“Als estalviadors els diem que no han de patir pels seus dipòsits.”
Merkel, 5 d’octubre del 2008
Comencen els maldecaps fantasmagòrics. Els bancs informen que tenen problemes, les cotitzacions es desplomen, es fan habituals alguns termes tècnics: hipoteques subprime, mercat interbancari, valors garantits per actius, derivats, bons porqueria. Seguidament, més bancs declaren que tenen problemes. El 15 de setembre del 2008 fa fallida l’entitat financera Lehman Brothers a Nova York, fet que té unes conseqüències catastròfiques per a l’economia financera de tot el món.
A Merkel se la va veure desconcertada, confusa en la primera fase d’aquella crisi. Tampoc no sabia exactament què passava, com de profunda podia ser la caiguda. Però s’hi va submergir de seguida, va alimentar el seu intel·lecte amb informacions i anàlisis sobre les connexions del món financer, va llegir i va passar moltes hores amb experts. I va posar-se a l’altura del nou temps.
Als EUA els bancs havien repartit crèdits hipotecaris sense prou garanties. El sistema financer va aglutinar aquests crèdits per crear productes dels quals a primer cop d’ull no es reconeixia que tenien un valor baix. De paquets d’aquells n’hi havia arreu del món en molts dipòsits, com si fossin mines que esperaven un senyal per explotar. Lehman Brothers va ser el senyal.
Poc després, també va fer aigües l’alemanya Hypo Real Estate (HRE). La nit del 28 al 29 de setembre, Merkel discutia amb l’aleshores president de Deutsche Bank, Josef Ackermann, sobre quina proporció assumirien els bancs del risc d’impagament d’HRE. Merkel va exigir 10.000 milions d’euros. Massa, va contestar Ackermann. Doncs 9.000 milions, va dir Merkel. No, va dir Ackermann. A 8.500 milions van tancar un acord. L’Estat hi aportaria 26.500 milions.
Tanmateix, molts ciutadans se sentien intranquils, i a tot arreu escassejaven els bitllets grossos perquè la gent acumulava diners a casa. El 5 d’octubre Merkel va comparèixer davant les càmeres juntament amb el ministre de Finances, Peer Steinbrück, i va assegurar als ciutadans alemanys que els seus dipòsits estaven fora de perill. Amb dificultats, es va aprovar al Bundestag un paquet de rescat per als bancs de 480.000 milions d’euros.
Amb la llegendària prima per substitució de vehicle i l’ampliació del treball a jornada reduïda, el govern de Merkel va suavitzar les conseqüències per a l’economia real. Si bé el PIB es va enfonsar un 5,7% el 2009, l’ocupació no va disminuir.
Aquell èxit va fonamentar la reputació de Merkel com a bona gestora de crisis. Un altre efecte va ser decisiu: el xoc financer va arrabassar a la cancellera tota la seva eufòria reformista. Prèviament ja considerava els alemanys com un poble poruc, i ara no volia imposar més càrregues al ciutadà corrent. Merkel, que havia arribat a la cancelleria amb unes idees neoliberals, va ampliar l’Estat del benestar amb el salari mínim o l’augment de les prestacions associades a la maternitat/paternitat.
Allò va ser beneficiós, també per a la mateixa Merkel –que així es va assegurar reeleccions–, però va fer que no s’emprengués una molt necessària reforma àmplia del sistema de pensions. A més a més, per a una part de la població va començar amb aquella primera crisi una decepció que ja no s’esvairia: la cancellera es negava a debatre sobre les causes més profundes de la crisi i sobre com crear un futur millor. No feia cap discurs que oferís orientació en un temps d’inquietud.
Merkel va superar la crisi financera monetàriament i tecnocràticament, però davant l’opinió pública no la va superar intel·lectualment ni emocionalment. El fet d’ajudar els bancs a sortir d’una crisi que havien creat ells mateixos va posar al límit la capacitat de comprensió de molts ciutadans i va fer-los agafar desconfiança respecte a la política. Merkel va afavorir aquest clima honorant el 2008, amb un gran sopar a la cancelleria, Josef Ackermann, com si s’hagués compromès amb la comunitat. I en canvi, Deutsche Bank s’havia rabejat comerciant amb productes financers tòxics i Ackermann era vist com una persona que menyspreava l’Estat.
La crisi financera també va fer aflorar un segon patró de l’estil de govern de Merkel: ella no s’embolicava en qüestions complexes, no seguia cap pla a llarg termini per contenir un capitalisme sense escrúpols. Va donar el problema per resolt així que el PIB va tornar a augmentar.
Ara bé: una de les característiques de les llargues estades a la cancelleria és que els problemes irresolts tornen, a vegades amb un punt d’humor negre. El 2020, quan l’entitat financera alemanya Wirecard es va enfonsar en un fangar pudent d’estafa i cobdícia, el succés va ser culpa entre altres coses d’una supervisió estatal que no havia vigilat degudament.
Merkel va haver de suportar la lamentable situació de ser interrogada per una comissió d’investigació del Bundestag. Encara que la seva implicació personal en aquest escàndol no fos considerable, en certa manera la compareixença va ser justificada: com a cancellera, havia fet poc per contenir el capitalisme financer.
Traducció d'Arnau Figueras