Les piles de roba bruta arriben fins al carrer. La roba està amuntegada en sacs vermells, blaus i verds, o apilada de qualsevol manera en grans carros que bloquegen l’entrada d’un edifici d’obra vista al nord-est de Londres. Daniel Browne, de 53 anys –cigarreta a la mà dreta i encenedor a l’esquerra–, porta un retard de 24 hores amb les comandes. “Quin santíssim caos”, exclama.
L’empresari de la bugaderia industrial Blossom & Browne’s Sycamore aparta un carro ple de roba i entra a les instal·lacions travessant una cortina de plàstic. Desenes d’homes i dones traginen tovalloles, coixineres i llençols pels passadissos, els fiquen en rentadores i en assecadores, pleguen roba, planxen, cusen i suen.
Aquí gairebé tots els treballadors són de l’est d’Europa, la majoria de Bulgària. “Sense ells estaria perdut”, diu Browne. El seu problema és que en té massa pocs. Fa dos anys la seva empresa, un negoci familiar de tercera generació, tenia 130 treballadors. Ara en té setanta, massa pocs per poder servir tots els clients. Durant els últims mesos, Browne ha hagut de deixar de donar servei a gairebé un terç dels seus clients –la majoria eren clients de feia anys– per SMS. Avui al matí encara ha hagut de dir que no a un altre. “És terrible, però necessari”, diu Browne, que ha de rebutjar comandes encara que els seus clients s’ofereixin a pagar més.
No serviria de res. Els treballadors migrants, que ell tant necessita, no tornen. Browne calcula que durant la pandèmia un 70% del seu personal de l’est d’Europa ha abandonat per sempre la Gran Bretanya. “La nova realitat és un malson”, diu assenyalant el terra de la fàbrica. S’hi acumula brutícia i pols, tiquets esgrogueïts amb les dades d’encàrrecs passats. “No trobem personal ni per netejar”, diu Browne.
Fa un any i mig llarg que els britànics van sortir de la UE. Volien “recuperar el control”, com deia l’eslògan dels favorables al Brexit. Ara que hauria d’iniciar-se l’impuls econòmic posterior al coronavirus el país viu el contrari: una pèrdua de control sense precedents.
Com que després de la sortida de la UE ja no poden venir al país treballadors de l’est d’Europa, hi ha sectors sencers paralitzats, i en molts llocs l’abastament s’agreuja a causa del coronavirus. Molts bars i restaurants estan tancats per falta de personal. Als escorxadors falten especejadors. I als supermercats els clients busquen en va paper de vàter i paper de cuina.
Moltes gasolineres han penjat el cartell de “fora de servei” als sortidors perquè hi ha massa pocs camioners per transportar el carburant. Mentre alguns conductors furiosos es barallen per l’escàs combustible, el primer ministre, Boris Johnson, ha encarregat a l’exèrcit que a estigui a punt per si en cas d’emergència ha d’intervenir per subministrar combustible.
El Regne Unit avança cap a una tardor desagradable, de la qual el Brexit no és l’únic motiu, però sí un d’important. El govern, en canvi, no deixa d’afirmar que tot això no té res a veure amb la sortida de la UE.
Quan la crisi de la benzina va arribar al seu punt àlgid i fins i tot mitjans conservadors van començar a preguntar-se si el govern tenia controlat el caos o no, el mag polític Boris Johnson va tornar a oferir un tastet del seu art de la distracció. Amb gran pompa va anunciar que l’any vinent el país enviarà coets a l’espai des de Cornualla, les illes Shetland i altres punts. Johnson ja no en té prou amb una “Global Britain”; ara, en paraules seves, ha de ser una “Galactic Britain”.
Això és el que ha fet en tot moment des que el país va girar l’esquena a la UE. Lleixes buides a Irlanda del Nord? “Això es resoldrà de seguida”, va afirmar Johnson alhora que prometia una pont o un túnel cap a Escòcia. Tones de peix podrit en magatzems britànics? Res que no es pugui superar amb “bona voluntat” i “capacitat imaginativa”, segons Johnson, que just després va anunciar la reconstrucció del iot llegendari Britannia. I a l’estiu, quan la crisi d’abastament ja no es podia continuar negant, va decretar per llei que a partir d’aleshores els comerciants britànics podrien tornar a oferir els seus productes en les antigues unitats de mesures imperials, com ara la lliura i l’unça.
