L’hedonisme fruital d’Oques Grasses

L'Edèn era un paradís amb senyals de prohibit caure en la temptació. La llibertat estava sotmesa a la censura de mossegar el fruit del deliri, d’una poma que obria les portes a ulls de pupil·les robades, llengües de sucosos paranys i banquets de bresquilles regalimants. Les escriptures sagrades condemnaven la impudícia de la desobediència, la victòria dels instints i dels plaers, l’exorcisme de la racionalitat per abraçar la religió dels viatges carnals i les ofrenes pecaminoses.

L’apologia de la demència hedonista ha estat el manament musical d’Oques Grasses, que sempre s’han confessat devots de les deïtats vitalistes i llépoles, amb altars dedicats al faraó solar i a una Afrodita reivindicada amb disciplina militar. Ja ho van fer amb Fans del Sol (Halley Records, 2019), una injecció d’adrenalina festiva, i amb A tope amb la vida (Halley Records, 2021), una vacuna sonora contra l’angoixa dels somriures invisibilitzats per les mascaretes.

Al seu últim àpat musical, batejat com a Fruit del Deliri (Halley Records, 2024), la banda d’Osona consagra les seues núpcies amb el joc de l’alquímia sonora. El reggaeton electrònic —inspirat en les creacions de C. Tangana— que va dominar les pistes del seu penúltim treball queda relegat a element secundari enfront d’unes bases saturades d’ànima rave. Els ritmes llatins queden encapsulats a la confecció digital, els vents compleixen lleialment la seua promesa de fer acte de contrició i s’ofereixen píndoles constants de transgressió melòdica.

Oques Grasses queden si fa no fa ancorades a “Hitzeman”, al record estilístic de la seua col·laboració amb Zetak, per oferir una macedònia musical plena de fruits d’absolut deliri electrònic, com ara “Molta tralla”. Amb una base informàtica de bombo incansable, importada directament des dels carnavals de Rio de Janeiro, se sintetitza la transmutació d’una mena d’arrel trap distorsionada, industrial i vertiginosa.

La militarització informàtica, d’un metrònom digital que exerceix de percussionista infal·lible, fa una estranya i, alhora, excelsa parella amb la potència vocàlica de registre íntim de Josep Montero i Julieta a “Com el dia i la nit”. Amb el record de “La gent que estimo”, la meravellosa peça de la banda d’Osona i Rita Payés, el tàndem entre l’electrònica castrense i les veus colpidores és una de les fruites musicals més delicioses de la selecció de postres naturals proporcionada pels catalans.

“Bambi” conserva aquest esperit de bogeria discotequera, amb aproximacions trances i tech house, beats de dance i evocacions a la popular “Cheap trills” de l’australiana Sia. El carpe diem sintètic evoluciona a una confluència estilística a “Gossejar”, amb col·laboració d’Al·lèrgiques al Pol·len, arranjament d’acords ragtime i nostàlgia xarleston, un cos de reggaeton electrònic entremesclat de rock surf i un desenllaç d’homenatge a la cançó “Yo perreo sola” de Bad Bunny.

Les composicions electròniques defugen de la normativització per experimentar amb el rock industrial alemany a “Cap amunt”, però també segueixen els patrons clàssics del rap all school a “Com està el pati” i temptegen amb ambientació gòspel a “Jubilar-me”. Un sampleig de flautes iròniques, un orgue Hammond típic de les sonoritats dels pantalons amb cadena dels anys seixanta i setanta i un ritme rave vespertí erigeixen “Pingpong” en vianda exquisida. El gust d’aquesta fruita musical ressona al paladar amb “Sort de tu” i “Coda”.

Oques Grasses tornen a demanar-nos el passaport per viatjar al Brasil amb “Toca”, un tast de guaiaba amb salsa pop i dembow que està cuinat del bracet de Figa Flawas. La recepta més tradicional és “Córrer pels camps”, amb el guitalele fent-nos somiar amb un jardí de l’Edèn governat pels d’Osona, on la disbauxa, l’alegria i el deliri serien sacrosants.