Conscient del titànic desafiament de doblegar electoralment la democratacristiana Angela Merkel, el socialdemòcrata alemany Martin Scholz va afrontar els comicis federals del 2017 amb poques esperances d'obtenir la cancellera germànica. Des del primer moment, les enquestes no auguraven un bon resultat per a la formació progressista, ni permetien somiar amb un triomf que tallara l'hegemonia dels conservadors. Unes perspectives magres que van alimentar-se pel llançament d'un míssil polític a la línia de flotació socialdemòcrata, el qual fou disparat per part d'una de les figures històriques del partit progressista.
L'excanceller Gerhard Schröder, marcat per aplicar fortes retallades al sistema de protecció social d'Alemanya durant el seu mandat, havia decidit acceptar l'oferta rebuda per incorporar-se al consell d'administració de la companyia petroliera Rosneft. La maniobra, atesa la consideració de la firma com a instrument geopolític i econòmic del Kremlin, va restar encara més possibilitats a la remuntada que anhelava Scholz. El candidat esquerrà, no debades, va recriminar-li per telèfon la decisió en una conversa breu i poc amigable. «Em sembla un error. No que cal que acceptes qualsevol feina», va criticar el candidat dels socialdemòcrates sobre un lloc directiu que reportaria a Schröder uns ingressos de 500.000 dòlars anuals.
L'entrada de l'antic governant teutó a la cúpula de la firma russa no fou cap sorpresa per les relacions que havia trenat amb el Kremlin i, especialment, amb l'autòcrata Vladímir Putin d'ençà del seu desembarcament l'any 2005 al consorci de gasoductes Nord Stream, dominat per l'empresa estatal russa proveïdora de gas, Gazprom. La participació en el consell d'administració de Rosneft suposava, tanmateix, donar un passa més en la seua vinculació a les estructures de poder russes: Schröder va situar-se a dintre del nucli dirigent de Rússia i va convertir-se en directiu d'una companyia encapçalada per Igor Setxin, un oligarca del cercle de confiança de Putin. Setxin, de fet, havia estat sancionat l'any 2014 pels Estats Units d'Amèrica després de l'annexió russa de Crimea.
Amic íntim de Putin, a qui va qualificar de «demòcrata irreprotxable», l'excanceller alemany va reblar el clau dels seus lligams amb el Kremlin quan a principis d'aquest mes va optar a seure en el consell d'administració de Gazprom. Un lloc directiu aconseguit després d'anys d'exercir de lobbista en Alemanya a favor de la construcció del gasoducte Nord Stream 2, que implicava una ampliació de l'actual canalització i l'augment de la dependència energètica teutona del subministrament de gas rus.
Aquests nexes entre l'antic referent dels socialdemòcrates alemanys i el tradicionalista Putin han acaparat els focus de la premsa germànica arran de la invasió decretada per Rússia a Ucraïna. Una agressió bèl·lica que no ha impedit la continuïtat de Schröder com a representant dels interessos empresarials russos, a pesar que el Partit Socialdemòcrata Alemany i l'equip de l'excanciller han sol·licitat que trenque amb el Kremlin. El personal de l'oficina de l'exgovernant germànic, precisament, ha dimitit per l'afinitat del vell representant de la tercera via socialdemòcrata amb Rússia. Schröder va condemnar a les seues xarxes socials l'acció imperialista russa a territori ucraïnès, assegurant que «els interessos de seguretat russos no justifiquen l'ús de mitjans militars». En aquell missatge penjat al seu Linkedin, però, va repartir responsabilitats tant a Rússia com a Occident.
«Schröder és l'exemple paradigmàtic de les portes giratòries que s'han donat entre les empreses russes a l'òrbita del Kremlin i exprimers ministres de la Unió Europea», afirma Ángel Saz, director del Centre d'Economia Global i Geopolítica d'ESADE. «Amb aquesta mena de fixatges, es busquen dos objectius: per una banda, un coneixement dels processos polítics, legislatius i reguladors de la Unió Europea i, d'altra banda, la capacitat d'accés a determinada gent, així com poder influir sobre les decisions a prendre. Contractar exprimers ministres europeus el permet, no debades, accés al Consell de la Unió Europea, als espais de poder de Roma o Berlín», exposa.
Sense la implicació de l'excanceller alemany, qui va comptar amb el suport de la indústria alemanya, segons assegura l'expert en geopolítica, «mai s'haguera plantejat la construcció del gasoducte Nord Stream 2». «La seua pressió del bracet d'actors empresarials poderosos d'Alemanya va provocar que Merkel acceptara», indica. «Formava part de l'estratègia alemanya d'estrènyer relacions econòmiques amb Rússia per rebaixar les tensions polítiques. Una tàctica ancorada en el pensament del liberalisme econòmic que s'ha demostrat ineficient», agrega Jorge Tamames, investigador en Economia Política i Relacions Internacionals al Reial Institut Elcano, qui destaca altres fórmules d'aconseguir influència per part del Kremlin com ara «el finançament a Europa de forces ultradretanes o el suport a dirigents d'aquesta família política». «Amb la invasió russa a Ucraïna, el gasoducte Nord Stream 2 està sentenciat. De fet, està quasi en fallida econòmica després de la decisió europea de no certificar el projecte energètic», complementa Saz.
