Entrevista

“La unitat d’Espanya s’ha convertit en una finalitat per si mateixa”

L’historiador Antoni Simón Tarrés (Girona, 1956), catedràtic d’Història Moderna de la Universitat Autònoma de Barcelona, ha publicat a través de l’Editorial Afers un llibre ben complet: La unitat d’Espanya com a valor polític: una arqueologia intel·lectual. En aquest treball explica com s’ha forjat, al llarg de la història, el concepte de la unitat d’Espanya des de l’àmbit intel·lectual, fet que ha servit com a justificació per a imposar-lo des de l’àmbit polític. Entrevistem l’autor d’aquest llibre.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

-Vostè assenyala, al seu treball, el moment en què el castellacortesanisme va començar a considerar-se legitimat per expandir la seua nacionalitat, si es pot dir així, arreu del territori peninsular.

-Encara que es puguin trobar antecedents en les formulacions històricomítiques de l’imperialisme castellà medieval, és a finals del segle XVI quan la intelligentsia castellanocortesana –Baltasar Álamos de Barrientos, Gregorio López Madera, Juan de Mariana o Pedro de Valencia, entre altres autors– basteix prou clarament la idea d’una “pàtria natural” espanyola definida territorialment pel conjunt peninsular i que, com a projecte de futur, havia d’estar unida institucionalment i cohesionada identitàriament. Es tracta, insisteixo, d’un projecte que, en canvi, si es mira en termes juridicopolítics d’avui dia, sembla que ha culminat almenys parcialment, és a dir, sense Portugal. Tot i que la realitat de finals del segle XVI fos la d’una monarquia composta o estat segmentat, Gregorio López Madera, en el 1597, ja preanunciava que “España es toda un solo reino”.

-Aquesta temptació d’expansió no va existir mai per part de els altres nacionalitats de l’Estat?

-Jo sempre preciso que es tracta d’un projecte castellanocortesà que cerca l’objectiu d’engrandir el poder d’un monarca que actua en base a interessos fonamentalment dinàstics i de reputació. Però és indubtable que per aquelles dates Castella ja s’havia convertit en el “cor” o “centre” polític d’aquella monarquia composta, entre altres coses perquè l’entremesclament de les trajectòries imperial i estatal havia portat a una acumulació molt important de recursos en mans de dit poder castellanocortesà.

-El factor catòlic és el primer element reivindicat, històricament, com a argument d’aquesta unitat?

-Indubtablement, la religió constituïa un factor legitimador tant de l’imperialisme espanyol transoceànic com d’aquell projecte estatal espanyol. I cal remarcar que imperi i estat-nació no són formes polítiques antitètiques, com moltes vegades s’ha dit, sinó expressions bessones d’unes formes de poder que han emprat la conquesta i la subordinació política. Els ideòlegs i propagandistes del poder castellanocortesà dels segles XVI i XVII van connectar aquesta emergent noció de pàtria espanyola amb la missió divinal, religiosa i civilitzadora, d’estendre la fe catòlica arreu del món. Una mística universalista que en el segle XX empraran falangistes, neocatòlics i altres famílies de la dreta i l’extrema dreta espanyola unitarista per elevar el nacionalisme espanyol per damunt dels altres nacionalismes, especialment els subestatals. Una “elevació”que feia que José Antonio Primo Rivera i molts altres teòrics del falangisme neguessin que fossin nacionalistes per raó d’aquests fins superiors i universals.

 

-Ja al 1812, indica vostè, les Corts de Cadis no es movien del criteri de la uniformitat espanyola. Fins i tot els liberals contraposaven aquest anhel amb la pluralitat, que la consideraven retrògrada.

-La constitució del 1812 es basa en una concepció nacional unitària que manifesta un rebuig no solament a un model federal, sinó també a qualsevol formulació de tipus territorial que reconegui la pluralitat històrica i cultural hispana. Tot i que en l’etapa parlamentària i preparlamentària diversos diputats van manifestar la consciència que existia una diversitat de “constitucions històriques” hispanes, s’imposà el discurs de Martínez Marina, Jovellanos, etc., que vinculà la “constitució històrica” de la nació espanyola a un tronc castellà, cosa que queda explícita en el seguiment que es feu de textos legals com el Fuero Juzgo o las Partidas. És a dir, la teoria de les lleis fonamentals de la constitució gaditana, que significa el pas d’una pluralitat de constitucions a una, és feu imposant una tradició històrica i bandejant-ne altres, assimilant, en definitiva, una part al tot.

-No es contradeia, aquella concepció, tenint en compte que els promotors de la primera Constitució espanyola combatien l’absolutisme borbònic, principal garant de la uniformitat?

-Sobre aquest punt, crec que cal precisar que la constitució gaditana no va significar una ruptura total amb el passat, ja que es van “constitucionalitzar” diverses formes institucionals i codis legislatius de l’Antic Règim, i per això alguns juristes han asseverat que l’ordre jurídic gadità tenia un “cap modern” però amb un “cos gòtic”. Altrament, mentre el liberalisme revolucionari francès va sustentar la idea jurídica de nació a partir d’un iusnaturalisme racionalista, el liberalisme gadità va legitimar la “nova” nació juridicopolítica espanyola amb un argumentari historicista que, tal com he dit, estava marcat per un fort biaix castellanista.

-Ja al segle XIX es consoliden els plantejaments més federalistes, empentats per personalitats com Pi i Margall i d’altres. Mai van qüestionar la unitat d’Espanya, però aquestes propostes no van agradar entre els dirigents estatals i fins i tot van generar certes reaccions.

-Això és degut a que Pi i Margall no solament va fer una esmena total al model unitari d’estat-nació, sinó que feu una proposta basada en la reestructuració d’Espanya en una organització federal a partir del principi de la llibertat i de la igualtat dels pobles. Una proposta pactista o contractualista per a un estat plurinacional que serà vista per molts sectors republicans, demòcrates i també federals espanyols, com una amenaça al “tot” nacional espanyol. El federalisme dual de Pi i Margall que postulava una sobirania desdoblada s’hagué de moure en la tensa i difícil dialèctica, d’una banda, d’una nacionalitat espanyola constituïda; i, d’altra banda, d’una crítica radical al tipus de construcció unitària amb què s’havia bastit dita nacionalitat.

-Es pot dir, d’alguna manera, que els plantejaments tradicionals favorables a la unitat d’Espanya van trobar en José Ortega y Gasset el seu teòric que va “modernitzar” aquests principis?

-Crec que, més que “modernització”, podem parlar d’un nou paradigma orteguià de la unitat espanyola, un paradigma d’una gran influència en la política espanyola dels segles XX i XXI. Ortega reafirma Espanya com a ens estatal-nacional unitari i té una noció metapolítica de la sobirania nacional espanyola, ja que la considera un valor absolut fruit de l’energia d’un substrat vital preestatal i prejurídic. Però, en el conjunt de la seva obra, estableix uns elements per substanciar aquesta concepció que en el llibre que he publicat vaig agrupar en quatre conceptes clau. El primer seria que Ortega, a diferència del discurs historicista del nacionalisme espanyol del vuit-cents, situa el principal pol de la força nacionalitzadora no en l’eix passat-present, sinó en l’eix present-futur; és a dir, la nació seria fonamentalment un programa per l’endemà. En segon lloc, Ortega veu l’Estat com el gran intèrpret de la unitat, i l’estat necessita una direcció política, un “comandament”, que a escala espanyola només Castella, segons Ortega, està capacitada per exercir. En tercer lloc, el filòsof madrileny connecta amb el pensament de Max Scheler en defensar que la violència i la coerció en general són un element d’estatificació interna. Finalment, Ortega combina el rebuig total del federalisme per a l’estat espanyol amb una proposta de federalisme per als estats-nació europeus; és el que he anomenat la “bipolaritat orteguiana”. Tal com he dit, la influència d’Ortega serà molt gran, això tant en les dretes com en les esquerres espanyoles, i aquesta influència transitarà per les distintes etapes de dictadura i de democràcia dels segles XX i XXI. De fet, alguns aspectes clau del basament de la Constitució del 1978 i de l’estat de les autonomies, que tanquen qualsevol possibilitat d’establir una via federal en l’ordenament juridicopolític actual, tenen un ascendent orteguià.