Entoma aquesta, Europa!
Però els trucs de màgia ja no fan efecte. Segons enquestes recents, només un de cada cinc britànics està satisfet amb l’evolució del Brexit. En canvi, una clara majoria troba que la sortida de la UE genera més problemes que no pas en soluciona.
I els negociadors de Johnson a Brussel·les, amb qui encara discuteix pels drets de pesca al canal de la Mànega i per les relacions amb Irlanda del Nord, tampoc no tenen compassió amb el populista de Downing Street. “Els defensors del Brexit sempre criticaven les normes europees sobre la lliure circulació dels treballadors”, diu David McAllister, president de la comissió d’assumptes exteriors del Parlament Europeu. Per això és “una ironia del destí que ara al Regne Unit precisament tornin a augmentar les veus a favor que arribin més treballadors de l’est d’Europa”.
Últimament, aquesta opinió se sent sobretot entre els seguidors més fidels dels conservadors, els autònoms i els petits empresaris. És el cas de persones com Andrew Rooney, l’amo de Rooney Fish. Per falta de personal, Rooney ha hagut de reduir la producció gairebé una cinquena part. “És molt difícil trobar treballadors autòctons”, diu l’empresari, “i la normativa del Brexit fa que sigui gairebé impossible contractar treballadors de l’estranger”.
Aquest negoci familiar de la població de pescadors de Kilkeel, a la riba del mar d’Irlanda, està especialitzada en marisc. Des d’allà envien a tot el món vieires i gambes acabades de pescar, bous, llagostes o ostres del seu viver: a la Xina, al Japó o al continent europeu. 45 dels 58 treballadors són originaris de la UE: Bulgària, Polònia, Lituània. “Fa anys que són aquí i, malgrat el Brexit, s’han pogut quedar”, diu Rooney. Però afegeix que contractar nous treballadors de l’est d’Europa és gairebé impossible.
Per poder-ne contractar, primer hauria de sol·licitar una llicència especial al govern, amb un cost de milers de lliures, explica Rooney. I aleshores, probablement hauria de fer tota mena de papers i tindria mesos de disputes amb les autoritats d’immigració. Per tant, s’estima més estalviar-se les molèsties. I en canvi, produeix menys.
De treballadors autòctons per fer feina en naus refrigerades que estan a uns cinc graus, amb prou feines se’n troben. S’ha de treballar amb ret al cap, guants blaus i botes de goma grises, dret davant una màquina, classificant crancs en caixes o transportant productes acabats al magatzem frigorífic. És una feina monòtona, desagradable, freda i humida.
Per trobar prou gent per fer aquestes feines, el govern hauria de tornar a promoure la contractació de treballadors estrangers, creu Rooney. “Qui tingui una oferta de feina i pagui impostos i cotitzacions socials, que pugui venir, com a mínim dotze mesos. Això beneficiaria a tothom”, opina l’empresari. “Però els polítics no ens fan cas”.
Per contra, l’èxode continua. Segons l’autoritat estadística britànica, en els últims dos anys prop de 300.000 ciutadans de l’est d’Europa han abandonat el Regne Unit. En els darrers dotze mesos, el nombre de ciutadans polonesos s’ha reduït un 16%, mentre que els d’origen romanès han reculat un 19%.
Falta personal en tots els àmbits on la feina és dura, bruta i mal pagada. Es necessiten amb tanta urgència cuiners com personal de neteja o de seguretat. En la restauració, un 10% dels llocs de feina estan per cobrir, i al sector logístic falten 100.000 transportistes.
La falta de camioners és tal que les empreses competeixen pels escassos treballadors disponibles, fet que també agreuja la crisi d’abastament. “Durant les últimes setmanes, molts camioners han plegat perquè guanyen més si treballen per als supermercats”, diu Rod McKenzie, gerent de l’associació de transport RHA.
