Si les protestes ciutadanes es mesuren per les reaccions institucionals que generen, no hi ha dubte que les mobilitzacions agrícoles d’aquestes darreres setmanes han estat un èxit. Dels Països Baixos a Polònia, passant per Alemanya i França fins a amarar tota la península Ibèrica, la revolta dels tractors ha acaparat el protagonisme mediàtic i s’ha situat en el centre de l’agenda política. La postal de la desfilada de tractors per la Gran Via de Barcelona o la retirada, a la força, per part dels antidisturbis del secretari general de la Unió Llauradora, Carles Peris, de la protesta al port de Castelló, són estampes per a la història. Un malestar inesperat recorre Europa i els efectes electorals que se’n deriven —amb les eleccions europees a la cantonera— han encès totes les alarmes (vegeu les pàgines 10-13).
Tant és així que Brussel·les s’ha vist obligada a reaccionar aquesta mateixa setmana. Dimarts, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, va anunciar que retira el Reglament d’ús sostenible de plaguicides, una mesura que perseguia, en l’Horitzó 2030, abandonar l’ús dels plaguicides més nocius.
Només un dia després, a l’Europarlament, el vicepresident de la Comissió, Maros Sefcovic, va anunciar que deixaven en suspens la ratificació de Mercosur, un acord comercial entre la UE i els països de l’Amèrica del Sud. Són dues mesures d’un immens calat polític amb què els capitostos de la Comissió Europea pretenen aplacar els ànims d’un sector que, tot i representar només l’1,4% del PIB comunitari i donar feina a un migradíssim 2% de la població, té una importància estratègica i simbòlica determinant.
Els problemes s’acumulen en el sector primari: als sempiterns problemes de falta de rendibilitat del camp s’han sumat, els últims anys, la competència dels productes d’Ucraïna —especialment, el gra— i la pujada dels combustibles i l’energia, que impacta directament en els costos de producció. Així les coses, les polítiques comercials i mediambientals de la UE s’han situat, aquestes darreres setmanes, en la diana de les organitzacions agràries.
El gra i la palla
Les crítiques van en una doble direcció. D’una banda, acusen Brussel·les d’imposar-los uns requisits mediambientals que —com ara la reducció dels plaguicides— incrementen els costos de producció. D’altra banda, malden per uns acords comercials que, asseguren, permeten l’entrada d’aliments que han estat produïts amb unes condicions socials, mediambientals i fitosanitàries molt més laxes. Senten, en definitiva, que Europa els imposa unes normes que després no exigeix als seus competidors internacionals. Una situació de dúmping que, diuen, els està portant a la ruïna i agreuja l’abandonament de l’activitat.
“No volem proteccionisme; volem competir en les mateixes regles del joc que els nostres competidors”, bramen aquests dies des d’unes organitzacions agràries que s’han vist sobrepassades pels moviments espontanis de llauradors i ramaders. Perquè, tot i que amb l’actual nivell de consum Europa difícilment podria ser autosuficient, molts es pregunten, les darreres setmanes, si té sentit portar taronges d’Egipte quan ací els camps en són curulls. O si no tindria més sentit potenciar la ramaderia abans que portar en vaixell peces congelades de vedella d’Argentina. O com s’expliquen les cebes procedents de Nova Zelanda...
“El gran error de la Unió Europea ha sigut prioritzar les polítiques comercials per sobre dels interessos d’agricultors i ramaders”, analitza Jordi Sebastià, que va ser europarlamentari entre 2014 i 2016 per la coalició Compromís. Tot i que la Unió Europea és una petita regió del món (amb els seus quatre milions de quilòmetres quadrats de superfície i els seus 448,4 milions d’habitants), els 38.253 euros de PIB per capita la converteixen en una de les àrees més atractives per comerciar de tot el món.
