Clarobscurs d’Obama

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les primeres intervencions públiques del president electe dels EUA, Donald Trump, fan preveure que enyorarem l’oratòria calmada −i de vegades èpica− del president sortint, Barack Obama. Encara més, tots els auguris indiquen que les polítiques conservadores del milhomes Trump faran brillar amb llum pròpia els intents d’Obama per resoldre la deficient assistència sanitària nord-americana, les desigualtats racials i la política internacional de cow-boys americans. Obama passarà a la història com un dels millors presidents dels EUA, tot i que ho farà més per les seves intencions que no pels seus èxits reals.

No hi ha dubte que la política internacional és avui més complexa, que l’Orient Mitjà és un polvorí i que la riba sud de la Mediterrània no s’ha democratitzat com la Primavera àrab semblava presagiar quan van caure, com a peces de dòmino, Ben Ali (Tunísia), Hosni Mubarak (Egipte) o Muammar al-Gaddafi (Líbia).

És possible que l’estratègia d’Obama a Síria no hagi estat la més encertada; fins i tot és possible que hagi estat contraproduent. I el mateix passa amb Egipte o Líbia. Però, si més no, l’administració nord-americana, sota el mandat d’Obama, no ha posat els seus mitjans bèl·lics al servei de dictadures o dictatoves, de cacics com Baixar Al-Assad, Gaddafi o Ben Ali. Això és molt més del que poden dir Nixon, Ford, Reagan, Clinton o els Bush.

A Obama se’l pot acusar d’innocent, per no haver volgut −o sabut− utilitzar els seus serveis secrets per orientar totes les primaveres àrabs cap a democràcies amigues. Però també és cert que l’historial dels serveis secrets nord-americans en territoris hostils no es distingeix per la seua subtilesa −només cal recordar que els antics aliats a l’Iraq (Saddam Hussein) o a Afganistan (Ossama Bin Laden) van ser després els seus pitjors enemics.

Fins i tot hi ha analistes que afirmen que Rússia ha recuperat durant aquests anys el rol de superpotència que havia perdut. Però seria injust atribuir a Obama tota la culpa. Putin deu ser-ne, en part, responsable. I no té res d’estrany que Rússia, pel seu volum geogràfic, econòmic i demogràfic, sigui un actor principal en l’ordre mundial.

Si de cas, si se li pot retreure res a Obama, és precisament en el terreny intern nord-americà. Semblava que el primer president afroamericà dels EUA havia d’acabar de soca-rel els conflictes racials −si més no amb els tics racistes dels funcionaris federals− i no ho ha sabut fer. I semblava que l’Obamacare era el primer pas cap a una sanitat universal als EUA i ja és evident que l’invent no el sobreviurà.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps