'La postveritat ens fa perdre els punts de referència'

Potser, Allò que som podria haver-se titulat Allò que podem ser o Allò que hauríem de ser.

­—Segurament es podria fer. Suposo que tots els capítols del llibre tenen importància, però potser uns més que d’altres. Per exemple, quan parlo de l’absoluta importància del llenguatge. Nosaltres som éssers lingüístics i la nostra capacitat de llenguatge no és com la capacitat de jugar o construir. No és que tinguem la capacitat d’enraonar: és que el fet d’enraonar ens fa persones, humans. Per tant, si no parléssim, no seríem éssers humans. Com que parlo de la importància de la vida i d’aquesta mena de coses, he de dir Allò que som. Som això: éssers lingüístics. També som insignificants des d’un punt de vista còsmic. Però la nostra grandesa també és la nostra petitesa: adonar-nos que som molt poca cosa i que sent poca cosa podem fer molta feina. Per això m’estime més “allò que som” que “allò que hauríem de ser”. Ara, amb “allò que som”, podrem ser d’una manera o d’una altra.

—En certs moments, el llibre és una crida a la passivitat, a la perspectiva, a la rebaixa de les passions que ens atordeixen.

—El meu és, tal com deia Joan Fuster, un llibre d’idees. O almenys vol ser-ho. I les idees que hi ha al darrere del que dic són aquest tipus de coses: nosaltres construïm la història, la veritat, el dia a dia. I és amb l’activitat i el compromís la manera com estem presents. Però cal estar-ho tal com se’ns demana.

—També se’n dedueix que, potser, molts dels nostres problemes ens els creem nosaltres mateixos.

­—Sovint penso que les baralles que hi ha entre els humans són malentesos. No ens hem aturat a pensar per què es diuen les coses, en quines circumstàncies. Això lliga molt amb una idea sobre el pensament. Quan em pregunten què és pensar, jo he acabat dient que és “fixar-se en el que es diu”. I això és una cosa importantíssima. Si et fixes en el que dius, sovint et corregiràs. La forma convencional, però, és pensar que l’altre està equivocat i que un mateix té raó. Just al contrari del principi de Karl Popper.

­—Posa l’accent en la diferència entre el llenguatge i la realitat. Potser per a la gent és més còmode no distingir i assumir les realitats creades, fabricades.

—La idea que llenguatge i realitat són estructures paral·leles em sembla important. Els humans, quan es desenvolupaven en el planeta, ja tenien els rius i les pedres. Però ells hi van afegir el llenguatge, que és una resposta. No surt de la naturalesa. El llenguatge és creació i la ciència busca com pot dir coses que lliguin amb allò que té al davant, sabent que les idees aportades surten de la ciència i no de la naturalesa. I quan deixem de banda la ciència més empírica i ens traslladem a la reflexió més ideològica, llavors la cosa encara és més important. Perquè no tots entenem el mateix pel que és la justícia o la llibertat. Això és el que anem construint al llarg dels segles i el que dóna pas a una visió no dogmàtica ni relativista.

­—També, en aquest context, es fa forta l’anomenada postveritat, de la qual desconfia bastant.

­—La postveritat contribueix a difuminar la veritat i la mentida. I en ocasions ja no sabem ben bé si les notícies són verdaderes o falses amb allò de les fake news, etc. A mi em sembla que ha sigut una contribució molt dolenta a la reflexió col·lectiva, perquè perdem referències on agafar-nos. La postveritat ens fa perdre els punts de referència.

—Diu també que “la saviesa depèn més de la nostra actitud que dels nostres coneixements”. Té la sensació que s’incentiven més els coneixements que l’activació de la curiositat?

—I tant. Això també ho podríem formular dient que és més important tenir coneixement que coneixements. Un pot tenir molta informació i no tenir cap criteri ni opinió, i no saber què dir sobre les coses. Això és absolutament terrible. I per això és tan important l’experiència vital. Hi ha gent que no té gaire cultura perquè no n’ha tingut ocasió i, en canvi, ha tingut experiències vitals, ha sabut distingir les coses i acabar sent una persona amb coneixement, amb saviesa fins i tot. Encara que potser suspendria un examen de preguntes.

—Lamenta també el predomini del llenguatge audiovisual en detriment de l’escrit. Orson Welles va pronosticar un fet similar.

—No sóc especialment original (riu). Ell va tenir la gràcia de plantejar-ho quan el món audiovisual no tenia la força que té ara. Jo estic absolutament convençut que el món audiovisual, amb la potència que té ara, és absolutament brutal. Els infants, els joves i tothom hem d’estar-hi ficats i dominar aquesta tecnologia. Però no en detriment de l’escriptura o la lectura. La persona més preparada per al futur serà la que es trobi còmoda en els dos mons. Si et fallen un dels dos mons, en el futur seràs una persona amb dificultats per tirar endavant.

—Parla dels límits correctes de la tolerància i del terme atolerància. Pensa que és més present que no sembla i que n’és, si més no, necessari l’exercici?

—Hi ha coses lògiques, il·lògiques i alògiques, per exemple. El fet que hi hagi termes només de possibilitat binària, com el de la tolerància, demostra que tot ho hem muntant lingüísticament d’una manera injusta. Sembla que, o toleres les coses, o no les toleres. En qualsevol cas. Per tant, la tolerància fa que un accepti sense cap crítica, revestida de respecte, les coses. I llavors acceptes formes de vida o repressió absolutament terribles.