La mateixa Unió Europea és, de fet, una gran potència exportadora de productes agroalimentaris. L’any 2022 les vendes a l’exterior de tots els països del club comunitari sumaren 229.100 milions d’euros. Per contra, importàrem productes per 195.600 milions d’euros. El resultat fou una balança comercial positiva. Segons les dades procedents d’Eurostat, és en els productes transformats on la UE és especialment forta, mentre que la balança comercial és negativa en el subsector dels aliments frescos, ja que importa més que no exporta.
L’arrel de tot plegat
Imbuïda de la lògica del lliure comerç impulsada des de l’Organització Mundial del Comerç, Brussel·les ha signat en les darreres quatre dècades tot de tractats comercials. En l’actualitat estan en vigor quaranta acords comercials amb prop de vuitanta països. A més, mitjançant el Sistema de preferències generalitzades, ofereix un accés preferencial al mercat als països de renda mitjana i baixa.
A través del Sistema de preferències generalitzades, la UE ofereix un accés preferencial al mercat als països de renda mitjana i baixa.
Com reconeix la Comissió Europea en el seu web, “els mercats de tercers països proporcionen oportunitats d’exportació, però també són importants fonts de matèries primeres i mercaderies per a les empreses de la UE”. El camp denuncia que, a l’hora de signar molts d’aquests tractats, s’ha deixat via lliure a l’entrada de productes agraris de països tercers a canvi que els productes industrials i la tecnologia europea tingueren lliure accés en aquells territoris. Critiquen, en definitiva, que en el gran basar que ha esdevingut el món ells han estat la moneda de canvi dels països rics.
“Dir que, en la construcció de la Unió Europea, se li ha donat l’esquena al sector primari seria faltar a la veritat. La PAC (política agrària comuna) ha sigut la pedra angular de la política europea i a favor seu s’han supeditat altres interessos”, argumenta Vicente Pallardó, director de l’Institut d’Economia Internacional de la Universitat de València. De fet, històricament, a la PAC s’ha destinat quasi un terç de tot el pressupost de la Unió Europea.
“Ara bé —matisa Pallardó— en les últimes dues dècades, la Unió Europea ha signat acords de lliure comerç que, per motius estratègics (ja siga per motius de seguretat fronterera o per voluntat de mantenir determinats lideratges tecnològics o industrials), han deixat de banda la qüestió agrícola”.
El resultat ha estat l’entrada diària de milers de productes agraris a través dels ports europeus. A voltes, són productes que no es conreen en territori europeu; a voltes, són fruites i verdures amb un conreu ben arrelat. Aleshores, quan els dos productes entren en els canals de distribució, competeixen en preu. “Hi ha una hipocresia en la UE perquè permet la importació de productes que no estan sotmesos a les mateixes exigències mediambientals que els d’ací”, critica l’exdiputat Jordi Sebastià, que es mostra molt preocupat per com aquest fenomen —“que es veia vindre”, diu— està alimentant el discurs victimista de l’extrema dreta a tota Europa.
Salvaguarda o colador?
No tothom, però, combrega amb aquesta posició. José María Ferrer, responsable d’Assumptes Regulatoris Alimentaris d’AINIA (Institut Tecnològic de l’Alimentació), assegura que la Unió Europea disposa de salvaguardes suficients per garantir la qualitat fitosanitària dels aliments procedents de tercers països. Recorda que l’article 11 del Reglament número 178/2002 del Parlament Europeu i el Consell, estableix que “els aliments i pinsos importats a la Comunitat per ser comercialitzats dins d’ells hauran de complir els requisits pertinents de la legislació alimentària o condicions que la Comunitat reconega almenys com equivalents, o bé, en cas que existisca un acord específic entre la Comunitat i el país exportador, els requisits del dit acord”.
Recorda, d’altra banda, que la legislació mateixa de la Unió Europea preveu des del 2005 l’existència d’excepcions a través d’un mecanisme anomenat tolerància a la importació, el qual permet introduir productes en territori europeu amb estàndards diferents. “A voltes es tracta de plaguicides que no s’utilitzen ací perquè no es conrea el producte o bé perquè són tractaments que es van deixar d’utilitzar —explica Ferrer—. Això no obstant, són productes amb la màxima garantia fitosanitària”.
