Enà i enllà

Els governs del canvi, a examen

El canvi polític de 2015 va notar-se de manera molt intensa als ajuntaments. Alcaldies tan importants com les de Barcelona, València o Palma van passar a tenir alcaldes d’un perfil progressista clarament oposats al dels seus predecessors. Ara aquests programes alternatius i corals s’hauran de sotmetre al veredicte de la ciutadania. No són els únics punts d’interès, però. Al País Valencià, per exemple, el mapa municipal va girar-se com un mitjó gràcies a centenars de pactes entre socialistes, Compromís i formacions com Podem o Esquerra Unida. També s’hi juguen la supervivència.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les eleccions municipals es presenten enguany renyides com mai. El canvi de 180 graus que van experimentar els principals ajuntaments —i molts altres de més petits, en el cas valencià— se sotmet a examen en una conjuntura diametralment oposada a la de 2015.

A Catalunya, a més, seran una prova de foc per a tres espais polítics. Per a l’independentisme, primer, que intentarà revalidar i ampliar les majories obtingudes els darrers comicis; per als ajuntaments i les candidatures del canvi també, atès que lluitaran per demostrar que els bons resultats de 2015 no van ser res passatger; i per a Ciutadans, que tractarà d’aconseguir la seva primera alcaldia al Principat i entrar amb força a nivell municipal després de ser la força més votada el 21D. El maig del 2015, 704 dels 946 municipis catalans van quedar en mans de pactes de govern independentistes. Unes xifres històriques que, sens dubte, hauran de revalidar els partits sobiranistes. Tot el que sigui quedar per sota d’aquest resultat, serà llegit com un retrocés en les seves aspiracions. Les municipals, com les europees, a més, seran la primera prova de foc per avaluar fins a quin punt ERC i l’espai postconvergent mantenen la confiança de l’electorat després de les picabaralles estratègiques que han marcat la dinàmica dels darrers mesos entre ambdues formacions.

Després de molt de rebombori, les llistes unitàries independentistes seran gairebé anecdòtiques. ERC, a qui els números interns indiquen que té una marca forta, ha optat per anar en solitari amb el repte d’intentar penetrar, sobretot, al cinturó metropolità. Cal recordar que a les darreres eleccions catalanes ja va obtenir uns bons resultats a l’Àrea Metropolitana en ubicar-se com a segona força en poblacions que tradicionalment voten poc l’independentisme. Al seu torn, el PDeCAT i l’entorn de Carles Puigdemont aposten per fer valer la marca Junts per Catalunya (o el nom del poble que pertoqui) que tants bons resultats els va donar el 21 de desembre, en superar inesperadament ERC, contràriament al que deien les enquestes. La unitat, la transversalitat i el suport del president a l’exili seran alguns del seus principals arguments. Caldrà veure com interactuen, però, amb les primàries republicanes que s’impulsaran, via Assemblea Nacional Catalana, en uns quants municipis. Un espai que podria rivalitzar electoralment amb ells, però que no sembla tenir molt pes fora de Barcelona ciutat. 

La CUP, al seu torn, tindrà com a repte tornar a aconseguir de nou algunes de les alcaldies importants que va assumir el 2015. Per exemple, la de Badalona, perduda recentment després de la moció de censura de PP i PSC a l’alcaldessa Dolors Sabater, que encapçalava la candidatura plural Guanyem Badalona en Comú. La fórmula, però, es dona per bona i en alguns municipis intentaran repetir-la. El cas més significatiu serà el de Guanyem Girona, on sumaran amb part dels comuns, MÉS, membres de la CUP i un bon grapat d’independents, per tal d’intentar trencar amb els darrers vuit anys d’hegemonia convergent. 

Els comuns també tenen com a objectiu revalidar la victòria del municipalisme transformador, amb un pes significatiu a l’àrea metropolitana. Castelldefels, on l’actual portaveu nacional de Catalunya en ComúCandela López— va aconseguir arrabassar l’alcaldia al PP, serà un dels punts calents. Falta veure, però, fins a quin punt el desgast d’haver governat a la capital catalana els afecta. Més encara quan els seus rivals directes en l’àrea metropolitana barcelonina, Ciutadans i ERC, semblen tenir el vent a favor, segons les enquestes. Sense donar per mort, clar, el PSC, que encara conserva algunes alcaldies importants ­—Terrassa, Badalona, Cornellà, l’Hospitalet, Santa Coloma de Gramenet...— i vendrà cara la seva pell en territoris de vot tradicional socialista. 

