—Vostè va ser escollit al congrés nacional de Més-Compromís del passat cap de setmana com a responsable d'Acció Política de la formació nacionalista. Per què ha decidit fer aquest pas?
En primer lloc, perquè m'ho va proposar Amparo Piquer. I, en segon lloc, perquè observe en la situació actual una oportunitat per al valencianisme. No és només el repte d'enfrontar-se a l'extrema dreta, sinó sobretot l'oportunitat d'eixamplar l'espai del valencianisme, el projecte de país i de progrés. Hi ha moltíssima gent que no compta amb un referent polític, que s'ha sentit, en part, decebuda amb la política en molts àmbits: siga perquè considera que s'ha de fer més per la llengua o per l'autogovern, o pateix determinades problemàtiques socials, com ara l'accés a l'habitatge, la qual és només la punta de l'iceberg del malestar social persistent. El valencianisme emergeix com a una ferramenta per oferir a tota aquesta gent un projecte valencià de futur. I, personalment, volia contribuir a eixamplar l'espai del valencianisme i a fer-ho possible.
L'actual escenari polític és propici per continuar sumant valencianistes, per continuar fent valencianistes. Des de la meua perspectiva d'historiador, veig com el valencianisme ha passat de ser un moviment quasi marginal des del tardofranquisme a haver-hi experimentat un procés continu de creixement. O dit d'una altra manera: s'ha passat de l'extraparlamentarisme a tenir un pes important a les Corts Valencianes, d'estar arraconat a ocupar una presència social i política molt important. I en la situació actual, tot i estar a l'oposició al parlament valencià, hi ha l'oportunitat idònia per continuar amb l'expansió.
—Ja estava afiliat a Més-Compromís?
Sí, per descomptat. En cas de no haver estat afiliat, no hauria pogut entrar a l'executiva nacional. No recorde la data exacta, però sí el moment: em va convèncer una amiga amb la qual tinc moltes complicitats: Reis Gallego. Ella és la culpable de la meua afiliació i qui em va convèncer de fer el pas. Al partit, a més, tenia amics ja; alguns d'ells generacionals. Soc amic personal de Ferran Puchades, Vicent Flor i Josep Vidal. I també d'altres amb els quals no compartisc generació, ja que són més joves com ara Amadeu Mezquida, una persona amb el cap molt ben situat i que m'estime molt.
—Acumula una llarga trajectòria d'activisme civil i polític: va estar el rostre durant anys de les convocatòries i de les manifestacions d'Acció Cultural del País Valencià i de la Comissió 9 d'Octubre, i va militar al PSAN i a organitzacions juvenils com ara Maulets. Quines raons van motivar-lo a ingressar en Més-Compromís? Com el van convèncer?
He intentat contribuir sempre, amb encerts i errades, a fer créixer i útil el valencianisme, el nacionalisme valencià. Sempre, i per la meua professió d'historiador, llegint el context de cada moment. Va haver-hi un temps en la universitat que vaig estar al Bloc d'Estudiants Agermanats (BEA) i a la joventut vaig ser-hi a Maulets. I, per descomptat, durant molts anys he estat Acció Cultural del País Valencià. En els 12 anys que vaig estar com a secretari general de l'entitat i després de l'etapa crucial i fonamental del seu impulsor, d'Eliseu Climent, el meu projecte va ser situar Acció Cultural del País Valencià al segle XXI: convertir la junta en paritària, rebaixar l'edat i amb àrees de responsabilitat; dotar l'entitat d'una estructura econòmica més autosuficient i d'una capacitat política d'interlocució més gran. Crec que aquesta feina a Acció Cultural del País Valencià ja estava feta i ara és responsabilitat de l'actual junta d'eixamplar l'associació.
—I ara fa el pas a la política.
Sí, exacte. En el meu cas, assumisc el repte i la possibilitat de col·laborar per engrandir el valencianisme. Crec que és el moment de la política, però amb mirada llarga. La meua preocupació és fer créixer el valencianisme i hi ha un espai per a fer-ho a la societat valenciana. A les passades eleccions valencianes, Compromís va assolir vora 350.000 vots i va deixar-se'n 90.000. L'espai d'Unides Podem va perdre'n moltíssims, als quals cal sumar els abstencionistes. No vull dir que tots aquests vots siguen incorporables, però sí que hi ha un potencial per tornar a il·lusionar gent que s'ha desil·lusionat i a altres persones a les quals no hem il·lusionat mai. Hi ha espai per créixer.