Mentre que el salari habitual al sector és d’unes 42.000 lliures anuals, cadenes de supermercats com Tesco o Sainsbury n’ofereixen 50.000 o més, explica McKenzie. “Hem sentit fins i tot que en un cas s’havien ofert 75.000 lliures”.
Això pràcticament no atreu conductors, però en canvi sí que fa pujar els preus, que a causa de l’escassetat d’energia i de matèries primeres ja s’està enfilant com feia temps que no ho feia. A l’agost la inflació britànica respecte a l’any anterior era de més d’un 3%, el valor més alt des de feia dècades.
Es tracta, amb tot, d’una crisi anunciada. El fet que l’economia britànica passaria dificultats sense els treballadors migrants, diu Jonathan Portes, professor d’Economia al King’s College de Londres, “era previsible des de feia temps”. Fins al 2011 Portes va ser economista en cap del gabinet del primer ministre laborista Gordon Brown, que va dur a terme una política migratòria liberal en comparació amb l’actual.
El Brexit, executat pels successors conservadors de Brown, ha generat el contrari, i això ara es nota a tot arreu. “El govern hauria de dir clarament als ciutadans: això és el Brexit, això és el que vau votar”, diu Portes. La sortida de la UE “no és una catàstrofe permanent”, però malauradament “tindrà costos per al benestar de manera inevitable”.
Al Regne Unit, però, no agrada sentir aquesta veritat. Limitar la immigració va ser un motiu clau perquè milions de britànics votessin a favor del Brexit. Després del referèndum del juny del 2016, un 33% dels favorables al Brexit van declarar en una enquesta que amb el seu vot volien sobretot “recuperar el control de la immigració i les fronteres del país”.
La votació, però, no va aclarir com s’havia de fer això. Durant la campanya, Johnson havia defensat un règim migratori generós seguint el model canadenc, un model que hauria permès a molts estrangers entrar al país segons uns criteris establerts.
No obstant això, després del Brexit els radicals conservadors van imposar unes normes molt més estrictes. Des del començament havien perseguit l’objectiu de “desfer-se de la mà d’obra barata de l’est d’Europa”, diu Nicolai von Ondarza, expert en el Regne Unit de la fundació Wissenschaft und Politik, de Berlín.
Per tant, el govern conservador va crear a consciència un entorn hostil per espantar els migrants. Per exemple, fins i tot ciutadans de la UE que vivien al país des de feia dècades han hagut de presentar una sol·licitud de residència abans del 30 de juny d’aquest any. Si no ho feien, corrien el perill de ser expulsats.
Tanmateix, el que no van tenir en compte els favorables al Brexit és que la mà d’obra barata procedent de zones llunyanes del continent feia temps que formava part del model econòmic britànic. “Això es posa de manifest”, diu Von Ondarza, “ara que, després dels confinaments, l’economia torna a agafar ritme”.
La manca de personal agreuja la crisi d’abastament, un fet que Johnson i els seus encara neguen amb tossuderia. Encara ara continuen explicant que els problemes es deuen només a la pandèmia. Però l’excusa “ja no serveix”, diu Tim Bale, politòleg de la Universitat Queen Mary de Londres.
D’una banda, d’ençà del final del confinament ha tornat en bona mesura la normalitat a la vida econòmica, però, de l’altra, molts anglesos miren amb enveja Irlanda del Nord, que després del Brexit s’ha mantingut de facto al mercat comú de la UE i que comparteix una frontera oberta amb la República d’Irlanda. Aquesta setmana, d’Irlanda del Nord pràcticament no n’han arribat notícies de pànic a les gasolineres.
Aquesta crisi, doncs, podria ser excepcionalment perillosa per a Johnson, creu Bale. “Un govern no pot tirar endavant només amb política simbòlica. No n’hi ha prou únicament amb trucs, la gent també vol pa”. Sobretot perquè no són sols els preus de la benzina, que en part han augmentat dràsticament, el que dona maldecaps als britànics aquests dies. No fa gaire Johnson va empassar-se una promesa central de campanya i va donar el vistiplau a una de les pujades d’impostos més altes des de feia temps per poder finançar els sectors de la salut i les cures. I a sobre, el govern vol tornar a eliminar un ajut introduït durant la crisi del coronavirus per als més necessitats. “Quan s’arribi al punt en què els problemes toquin la butxaca i la vida quotidiana de la gent, aleshores no n’hi haurà prou ni tan sols amb l’optimisme de Boris Johnson”, diu Bale.