-El franquisme va poder beure de moltes fonts per a poder defensar aquesta idea i convertir-la en inqüestionable. Però no només: ja en període democràtic, el constitucionalisme espanyol, sobretot els autoconsiderats defensors més radicals d’aquest sistema, tampoc permeten el debat d’aquest principi sota cap pretext.

-Això que diu no hauria de resultar gens sorprenent per a ningú, ja que la idea metapolítica de la unitat nacional espanyola fou el principal llegat ideològic del franquisme. Un llegat que va triomfar tant a nivell jurídic com a nivell polític durant la Transició i, consegüentment, es va projectar en l’etapa democràtica. No oblidem que a l’article segon del text constitucional del 1978 diu que la Constitució es fonamenta en la “indisoluble unidad de la nación española”, i que molts articles del text estan clarament adreçats a convertir-se en guardians jurídics de dita unitat. Però, alhora, el text del 1978 no diu res sobre el “quan” i el “com” de dita unitat, cosa que deixa aquesta en una dimensió metajurídica i metapolítica.

-Ja en l’etapa democràtica actual, el règim ha sabut mantindre el valor polític de la unitat d’Espanya com a concepte consolidat i transversal en la societat. Creu que en algun moment aquest valor ha perillat dins d’Espanya a nivell intel·lectual? O, per contra, s’ha vist reforçat davant les crisis viscudes els últims anys, especialment a Catalunya?

-Dins la intel·lectualitat espanyola actual hi ha alguns juristes, politòlegs i historiadors que són crítics davant aquest valor metapolític que s’atribueix a la unitat nacional espanyola, però són minoritaris i, com a mínim, mal vistos. Però cal remarcar que Xacobe Bastida, Lúcia Payero, Ramon Cotarelo o Juan Carlos Velasco han fet una denuncia clara i contundent per com la ideologia del nacionalisme espanyol dominant ha anteposat el valor de la unitat a qualsevol altre valor polític, cosa que cal agrair i apreuar degudament. Els esdeveniments ocorreguts a Catalunya els darrers anys, especialment des de les grans mobilitzacions del 2010 i el 2012, el que han fet és palesar a nivell espanyol i internacional la gran distància existent entre el discurs unitarista del nacionalisme espanyol dominant i una realitat interna de l’estat que no es correspon amb aquest discurs. Aquest tipus de construcció ideològica, basada en la fantasia d’una “nació singular” a l’Estat espanyol, dificulta enormement la negociació política i mena a l’enfrontament. Tanmateix, no sembla fàcil que el valor de la unitat d’Espanya deixi de ser el “màxim polític” tant per molts agents del nacionalisme espanyol com per a amplis sectors socials.

-Per últim, dins del que serien els fonaments intel·lectuals que construeixen els imaginaris nacionals, Espanya és una excepció dins del seu context o el seu és un cas com qualsevol altre, tot i possibles particularitats?

-En general, la construcció dels nacionalismes contemporanis ha combinat formes de nacionalisme cívic amb formes de nacionalisme cultural i, en aquest sentit, ni el nacionalisme espanyol ni els nacionalismes subestatals en són cap excepció. Però també és cert que els nacionalismes s’han bastit de manera distinta i, almenys al meu entendre, la distinció fonamental és aquella que diferencia els nacionalismes que edifiquen la nació sobre el lliure consentiment dels nacionalismes que hi basen la pertinença comunitària en la força o en diverses formes de coerció. El principal problema del nacionalisme espanyol dominant és que la unitat s’ha convertit en una finalitat per si mateixa. Una finalitat, a més, de valor absolut, i no pas en un mitjà per aconseguir una plenitud dels valors de llibertat, igualtat, pluralitat política i, sobretot, convivència. I l’explicació d’aquesta situació perversa rau, o almenys jo ho interpreto així després de fer aquesta “arqueologia intel·lectual” sobre la unitat espanyola com a valor polític, que a Espanya el binomi estat-nació ha estat molt més en relació amb ideologies i pràctiques polítiques vinculades a principis autoritaris que no pas a principis democràtics, tot predominant també més el valor de la força que no pas el del consentiment.

La unitat d’Espanya com a valor polític: una arqueologia intel·lectual
Antoni Simon Tarrés
Editorial Afers, 2022
Assaig, 453 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.