El socialistes intentaran evitar que C’s els robi la cartera en municipis com l’Hospitalet de Llobregat. Un dels objectius prioritaris de la formació taronja. De moment, qui fou ministre i alcalde socialista de la ciutat durant 14 anys, Celestino Corbacho, ja ha mostrat darrerament la seva afinitat amb Rivera. Més enllà d’intentar tenyir de taronja el cinturó roig, tal com des de 2015 ja ha passat a les eleccions catalanes i de l’Estat espanyol, els d’Inés Arrimadas volen presentar batalla a dues capitals de demarcació: Tarragona i Lleida. Després de la marxa d’Àngel Ros —paer en cap pel PSC durant 15 anys, l’última legislatura amb el suport de Ciutadans— es dibuixa un escenari tan inèdit com incert a la capital del Segrià. Gens menyspreable serà veure què passa a Terrassa, on el fins ara alcalde socialista, Jordi Ballart, ha deixat el partit i ha comunicat la voluntat de presentar-se pel seu compte. 

Sobra dir que el PP, en caiguda lliure a Catalunya, farà mans i mànigues per recuperar dues alcaldies històriques perdudes a les darreres eleccions: Badalona i Castelldefels. Albiol ha deixat la direcció nacional del partit per centrar-se a recuperar l’alcaldia badalonina, que suposaria una alenada d’aire fresc a uns populars que són al llindar de la irrellevància a Catalunya.  

Tampoc serà gens menyspreable intentar copsar quin és el pes que té el moviment Tabarnia i GDR [Grups de Defensa i Resistència]. Tot i que encara no se sap si es vehicularà electoralment a cap municipi, un dels líders més visibles del moviment, José Casado, sona com a possible element clau d’una candidatura tabarnesa a Mataró, la capital del Maresme, de la mà de la xenòfoba Plataforma per Catalunya. És una incògnita, també, si Vox aconseguirà rascar algun regidor, tot i que la seva implementació al territori català és encara incipient.

 

La batalla per Barcelona

La batalla municipal que aixecarà més ressò mediàtic, però, serà la de Barcelona. Fa mesos que els partits fan bullir l’olla i treuen a passejar tota l’artilleria. Els comuns tornaran a apostar per Ada Colau, que vol revalidar l’alcaldia. C’s aposta per l’ex-primer ministre francès Manuel Valls —que, quan pot, va per lliure i incomoda els de Rivera— i ERC, en veure com pujava el nivell de la campanya, va fer un canvi de cartes posant Ernest Maragall al lloc d’Alfred Bosch. Qui no ho té clar encara, però, és l’espai postconvergent, que dubita de la fórmula a escollir. Neus Munté va guanyar les primàries del PDeCAT. Sona amb força Elsa Artadi com a alternativa, però també hi ha l’ombra de Ferran Mascarell. L’exregidor de Cultura a la capital principatina amb els socialistes Pasqual Maragall i Joan Clos, després va ser conseller de Cultura amb el Govern d’Artur Mas. Mascarell ha anunciat una candidatura a l’alcaldia pel seu compte. Caldrà veure si finalment l’incorporen a la llista de l’espai postconvergent, en un lloc rellevant per evitar que la seva candidatura alternativa resti vots al PDeCAT-JxCAT. Molt probablement se sumarà a aquesta llista el pres polític Joaquim Forn, exconseller d’Interior. A hores d’ara, les enquestes indiquen que tot es dirimirà entre aquests quatre actors, especialment els tres primers. Curiosament, tots ells  han plantejat projectes de ciutat que s’emmirallen en el llegat del mandat de Pasqual Maragall (PSC), que torna a estar més de moda que mai. Difícil serà, però, que cap d’ells aconsegueixi esdevenir un agent aglutinador de les dimensions que ho foren els socialistes dels 90 a Barcelona.

Ernest Maragall / Efe

Al seu torn, PSC, PP i la CUP quedaran en segon pla i la incògnita és fins a quin punt aconseguirà fer-se forat la candidatura de Primàries Barcelona que, molt probablement, liderarà Jordi Graupera. Del seu pes dependran les possibilitats dels comuns de revalidar la primera plaça per davant d’ERC, a qui la demoscòpia dona com a favorita. Els d’Ada Colau esperen que la llista de Graupera resti vots als partits independentistes i els deixi via lliure cap a la primera plaça que, en un panorama fraccionat, serà clau per decidir qui governa la capital catalana, tal com ja ho va ser el 2015.

 

Cara o creu a València

Si l’arribada del Govern del Botànic a la Generalitat ha estat regeneradora, la del multicolor Govern de la Nau a l’Ajuntament de València no ho ha estat menys. Feia 24 anys que Rita Barberà controlava la ciutat amb mà de ferro, una majoria absoluta rere una altra, i l’entrada de Compromís, PSPV i València en Comú —marca blanca de Podem— ha alterat per complet aquell panorama. 

L’equip de Joan Ribó hi ha introduït canvis visibles —en matèria de mobilitat i festes, sobretot— i uns altres de menys perceptibles però tan o més rellevants, com ara la reducció sensible del deute heretat, que sotmetia el consistori a un pla d’ajustament imposat pel Ministeri d’Hisenda. La interlocució amb el Consell és bona però el marge que el separa de la dreta no és tan gran com a les Corts: un únic regidor.

A més, els mitjans conservadors han atacat amb més virulència el govern local que no el de la Generalitat. Els regidors Pere Fuset i Giuseppe Grezzi n’han estat les víctimes principals, però cada detall de Ribó s’ha escrutat al mil·límetre. Les opcions de tenir quatre anys més de govern progressista obliguen a retenir els vots aconseguits en 2015 en un context molt més obert encara, en què la presumible entrada de Vox podria alterar els equilibris. EUPV, que es va quedar a les portes ara fa quatre anys, hi concorrerà de bracet de Podem.

Antoni Noguera i Joan Ribó, alcaldes de Palma i València en representació de Més i Compromís, respectivament, ho tenen encara més difícil que els seus governs autonòmics per tal de repetir en el poder. En el cas de València, el marge de la victòria progressista ja va ser molt estret en 2015.

La socialista Sandra Gómez es veu amb opcions de fer el sorpasso a Ribó i erigir-se en nova alcaldessa. No serà gens fàcil. El candidat del PP a l’alcaldia es coneixerà en pocs dies, després que s’haja ajornat en repetides ocasions des que Isabel Bonig, la presidenta del partit, diguera que la seua designació era imminent. L’eurodiputat Esteban González Pons i l’exconsellera María José Català han liderat les travesses de possibles aspirants, tot i que Bonig sempre ha anhelat una persona independent al capdavant d’un partit que s’ha passat tot el mandat amb nou dels deu regidors imputats pel cas Taula. Una situació crítica que Ciutadans no ha sabut aprofitar: el seu portaveu, Fernando Giner, ha vist com dos dels cinc companys de grup tocaven el dos criticant la seua manera de treballar. El resultat, però, és incert, i ben bé es podria parlar d’una segona batalla de València, amb el component identitari novament sobre el tauler. Aquest ha sigut, de fet, el gran eix opositor de Ciutadans al consistori.

 

Centenars d’alcaldies en l’aire

Al País Valencià, però, caldrà estar ben atents a desenes i desenes de poblacions mitjanes que també van canviar de color polític en 2015 després de molts anys de poder conservador. 

De dalt a baix del país, municipis tan diversos com Benicarló, Borriana, Manises, Cullera, Alzira, Xàtiva, Santa Pola o Torrevella van posar fi a governs del PP que semblaven eterns. Menció especial mereixen Castelló de la Plana i Alacant, que van experimentar un canvi tan important com el de València, tot i que menys mediàtic.

En el cas de Castelló, l’alcaldessa socialista, Amparo Marco, confia repetir govern i fer-ho des d’una posició més còmoda, amb un grup socialista més nombrós. Ha guanyat molta popularitat i els seus companys de govern no han estat exempts de polèmiques de tota mena. En el cas d’Alacant, això sí, el govern multicolor progressista ni tan sols ha completat el mandat i ha donat pas a la dreta. Els socialistes seran penalitzats per la pèssima imatge oferida en tot aquest temps i Compromís podria guanyar encara més terreny en una ciutat teòricament adversa.

 

Mesquida per Ciutadans?

A Balears, les eleccions estaran marcades per les majories que es puguin formar a les tres capitals —Palma, Vila i Maó— així com a les altres 12 localitats més poblades, on presentaran candidatures PP, PSOE, Podem, Més, Ciutadans i el PI. Falta conèixer si la formació ultra Vox-Actúa presentarà llistes a les 15 localitats o si es concentrarà a les 3 capitals i poca cosa més. 