A més a més, aquesta setmana el primer ministre va donar la prova més evident que en realitat és el Brexit el que ocasiona la major part dels problemes actuals. Malgrat totes les afirmacions que diuen el contrari, Johnson va concedir 5.000 visats a camioners estrangers, limitats a tres mesos. Per Nadal es preveu que a aquests treballadors temporals se’l torni a enviar cap a casa seva.
Ara mateix, de falta de camioners n’hi ha a tot el continent, per això en el sector quasi ningú no creu que l’oferta de Johnson sigui acceptada. Tampoc no ho creu Jim McFarnell, que a Dover dirigeix la sucursal britànica de la gran companyia belga de transport Sitra. Aquest gerent fa trenta anys que és al sector del transport, i mai no havia vist una falta de personal com l’actual. “El nostre sector està vivint la tempesta perfecta”, diu. “Molts conductors autòctons s’han jubilat, els joves britànics no volen fer aquesta feina i la majoria d’europeus de l’est fa temps que se’n van anar”.
És molt improbable que ara aquests treballadors estrangers tornin al país per a unes quantes setmanes. Els camioners poden trobar feina en qualsevol moment a Alemanya o als Països Baixos amb millors condicions, diu Anna Brzezińska-Rybicka, de l’Associació de Transportistes Internacionals, amb seu a Varsòvia. “Hi ha demanda de transportistes a tot Europa”.
Ara els britànics veuen amb tristesa com el seu país s’ha tornat menys atractiu pel Brexit. No sols per als inversors, sinó també per als treballadors. Abans el Regne Unit era un lloc somiat per a txecs, lituans i polonesos. Ara els joves de l’est d’Europa ja no veuen la Gran Bretanya com una opció. Molts dels europeus orientals més vells abandonen l’illa, i els que giren l’esquena al país difícilment hi tornaran.
Això ho pot certificar Marta Lims, una dona polonesa de 30 anys que després de formar-se va traslladar-se al Regne Unit. Primer va treballar en una empresa de joguines i després en una d’organització de festes. La feina li agradava, explica Lims. “Però la vida a Londres és cara, i és gairebé impossible trobar una feina que en permeti cobrir costos”. Lims podria tornar, però de moment no vol. Està buscant feina al nord d’Alemanya, on viuen amics seus.
Amb el Brexit el Regne Unit volia tornar-se a convertir en una potència econòmica mundial. Però, en canvi, ara el país està més aïllat que mai, i els britànics s’adonen de com de sols estan. Ja no tenen accés al mercat comú europeu, que podria servir per compensar la situació quan els preus del gas pugen o quan hi ha escassetat de benzina o de mà d’obra.
El govern britànic, tanmateix, no ho vol admetre. Continua repetint obstinadament que el Brexit és una història d’èxit, encara que les seves manifestacions siguin cada cop més estrambòtiques, com ha evidenciat aquesta setmana el ministre de Justícia, Dominic Raab. En comptes de fer venir treballadors de l’estranger, va proposar Raab, les empreses haurien de “contractar expresos britànics perquè fessin les feines necessàries”.
Browne, l’empresari de la bugaderia, ja ni riu quan sent aquesta mena de declaracions. Ha baixat al seu despatx per una escala situada al final del circuit de la nau. Va a la caixa forta de la cantonada, que “és dels vells temps, de quan encara teníem diners”. En una pantalla col·locada sobre la caixa es veuen imatges en directe de la nau. Browne agafa el ratolí i va inspeccionant les diverses càmeres de vigilància. Una mica de control en un temps en què ja no es pot confiar en res. “L’estabilitat que hi havia abans del Brexit s’ha esvaït”, diu. “La idea de ser independents era meravellosa. Però la realitat és una altra”.
Traducció d'Arnau Figueras