de conflicte”.
El problema de Líbia és que les màfies hi campen al seu aire i se n’aprofiten tant com poden. Segons Elena Sánchez, “les dades d’ACNUR de la gent que arriba a Itàlia o a d’altres punts revelen que el 80 per cent de les persones han estat víctimes d’algun tipus de tràfic humà: ja sigui abusos sexuals o laborals. La majoria de dones són obligades a prostituir-se i els homes, obligats a treballs forçats. No es pot permetre de cap manera arribar a acords amb Líbia”, adverteix Sánchez.
Però Líbia continua negociant amb els emigrants, segons Eduard Soler: “Les màfies que hi ha a Líbia, amb una relació molt estreta amb les milícies, veuen que això és una oportunitat de negoci prenent diners als immigrants, d’una banda, i també una oportunitat de fer xantatge a les autoritats europees i aconseguir suports econòmics o d’alguna altra mena”. Els europeus voldrien una única veu amb la qual poder parlar i negociar la qüestió migratòria. Però, com això ara no passa, explica Soler, “el Govern italià continua parlant amb autoritats líbies amb poca capacitat de control real sobre aquesta col·laboració”. A Itàlia el discurs dels governants és que aquests tractes han fet minvar la migració. Malgrat això, “a les màfies els interessa mantenir el conflicte migratori en mínims per poder dir que necessiten més ajudes per controlar-lo”.
La investigadora Elena Sánchez reclama “algun tipus de política perquè Líbia no sigui lloc de pas dels immigrants perquè és una zona on sistemàticament s’estan violant els drets humans”.
Per què venen?
Elena Sánchez és també coordinadora científica del projecte de recerca SAHWA (Investigant la joventut àrab mediterrània: cap a un nou contracte social). D’acord amb les seves investigacions, Sánchez explica algunes conclusions: “Entre els deu països que més persones demanen protecció a Espanya hi ha Algèria i el Marroc, països del nord d’Àfrica. En aquests països hem fet una enquesta als joves sobre qüestions molt diverses. Quan els demanes per què volen migrar, et diuen que no troben treball i t’expliquen que la situació econòmica està molt malament. No és que vegin a Europa cap somni daurat ni res d’això. Volen marxar perquè pensen que allà no tenen vida”.
D’acord amb Nacions Unides, els països del nord d’Àfrica són els que tenen nivell d’atur juvenil més alt. Per tant, “a banda del cas de Síria, els joves que marxen abans dels 30 anys ho fan perquè no hi veuen cap futur econòmic al seu país”.
Sobre l’anomenat “efecte crida”, Sánchez és molt clara: “S’ha de trencar la cantarella de l’efecte crida i començar a parlar dels factors d’expulsió dels seus països. Ho hem de tenir clar per millorar aquests factors d’expulsió”.
Un altre tòpic que les enquestes desmenteixen és el del somni daurat d’Europa: “És fals que tinguen una imatge d’Europa com Eldorado. Molts d’ells ja saben que aquí no són tot flors i violes, saben que venen aquí a passar-ho malament i que trobaran una part de la societat que no els acollirà, i que és un altre idioma i una altra cultura. Però s’enfronten a això perquè pensen que els pot donar més oportunitats que el seus països”.
És sobre aquests factors d’expulsió que la política europea ha d’incidir si vol impedir la immigració econòmica.
El signe d’Aquarius esdevé finalment metàfora de la política europea. Entre els signes del zodíac, Aquari és un signe d’aire, no d’aigua, com sembla indicar el seu nom. La política europea d’immigració en aquests cinc últims anys ha estat també aire, una política buida que pot estar inflant una perillosa bombolla de xenofòbia. I que no sembla tenir solucions per al drama del Mediterrani. •