En les eleccions valencianes i municipals del 2023, no va guanyar la dreta i l'extrema dreta, sinó que vam perdre nosaltres. La dreta i l'extrema dreta, de fet, en són conscients i, per això, no estan actuant igual. Nosaltres tenim al nostre abast una majoria social, que, en una part, està desmobilitzada perquè té la sensació que la política, de vegades, no ofereix solucions i que tot i haver-hi governs progressistes, no s'ha avançat prou. La nostra tasca haurà de ser tornar a il·lusionar aquesta gent, explicar que sense la política no hi ha solucions per aquests problemes i que aquests s'agreujaran amb l'extrema dreta als governs. S'ha d'actualitzar el conjunt del missatge i de l'instrument. Quan Amparo [Piquer] em va fer la proposta, el que vaig escoltar i llegir estava en sintonia amb aquesta línia, amb l'obertura. I una prova és que va buscar una persona que no està adscrita a cap corrent o sector de Més.
—Quines seran les línies de treball de l'àrea que dirigeix?
Encara que estiguem dividits en àrees de treball, l'executiva nacional compta amb una visió unitària de com actuar, la qual ve marcada per dues paraules: obertura i reconnexió. Hem de tenir la capacitat de continuar obrint-nos. Al País Valencià, des dels anys quaranta, no hem parat de fer valencianistes en un país on pràcticament no hi havia. I hem de continuar fent-ho. S'ha d'oferir un projecte polític i social de futur que done respostes a les necessitats dels valencians. En el cas de l'àrea d'Acció Política, es llençaran actuacions i campanyes de manera coordinada. Som un equip encapçalat per la secretària general que com una banda, on alguns toquen instruments de vent i altres de corda, tots interpretem la mateixa peça.
—Vostè, com ho fa la ponència política de Més-Compromís, parla de reconnexió. Com es materialitza la reconstrucció d'aquestes sinergies amb la societat civil, el teixit veïnal o els moviments socials?
Treballant. I no només amb les associacions, sinó també amb les persones no associades que formen part d'una base que podrien veure's reconegudes en un projecte de país i de progrés amb una voluntat constructiva. Es tracta de donar resposta a problemes com ara l'habitatge, l'infrafinançament, el nostre model productiu o la marginació que se'ns sotmet des del Govern espanyol. Hi ha molts valencians que estan en una situació complicada i hem de ser capaços de donar-los resposta. Com també a persones marcades per la desocupació, la precarietat o que creuen que cal anar-hi més enllà en defensa de la llengua.
No només cal mobilitzar contra la llei educativa del PP, sinó que cal estendre el valencià a diferents àmbits d'ús. Hi ha una part de la població que parla valencià i altra que no té una actitud negativa cap a ella. Hi ha camp per recórrer. Tindre el govern és important i és el nostre objectiu com a partit, però també s'ha de ser conscient que la societat no és només govern i que hi ha moltes palanques socials per aconseguir metes, fins i tot quan no governes.
—Quan es parla de reconnexió amb els moviments socials i el teixit cívic, s'entén que s'hi va produir un cert distanciament. Ho va percebre quan estava a l'altra banda, com a secretari d'Acció Cultural del País Valencià?
El Botànic arriba al govern amb una majoria molt ajustada. En els anys anteriors, i cal recordar-ho, el PP havia gaudit d'unes majories electorals i d'una hegemonia social molt potent. Encara que està present la crisi econòmica i els casos de corrupció, el PP continua mantenint una penetració social rellevant. No hi ha un canvi radical de majories socials d'avui per a demà. Així mateix, la majoria electoral de progrès dona lloc a un govern plural que està presidit pel PSOE. I tot i que en un primer moment el PSOE sembla tenir una posició de més obertura, no es dona en polítiques com ara les lingüístiques. La seua actitud no és positiva ni amb la reconnexió de TV3, ni tampoc amb la batalla per la competència lingüística, per citar-ne dues que vaig viure de ben a prop.
Els socialistes van deixar de ser PSPV i van ser més PSOE. De fet, el procés ha acabat amb les figures més valencianistes allunyades de la primera línia i dels llocs de responsabilitat. Amb aquestes condicions, era difícil fer determinades passes. Que Compromís hauria d'haver estat més dur en les negociacions? És possible. Que Compromís hauria d'haver externalitzat més el desacord amb el PSOE? Potser, però també cal recordar com es paga electoralment la divisió i el desacord a l'esquerra. S'ha d'aprendre i reflexionar d'aquella experiència, però, en qualsevol cas, estem en un altre moment, en l'oportunitat de fer créixer el valencianisme.
