Perfil

Màxim Huerta: el nomenament frívol i agosarat

La confecció del nou govern de Pedro Sánchez ha donat lloc a multiplicitat de lectures, amb una inèdita majoria femenina i noms amb segell de solidesa. També ha hagut designacions polèmiques, però cap tan sorprenent com la de posar el Ministeri de Cultura en mans de l’escriptor i periodista valencià Màxim Huerta, un nom mediàtic amb una trajectòria notable però molt lligada al discutible univers d’Ana Rosa Quintana. Un personatge amb indubtables llums sepultades per un poc edificant historial tuitaire.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Des de l’anunci de dimarts del nomenament del català Josep Borrell com a ministre d’Afers Estrangers -una designació amb moltes claus polítiques-, el president socialista havia generat un impacte considerable amb noms com els de Nadia Calviño o Pedro Duque, que destacaven poderosament al costat de crides a files esperables com les de José Luis Ábalos o Carmen Calvo.

El nom del futur titular de Cultura, tanmateix, es guardava per al final. Enmig d’una important expectació: el nomenament d’Isabel Celáa com a ministra d’Educació i Formació Professional obria el camí a una vella reivindicació del teixit cultural, un ministeri segregat del monstre educatiu, la qual cosa no passava des del darrer executiu de José Luis Rodríguez Zapatero, amb Ángeles González-Sinde al capdavant. La cineasta no deixà un gran record amb la seua gestió. Per això, tal vegada, el món de la cultura, majoritàriament progressista, esperava algun nom rellevant per capgirar els anys de desfeta amb el PP.

Com si la seqüència dels fets haguera estat escrita per un guionista enjogassat, després de diversos girs sorprenents, la història es tancava amb un espectacular colp d’efecte final: el designat seria el periodista i escriptor valencià Màxim Huerta (Utiel, Plana d’Utiel-Requena, 1971). Un escriptor amb una certa trajectòria en la divisió del mainstream mediàtic. Un periodista que ha hagut d’escalar des de la base per assolir l’èxit professional i un presentador solvent d’informatius fins que Ana Rosa Quintana (AR) el va llançar a l’estrellat de la «crònica social», l’epígraf que oculta la delectació en els successos, les curiositats banals, la crònica política simplificada (i tendenciosa) i les vides i miracles dels famosos. Un rostre plenament identificable de la singular biosfera de l'audiovisual matinal. Sense cap experiència destacable en la gestió cultural però amb 356.000 seguidors en Twitter.

Ana Rosa Quintana i Màxim Huerta. Parella d'èxit.

La notícia, coneguda en la vesprada de dimecres, va caure com un elefant en una piscina. «Serà una broma, no?», comentava un assistent a un acte cultural. «Hi ha un altre Màxim Huerta que no siga el de la televisió?», inquirí una segona persona. Les alarmes s’encengueren, tothom es llançà a mirar seus mòbils com si hagueren de confirmar l'amenaça d’un tsunami. L’onada gegant, certament, es va produir: per un perfil atípic per al càrrec, amb un deixant de frivolitat associat. I perquè Twitter, gairebé sense excepció, s’ha convertit en una trampa mortal per a debutants en càrrecs polítics.

Quina mandra l’esport. I els independentistes

«Tots estem emocionats amb el nomenament del nostre company @maximhuerta. Serà un ministre conciliador, sensat i amb sensibilitat. Orgull!», deia en Twitter la seua mentora, Ana Rosa Quintana. En pocs minuts, alguns d’aquells adjectius passaven a la quarantena després del repàs a timeline de l’utielà. Perquè no sembla molt conciliador algú que el 2010, sembla que indignat per un espontani amb barretina en el festival d'Eurovisió, escrivia «Em cague en el puto independentista». I qualificava de provinciana la polèmica al voltant de l’Estatut.

Més discutible des d’un punt de vista moral és una piulada el dia del referèndum del primer d’octubre i les càrregues policials: «I els independentistes ja han aconseguit suficients fotos», deia bastant imbuït de la retòrica anticatalana de la seua mentora. En algun moment, Huerta va tindre, això sí, paraules elogioses cap a Artur Mas pel seu poliglotisme, però les piulades més ofensives han estat munició per al sobiranisme (JxCat arribà a exigir que el nou ministre no arribara a la presa de possessió) i per contrarestar l’operació que s’havia fet amb els tuits de Quim Torra. També per contrastar la trajectòria de Huerta amb la de la nova consellera catalana de Cultura, Laura Borràs.

Algunes opinions bastant desmenjades sobre la política i els polítics, molt de comentari de barra, també han fet parlar, així com desafortunades explicacions que es poden llegir, amb més o menys justificació, amb tints masclistes o racistes. El PP, amb tot, s'ha acarnissat amb la indolència de Huerta amb l’esport, l’altre negociat juntament amb Cultura del Ministeri. El nou ministre haurà de fer un esforç per gestionar un món que, obertament, no li agrada: «Odio l’esport», arribà a escriure, tot i que després ha matisat que ho deia perquè és asmàtic. Un pecat quasi tan imperdonable com dir que no tenia «ni puta idea de futbol». Tampoc se li perdonen des de la banda dreta les crítiques al salvatge Toro de la Vega i a la tauromàquia en general, manifestacions que han estat difoses ràpidament des del món taurí.

Conscient d’haver posat els peus en el fang, una de les seues primeres declaracions ha estat situar-se «a favor de l’humor i de la llibertat d’expressió». De Valtonyc, Pablo Hasel i la resta d’artistes amenaçats per la justícia, encara no ha dit res.

El fill únic que llegia a tothora

Opinions públiques al marge, persones que han coincidit amb Huerta el defineixen com un gran professional, seriós i treballador. A més d’una persona cordial i afable. Algú, certament, que ha picat molta pedra per arribar a dalt. Un llicenciat en ciències de la informació per la Universitat San Pablo-CEU que trencà la mà en la seua comarca, passà per mitjans com Las Provincias o Diario Valencia 7 Días i féu parada en Canal 9 com a presentador i editor de notícies, gràcies a un correcte domini de la llengua autòctona malgrat procedir de la franja castellana del País Valencià. A la televisió autonòmica, segons contava en una entrevista a Jot Down, es va negar a fer efectiva una petició obscena dels seus caps, però tampoc defugia la part alíquota de responsabilitat en el que va passar en aquella casa.

El seu regne, en tot cas, no era d’aquest món: la migració a Tele 5, primer al circuit territorial i, poc després, als informatius nocturns estatals, fou el pas decisiu. Semblava que Huerta faria carrera com a presentador d’informatius, fins que AR el va reclamar per a un format televisiu ben diferent. Entre el món comunicatiu valencià, la mutació va causar una certa sorpresa. Entre aquells que coneixien bé Huerta, no tant.

El periodista valencià parla molt bé de la seua relació amb Quintana i del programa, però relativitza les audiències i la influència de la televisió i es distancia de les crítiques als seus continguts. «En la meua opinió, avui l’autèntic fem no està en la televisió, sinó en internet», deia en l’esmentada entrevista de Jot Down. I reblava: «Sálvame i programes com Sálvame són un vodevil, però en una altra època (...) Una manera de voyeurisme, una manera innocent de mirar a l’altre, sols que ara es televisa».

De Huerta s’ha de destacar, a més de la seua afabilitat, que passege sense complexos ni traumes la seua condició homosexual. I tenir una indubtable sensibilitat literària que ell atribueix a la seua condició de fill únic, de xiquet que «no tenia més remei que llegir». Una afició alimentada per la seua mare i que, amb el temps, ha derivat en una carrera literària que el també escriptor s’esforça a deslligar de la seua condició d’estrella de la televisió: Huerta sempre assegura que es tracta de públics diferents, que molts no el llegiran per la seua vinculació a la marca AR, però que el segell tampoc no li dóna lectors.

Màxim Huerta, junt a la seua admirada Ana María Matute.

De qualsevol manera, aquest fan declarat d’Ana María Matute i Federico García Lorca (referents incontestables) ja té una considerable obra publicada, amb novel·les com Que sea l'última vez que me llamas Reina de la Tele (2009), El susurro de la caracola (2011) o La noche soñada (2014), Premio Primavera. També té algun relat infantil i un llibre il·lustrat. Un grapat d’obres, assenyala la crítica, sense una gran carcassa literària ni trames complicades, fàcils de llegir i interpretar. Sense un gran compromís social. Que li han reportat una comunitat considerable de lectors.

Pel que fa a unes altres sensibilitats culturals, l’escriptor és un admirador declarat de Pedro Almodóvar i, pel que conta en algunes de les seues columnes, sabem que li agrada visitar museus (al seu compte de Twitter segueix des del Louvre a la Tate Modern, entre molts més) i també té en el currículum alguna incursió teatral. Un altre dels seus vessants és la pulsió viatgera, a la qual ha dedicat algun llibre i que li va reportar fer un programa en La 1, Destinos de viajes. Una trajectòria esquifida de qualsevol manera per a un càrrec d’aquella importància.

Les raons del nomenament

La pregunta pertinent, llavors, és què ha portat Huerta al Ministeri. D’una banda, els contactes i referències: el periodista és amic íntim d’Andrés Perelló, a qui va conèixer fent pràctiques a l’Ajuntament de Bunyol, segons publicava Levante-EMV. L’antic europarlamentari i membre de l’executiva del PSOE seria el fil de connexió amb Pedro Sánchez. En alguns altres mitjans s’apunta a Ábalos com un possible pont cap al càrrec.

Màxim Huerta, en la presa de possessió com a ministre.

Sánchez i Huerta, fet i fet, connectaren personalment. Allò que explica el nomenament és, en tot cas, la data de caducitat del càrrec. Un colp d’efecte pensant en unes eleccions que, a molt tardar, arribaran en dos anys. Segurament menys. Una manera de guanyar vots i audiència. Els riscos de l’operació, tanmateix, són enormes: pocs ministres estaran tan sotmesos com Huerta als focus. Serà examinat per un sector en el millor dels casos atònit i, en el pitjor, absolutament indignat per un nomenament que consideren frívol. Agents culturals que interpreten que s'ha tornat a fer de la cultura un experiment polític i electoral. La bona notícia per a Huerta: tot el que puga fer en positiu serà igualment magnificat.

De moment, ja seria un pas que els mitjans espanyols pronunciaren el seu nom com toca, accentuant l’«a» de Màxim. Abans que més periodistes indocumentats continuen interpretant l’horrible «Maxim» com un senyal de francofonia. O aneu a saber què.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.