El referent dels socialdemòcrates alemanys, però, no ha estat l'únic president o primer ministre d'un estat membre de la Unió Europea que ha ocupat un seient a un consell d'administració d'una gran empresa connectada amb els òrgans de poder russos. L'exprimer ministra italià, Matteo Renzi, del partit de centredreta Itàlia Viva, ostentava un càrrec directiu a Delimobil, el servei de cotxe compartit més gran de Rússia; i el centrista Esko Aho, qui va exercir de primer ministre finlandès entre 1991 i 1995, gaudia de responsabilitats empresarials a Sberbank, una de les entitats financeres més poderoses de Rússia, sancionada pel Regne Unit i amb risc de caure en fallida pel bazuca econòmic occidental. Tant Renzi com Aho han anunciat que abandonen sengles firmes russes.
Una decisió que també ha pres Christian Kern, canceller d'Àustria entre maig de 2016 i desembre del 2017 pel Partit Socialdemòcrata d'Àustria. L'exdirigent progressista comptava amb un lloc a la junta directiva de RZD, l'empresa pública de ferrocarrils de la Federació de Rússia. «RZD s'ha convertit en part de la logística de la guerra russa», va argumentar per abandonar la firma, així com va «lamentar profundament» l'escenari bèl·lic a Ucraïna: «Els meus pensaments estan amb les víctimes d'aquesta agressió sense sentit».
De manera semblant han reaccionat altres líders europeus que actuen com a representants dels interessos empresarials russos. François Fillon, exprimer ministre francès de perfil ideològic conservador, va rebutjar el passat dijous l'ús de la força a Ucraïna per part de l'exèrcit rus, però, al mateix temps, va expressar que Occident no s'havia preocupat gaire per les inquietuds de Rússia sobre l'expansió de l'OTAN a l'est del vell continent. Amb aquesta argumentació política, Fillon ha deixat les seues responsabilitats en els consells d'administració de la companyia estatal petrolífera Zarubezhneft i del grup petroquímic Sibur. Aquesta darrera firma està controlada per Gennady Timchenko, un dels oligarques russos més propers al president Putin, i per Leonid Mikhelson, de l'estructura directiva del productor de gas natural Novatek.
Com a contrapunt a l'actuació dels seus homòlegs europeus, Wolfgang Schüssell, canceller d'Àustria en el període 2000-2007 per partit popular austríac, ha decidit aferrar-se a la seua cadira al consell d'administració del grup energètic Lukoil, que compta amb una de les reserves petrolieres més grans del planeta. El seu president és l'oligarca Vagit Yusufovich Alekperov.
«La proliferació d'exprimers ministres a empreses russes sota la influència del Kremlin s'ha produït per la necessitat de reputació, relacions amb altes institucions polítiques de la Unió Europea i canals d'influència de Rússia. Des dels seus moviments militars i bèl·lics de l'any 2007, Rússia s'ha convertit en un pària internacional i, per tant, requeria persones que pogueren obrir camí a les seues empreses dintre de la Unió Europea», explica Saz, qui completa: «Amb el fixatge d'aquestes personalitats polítiques, les companyies a l'òrbita del Kremlin poden arribar a espais de poder i converses sobre qüestions econòmiques importants que sense les agendes d'aquests antics governants seria impossible». «Val a dir, però, que tota Europa ha fet una mena de doble joc amb Rússia. Londres és coneguda com a Londongrad, així com la costa mediterrània, els italians o els francesos s'han beneficiat de les inversions russes», ressalta.
Amb la guerra iniciada per Rússia a territori ucraïnès, que ha obligat a la Unió Europea, els Estats Units d'Amèrica i el Regne Unit ha emprendre sancions inèdites contra el règim i el cercle de Putin, «la presència d'aquests exdirigents en empreses russes es feia insostenible». «Abans no era massa estètic, però no estàvem en l'escenari d'una guerra en majúscules a Europa», diferència. I assenyala per ser el cas icònic i més sorprenent: «És estrany que Schröder aposte per continuar representant els interessos russos. És una mostra de la seua captura per Rússia, tot i que amb la visió de les primeres víctimes civils de l'agressió russa a Ucraïna podria canviar la seua situació». Una de les poques portes giratòries que encara està al servei dels interessos de Rússia.