—Com es conjuga la voluntat de créixer amb els senyals, llençats per les candidatures crítiques al darrer congrés nacional, d'una desafecció a la militància?
Quan es parla de desafecció de la militància, s'ha de fer una anàlisi fonamentada amb les dades. I les xifres són clares: Més ha crescut un 20% en militància d'ençà de l'últim congrés nacional. A l'esquerra del PSOE, només està Més i, per tant, Compromís. Això ens dona un camp per recórrer molt gran. La meua preocupació és construir una alternativa pròpia i fidelitzar tota la gent que està al voltant del partit, que ens vota o que en milita. I, especialment, vull pensar com tornem a connectar aquelles persones que s'hi van desconnectar i altres amb les quals mai hem estat capaços de connectar.
A la història recent del valencianisme, veig dos grans salts: el protagonitzat per la generació del postfranquisme, amb Eliseu Climent i Joan Francesc Mira, i un segon salt a la qual pertanyen, per exemple, els dirigents de Compromís. Ara és el moment del tercer gran salt del valencianisme polític, i jo en vull contribuir des de la meua experiència. Per aconseguir-ho, tanmateix, cal donar resposta a la gent que tenen la percepció que els polítics no els fan cas, ni tampoc atenen les seues demandes.
—Aquesta desafecció pels partits polítics i, més concretament, per les propostes progressistes s'està visualitzant amb el moviment que ha eixit al carrer per l'habitatge. Hi ha, fins i tot, rebuig cap aquestes formacions.
Clar, i és normal. Per canviar-ho, crec que ens hem de fer la següent reflexió: els partits de dreta sempre juguen a favor de l'statu quo i, per tant, no han de fer gran cosa mentre transformar l'statu quo comporta haver-hi de sumar moltes voluntats. De vegades, veig que es cometen errors de retòrica. Soc crític amb les promeses excessives, amb aquelles que prometien assaltar els cels, amb aquelles que no tenen correspondència amb les possibilitats de canvi reals. S'ha de treballar per transformar la realitat, però oferir un projecte realista i anar avançant al ritme que siga possible.
—A l'hora de plantejar l'acció política de Més-Compromís, quin paper juga el municipalisme? A la ponència política, se li atorgava un pes rellevant.
Té una importància màxima. La implantació territorial és fonamental, perquè és la gran diferència amb els partits bombolla que van sorgir a partir del 15-M, com ara Podem o Ciutadans. Moltes vegades s'ha cregut que la política era una qüestió de màrqueting, de comunicació, de xarxes socials. I sí: la comunicació és necessària, però la política és, bàsicament, sumar voluntats entorn d'un projecte, que ha de ser positiu i engrescador. S'ha de connectar amb la gent i les xarxes, de vegades, tenen un efecte enganyós. Hi ha molta gent a la qual s'ha d'arribar des de la confiança de la proximitat, i això és el que t'aporta el municipalisme.
—Acabem. El congrés nacional de Més-Compromís va tancar-se amb una victòria ajustada de la candidatura de l'actual secretària general, de la qual n'era membre. Cal «cosir» el partit amb les altres dues candidatures crítiques, amb Reviscola i Compromís pel País Valencià?
Al congrés nacional, s'hi van presentar tres candidatures. Una és l'encapçalada per Amparo [Piquer], de la qual formava part; i una segona és la llista de David González, que tradicionalment ha estat integrada en la majoria. En els congressos passats, allò que representa David no ha estat fora, sinó que ha format part de les majories. I crec que serà fàcil qualsevol mena d'entesa. Crec que el partit no està tan descosit com pot semblar. El sector crític realment és un 23%, que fou el resultat de la tercera llista, encapçalada per Mònica Àlvaro.
Ara bé, estem parlant de les xifres corresponents als militants que van assistir al congrés. Si ampliem el focus a la majoria dels militants, el sector denominat com a crític compta amb menys pes, ja que al congrés nacional era el més mobilitzat. Ara bé, i independentment d'aquesta anàlisi, la voluntat és de sumar amb tothom al partit. I la suma, i ho ressalte, es fa sempre des del treball.