La cimera de l’OTAN celebrada la setmana passada a Madrid ha aprovat unes conclusions amb clarsobscurs. En un escenari inflacionista sense precedents recents, en un moment de vulnerabilitat màxima per la pujada de preus, tot just quan la factura de l’electricitat és un 40% més cara que fa un any i quan productes bàsics com ara l’oli s’han disparat en un 34%, l’OTAN ha decidit que hi ha marge i que és necessari augmentar la despesa militar. I l’OTAN ho fa recolzant-se en governs teòricament progressistes, com l’espanyol, que vol dedicar el 2% del seu PIB en aquesta despesa els propers set anys.
No és la primera vegada que Pedro Sánchez, en un dels seus girs de guió que ja no són gens sorprenents, es canvia el vestit d’esquerres per el d’un polític que es pretén home d’Estat però que no passa de ser un continuador de les polítiques més controvertides a nivell internacional. Mentre països com Bèlgica, el Regne Unit o molts altres pateixen crisis laborals amb les corresponents vagues i amb un escenari ben poc esperançador en termes econòmics i socials, no s’entén un augment de la despesa militar si no és per incrementar una falsa sensació de seguretat entre la ciutadania. Més despesa militar no vol dir més seguretat, sinó tot el contrari: vol dir més conflicte i vol dir més cursa armamentística. Precisament, si l’OTAN no ha sigut capaç de frenar la invasió russa contra Ucraïna no ha estat per disposar de pocs recursos, sinó per una evident manca de perspectiva, per no haver-se pres seriosament un rival geopolític, per menystenir les seues amenaces i per no haver-les enfrontat amb la diplomàcia i l’habilitat que requereixen aquesta mena de casos.
Ara, a ulls del món, tal com ha passat en èpoques ben recents, sembla que l’única solució al conflicte és multiplicar desmesuradament la despesa militar per aturar les pretensions de dictadors imperialistes com Vladímir Putin. Però ni la despesa militar, ni la mateixa acció militar, van servir a llarg termini per pacificar zones com l’Afganistan, que vint anys després ha tornat a caure en mans dels talibans —sembla que ningú ja no se’n recorda—, ni per generar estabilitat duradora a l’Iraq ni per posar pau en tants i tants països d’arreu del món on la intervenció militar, pagada pels Estats —és a dir, pagada pels ciutadans amb els seus impostos— es justificava a nivell mediàtic i polític fins al punt de demonitzar qui la qüestionava per, finalment, no traduir-se en una solució real dels conflictes que es pretenien resoldre.
Mentre tota aquesta despesa es genera i es justifica, s’apropa un període de crisi econòmica que, tot fa pensar, els ciutadans hauran de tornar a afrontar amb més impostos, més atur, menys recursos i més vulnerabilitat. Al mateix temps, l’acció militar té el risc de perpetuar els conflictes mentre l’opinió mediàtica els justifica sense arribar a cap solució. Són els ingredients perfectes per desencadenar un enuig general que serveix en safata el poder als partits populistes identificats amb l’extrema dreta, els qui històricament més s’han aprofitat d’aquestes situacions de crisi.
I en tot aquest context, quin paper juga el Govern espanyol? L’executiu, lluny d’identificar-se amb els més febles i mostrar sensibilitat, ja ha deixat clar per part del seu màxim representant, Pedro Sánchez, que el reforçament militar és una obligació irrenunciable. Si els governs que diuen identificar-se amb l’esquerra actuen amb aquesta lògica, costa poc imaginar que l’alternativa serà encara més bel·ligerant i agressiva. Tot plegat, a casa nostra, a l’Estat espanyol i al món sencer genera incertesa.