Els agricultors han posat damunt de la taula la possibilitat d’aplicar clàusules espill, que garantisquen igualtat de condicions en la producció de fruites, verdures i carn. “Les clàusules espill són una ferramenta important, tot i que és primordial el grau de compliment i exigència de la legislació alimentària per al control dels productes que entren a la UE —explica—. En aquest sentit, hem de tenir en compte el que preveu el Reglament 2017/625. L’article 120 preveu controls de la Comissió en països tercers, de manera que se supervisa el compliment o l’equivalència de la legislació d’aquests països en relació amb les exigències que tenim a la UE”.
Ferrer insisteix, per tant, que “el punt clau és si realment es compleixen o no aquests controls i si existeix aquesta reciprocitat. Abans de posar altres mesures, hem de posar l’accent a analitzar el grau d’exigència que tenen les autoritats competents quan controlen l’ingrés de productes agroalimentaris dins la UE”.
La Unió Europea disposa, de fet, amb una Oficina Alimentària i Veterinària, que té 160 treballadors, i es dedica a verificar els sistemes de control i les condicions de partida dels països tercers que volen exportar a la UE. Al marge d’això, cada país disposa de sistemes propis de controls.
Tanmateix, es fa difícil creure que es puguen monitorar diàriament els milers de tones que cada dia entren pels ports de la UE. Les crítiques per la laxitud en els processos de control arriben des del camp agrícola, però també des del científic. Es tracta, al capdavall, d’un món on es mouen molts interessos i on alguns països amb una tradició importadora molt forta, com ara Holanda, pressionen fortament per aplicar criteris més laxos, com es va evidenciar en les darreres negociacions sobre el tractament en fred de la taronja sud-africana.
Espillet, espillet màgic...
Per a Jordi Sebastià, és necessari aprofundir en el debat sobre l’aplicació de les clàusules espill. França fa temps que pressiona favorablement dins la UE, i el ministre espanyol d’Agricultura, Luis Planas, s’hi ha mostrat partidari. Tanmateix, els avenços són mínims. “Tenim dues opcions: o som molt contundents en l’etiquetatge o apliquem clàusules espill que establisquen un cert joc net”, explica l’exeurodiputat.
“Les clàusules espill ja s’apliquen en altres sectors, com ara l’acer, el ferro, l’alumini o l’hidrogen, on —com a altres indústries europees— se’ls obliga a pagar per contaminar o a les importacions se’ls aplica aranzels. No es tracta de crear res nou, sinó d’aplicar allò que ja funciona en altres àmbits”, explica Vicente Pallardó, el qual, tot i ser un ferm partidari del lliure mercat, es mostra procliu a intervenir el mercat. “No es tracta d’aplicar receptes proteccionistes, sinó d’implementar mecanismes d’equilibri”, diu.
“La Unió Europea vol liderar la lluita mediambiental i contra el canvi climàtic, i, per aconseguir això, s’han d’aplicar restriccions. El que no té sentit és que les aplique, però permeta l’entrada de productes que no compleixen aquestes restriccions. És necessari que s’apliquen mecanismes d’equilibri, perquè, de fet, podrien ser una palanca de canvi a escala global. Altrament, l’única cosa que la UE està fent és perjudicar els seus sectors productius”, reflexiona Pallardó, que, ençà de la gran recessió, percep un canvi a favor de polítiques proteccionistes en moltes regions del món, amb el lideratge dels Estats Units. “Europa no pot anar d’innocent i mantenir la mateixa política en un context en què moltes regions s’estan replegant. O juguem tots amb les mateixes regles o l’agricultura i la indústria europea es moren”. De moment, els símptomes de defalliment són innegables.