Lourdes Basoalto ha anat a la primera manifestació contra el nou president argentí Javier Milei. S’ha endut el pintallavis vermell per inscriure en una gorra de beisbol negra la paraula resistència. És el motiu pel qual és aquí: oferir resistència. Realment, la política no li interessa gaire; en la seva vida no ha participat en gaires manifestacions, diu aquesta dona de 58 anys.
Ara, tanmateix, és a tres illes de cases de la Plaza de Mayo, la plaça que hi ha davant del palau presidencial de Buenos Aires, i observa com la policia i els manifestants juguen al joc del gat i la rata. Fa dos anys va tenir un ictus que l’ha deixada fora del món laboral; afirma que té una paràlisi parcial a la mà esquerra. Tot i això, Basoalto ha fet les dues hores de camí de bus i tren des dels afores per ser-hi. I és que el que el nou president té previst fer afectarà d’una manera especialment dura les persones més desafavorides de la societat.
Fa exactament 22 anys un aixecament popular arran d’un crac econòmic va fer fora el llavors president Fernando de la Rúa. Hi van perdre la vida 39 persones. De llavors ençà els moviments socials de l’Argentina convoquen manifestacions cada mes de desembre per recordar-ne els morts. Fins ara, el poder estatal no havia actuat en contra d’aquestes marxes de protesta, fins i tot encara que sovint els manifestants tallessin durant hores el trànsit.
Tanmateix, ara tot és diferent. Per primer cop, un president llibertari governa l’Argentina, i internament, en qüestió de poques setmanes, s’està revelant com a autoritari. Milei ha endurit d’una manera immediata la repressió contra els protestants. L’organització sense avís de manifestacions pot comportar penes de fins a sis anys de presó. El Govern ha prohibit el bloqueig dels carrers. Els manifestants hauran d’assumir les despeses de les intervencions policials.
Fins ara Milei només ha mostrat el seu caràcter liberal si es mira la política econòmica. L’autoproclamat anarcocapitalista vol reduir l’Estat a la mínima expressió amb un programa de xoc. Al cap de pocs dies d’assumir el càrrec, va promulgar per decret més de 300 reformes legislatives: des de la privatització d’empreses públiques, passant per la reducció o supressió total de programes socials, fins a la liberalització de la legislació laboral.
La setmana passada Milei va presentar un projecte de llei que l’autoritzaria a aplicar mesures d’emergència fins al 2025. Es convertiria així en una mena de superpresident, ja que podria intervenir en moltes àrees de la vida pública sense haver-ho de justificar. El projecte es basa en la idea “que només el president encarna la voluntat del poble”, comenta el columnista Martín Rodríguez Yebra del diari conservador La Nación. És un pla d’acció per a autòcrates.
Ara bé, el Parlament ha de votar la proposta de llei i Milei no hi té majoria. Això, però, sembla que no l’espanta pas. Si els diputats bloquegen les seves reformes, convocarà el poble a un plebiscit, segons va anunciar en una compareixença televisiva. L’aparença és que vol governar al marge del Parlament si aquest no li dona suport.
D’ençà de la presa de possessió el 10 de desembre passat, Milei ha agitat la política i la societat amb més força que qualsevol dels seus predecessors en el càrrec des del final de la dictadura militar fa quaranta anys. Molta gent es pregunta si l’Argentina va cap a un nou règim dictatorial.
El curs polític de Milei fins al moment és, sobretot, un desafiament als seus opositors, gent com Lourdes Basoalto. L’Estat, diu ella, li paga l’ajuda social per valor de 60.000 pesos mensuals, uns 70 euros, però a les persones receptores d’ajudes socials que participin en protestes se’ls cancel·laran els ajuts. És el que va anunciar el Govern en taulers electrònics d’anuncis d’estacions de ferrocarril i d’autobusos abans de la marxa commemorativa de l’aixecament de 2001. “És el meu únic ingrés”, diu Basoalto. “És del que visc.” La seva família, diu, no l’ajuda, i passa el temps en hospitals i a l’habitació que té a casa d’una amiga.
La manifestació és el primer aixecament de l’oposició contra el nou president electe. S’observen escenes curioses, com ara policies en igual quantitat que protestants empenyent la gent a la vorera per imposar la prohibició de bloquejar carrers, però la vorera és massa estreta per a la quantitat de protestants que hi ha. Sovint es produeixen forcejaments, hi ha crits de pànic per temor de ser aixafats.
Finalment, la policia aconsegueix obrir pas a la via. Per als manifestants avui és un petit triomf poder arribar vencedors fins a la Plaza de Mayo. Però la plaça no s’omple, hi deu haver unes cinc mil persones, menys de les esperades.
La causa podria ser que l’oposició està dividida al voltant de com ha de reaccionar a les accions de Milei. Els convocants de la marxa cap a la Plaza de Mayo són principalment els partits de l’esquerra i organitzacions dels piqueteros, com s’anomenen a l’Argentina els bloquejadors radicals de carrers. La Confederació General del Treball (CGT), una poderosa confederació sindical peronista, no hi participa, i els seguidors de l’expresidenta Cristina Fernández de Kirchner i altres peronistes tampoc no secunden la protesta. El moviment peronista, que deu el nom al seu fundador, l’adesiara dictador i president Juan Domingo Perón, sembla que temia fer el ridícul. I és que el nou president encara gaudeix de popularitat i molts argentins encara li perdonen els seus atacs a les institucions democràtiques.
La qüestió és fins quan. Després que Javier Milei anunciés els seus plans de declarar l’estat d’emergència, la CGT va convocar una vaga general per al dia 24 de gener, només dos mesos després de la presa de possessió del nou president.
Milei té pressa, i és que pretén forçar l’aprovació de totes les reformes importants en les primeres setmanes del seu mandat. Ara encara pot culpar els seus predecessors de la misèria que viu el país. Després de dècades d’enfonsament econòmic, molts argentins li garanteixen un període de gràcia. El país afronta uns pròxims mesos de duresa, però després la situació millorarà, promet. “La població està disposada a sacrificar-se”, afirma el sociòleg Francisco Longa, expert en moviments socials. “Tot i això, es tracta d’una cursa contra rellotge”. A parer seu, Milei només la pot guanyar si tira endavant la seva revolució llibertària amb mesures autoritàries. El pronòstic sorprenent de Longa és que Milei no perdrà popularitat. “La gent està farta dels bloquejos eterns dels carrers i de les marxes de protesta. Si no s’excedeix en la repressió, podrà fins i tot consolidar-se en el poder.”
Recentment, els periodistes van preguntar-li què pensava de la democràcia. Al president, la pregunta se li va entravessar. “La democràcia està plena d’errors”, acabà dient. Milei és un fanàtic, afirma el politòleg Philip Kitzberger de la Universitat Torcuato Di Tella de Buenos Aires. “No creu en la democràcia, li sembla massa poc eficient. Es pensa que és un messies, com tots els populistes.”
Milei ja va demostrar durant la campanya electoral que té un suport més clar dels populistes que dels tecnòcrates, quan, com el tribú Perón, mirava des d’un balcó i incitava els seus partidaris. Un dels seus models és Carlos Menem, expresident populista conservador mort fa tres anys. Es diu que Milei porta les patilles llargues en honor seu. El govern de Menem va aconseguir aturar la inflació als anys noranta acoblant 1 a 1 la moneda nacional al dòlar. Per això, com ha repetit moltes vegades, Milei admira Menem; ell vol establir el dòlar com a moneda nacional. Tanmateix, per fer-ho, li falten els recursos financers.
“No hay plata”, és la frase estàndard de Milei per justificar la política radical d’estalvi. “No hi ha diners.” Així i tot, no es refereix tan sols a les arques de l’Estat, sinó també a la gran majoria de la població argentina. Pocs dies després de la presa de possessió, el Govern depreciava el peso, la moneda nacional, més d’un 50%, cosa que provocà un augment de la inflació. El preu de molts aliments s’ha doblat i el valor de les pensions s’ha reduït a la meitat. Arreu del país hi ha cues als menjadors socials. La classe mitjana es veu abocada a la bancarrota, i no només això.
L’últim dijous abans de Nadal, membres d’organitzacions socials munten parades a la plaça que hi ha davant del Congrés. Venen verdura i altres aliments de producció pròpia a preu de cost. S’hi formen cues ràpidament. Molts compradors viuen als magnífics edificis d’habitatges de la rodalia, l’esplendor decadent dels quals recorda l’antiga època de prosperitat de la capital argentina.
“Això d’aquí és el nostre futur”, diu un home que regenta una petita ferreteria. Afirma que els tomàquets i les patates hi estan un 20% més barats que al supermercat i que el preu de la carn s’ha doblat des de l’arribada de Milei. Una de les entitats que organitzen la venda de productes rebaixats és la Utep, un sindicat en el qual s’han reunit més de 500.000 treballadors del sector informal. Té l’origen en els moviments socials que van sorgir després de la crisi del 2001, quan es va disparar l’atur i milions d’argentins es van veure obligats a buscar-se la vida sense un contracte laboral oficial. Un dels seus fundadors és l’advocat Juan Grabois. Va ser candidat a les primàries presidencials. Té les parets del despatx plenes de fotografies amb el papa Francesc i famoses figures de l’esquerra llatinoamericana.
L’activista social és considerat avui dia un dels adversaris més importants de Milei. Tot i això, va desaconsellar a la Utep de participar en la primera manifestació contra el nou president: “És massa aviat per participar-hi”, diu. Les protestes proporcionarien al Govern un agradable pretext per aplicar mà dura. “Això és un circ per distreure dels problemes econòmics.”
Grabois creu que el destí del govern de Milei es decidirà a principis de març. “Els pobres estan acostumats a les penúries, però la classe mitjana començarà a notar els costos reals de la crisi”, diu. “Les taxes escolars s’han de pagar, els lloguers i les assegurances mèdiques privades també s’han de pagar.”
La dimensió de la insatisfacció de la capa mitjana ja s’ha pogut sentir: mentre les classes més desafavorides es disposaven a protestar amb talls de trànsit, la resta es dedicava a picar cassoles des de casa. Aquesta forma de protesta ja la va posar en pràctica la ciutadania argentina per primer cop durant l’aixecament popular pel crac econòmic del 2001. Es va convertir en un símbol de l’empobriment de la classe mitjana que va passar fam per primera vegada. D’aquí les cassoles buides.
En moltes zones urbanes es torna a sentir repicar les cassoles en el moment en què Milei duu a terme una compareixença per televisió. “Si els de les cassolades s’uneixen als bloquejadors de carrers, la fi del govern de Milei serà més a prop”, diu Grabois.
Això encara queda lluny, però. La protesta a la Plaza de Mayo per part dels bloquejadors de carrers contra el Govern és seguida bàsicament per ciutadans de classe baixa. La classe mitjana gairebé no s’hi deixa veure. Una sola dona assesta cops a una cassola abonyegada des de la vorera. Té aspecte d’estar una mica perduda.
Traducció d’Arnau Ferre Samo