La gran disputa electoral serà, com sempre, Palma. Ara hi governa la coalició d’esquerres formada pel PSOE —amb sis regidors—, Més per Mallorca —cinc— i la marca blanca de Podem el 2015, Som Palma —cinc—, mentre que a l’oposició hi ha el PP —nou— i Ciutadans —cinc—. El PI no assolí representació. Tots tenen decidits els candidats excepte els regionalistes i la formació taronja. Ciutadans intenta convèncer Joan Mesquida —ex-director general de la Guàrdia Civil i Policia del Govern de Zapatero, a més d’antic conseller d’Hisenda en el primer Pacte de Progrés (1999-2003)— perquè, després de sortir del PSOE el mes d’abril passat, sigui el cap de llista. En el cas del PI tot indica —no està decidit— que Josep Melià, vicepresident de la formació i actual diputat al Parlament, serà l’encarregat d’intentar obtenir representació. Antoni Noguera, actual batlle, repetirà per Més. El seu antecessor, José Hila, tornarà a ser el cap de llista socialista, i l’anterior batlle (2011-2015), Mateu Isern, serà l’opció del PP. Vox-Actúa, per la seva banda, presentarà l’antic general Fulgencio Coll, qui fou número dos del cap de l’Estat Major de l’exèrcit espanyol, José Julio Rodríguez, avui a Podem. A més, és net del cap del Movimiento —el partit únic franquista— a les acaballes de la dictadura, Fulgencio Coll de San Simón

Totes les formacions, com és obvi, volen tenir la batllia o, si més no, entrar en el govern municipal. Però el gran valor estratègic de la capital s’explica per la magnitud del seu cens electoral —on més gent vota, entre el 35% i el 40% de tots els sufragis emesos a Mallorca— i, per tant, on és més important l’efecte d’arrossegament de vot cap al Consell i el Parlament. 

No es tenen enquestes d’intenció de vot municipal. Tot i així, fent extrapolació del sondeig de vot autonòmic, serà a la capital on Ciutadans i —segurament també— Vox-Actúa concentraran la major part de la seva força respectiva. Si els taronja augmentessin representació i la ultradreta assolís algun escó, la possibilitat que l’esquerra segueixi governant Palma disminuiria a quasi zero. Els partits progressistes confien que si perden la majoria absoluta almenys tinguin l’opció de pactar amb el PI.

És clar que, per això, els regionalistes haurien de tenir, si més no, un regidor. Cosa que, per descomptat, esperen obtenir. Són conscients que, si assoleixen l’objectiu, probablement tindran la clau de la governabilitat de la capital. Però si fracassen, aleshores no només es quedarien sense representació a la capital, sinó que se’ls complicaria molt l’opció de sumar un escó més per Mallorca al Consell i Parlament. 

 

La pugna pels consells insulars

Respecte als consells insulars, Gent per Formentera guanyarà a la més petita de les illes i governarà la seva institució insular, amb tota seguretat.  

Al Consell d’Eivissa governa l’esquerra gràcies a la suma de 2015 entre el PSOE —quatre escons— i Podem —tres—, que així tenen majoria absoluta davant el PP —sis—, però les relacions durant el mandat han estat de tot menys tranquil·les. Caldrà veure com respondrà el votant d’esquerres davant els enfrontaments que s’han viscut entre els dos partits. La gran incògnita ara mateix és si el PI, Ciutadans i Vox-Actúa aconsegueixen representació, tots tres o algun d’ells. Com en el Parlament. Tot dependrà de si els ultres entren i sumen majoria absoluta amb Ciutadans i PP o si el PI ­—si obté representació— és qui té la paella pel mànec. 

El Consell de Menorca està governat per l’esquerra des de 2015 gràcies al pacte que signaren el PSOE —tres escons—, Més —tres— i Podem —dos—, mentre que el PP —cinc— quedà a l’oposició. El gran dubte és si Ciutadans i Vox-Actúa obtindran representació o no, mentre que les opcions del PI semblen descartades —cosa que reconeixen, en privat, els dirigents del partit—. Per tant, l’esquerra local —a diferència del que passa a les altres illes i a l’Ajuntament de Palma— sap que no pot confiar en la crossa potencial dels regionalistes. És a dir, que el seu futur dependrà de si la dreta eixampla el nombre d’escons amb els taronja i els ultres, o no. 

Al Consell de Mallorca l’esquerra governa gràcies al pacte de 2015 entre el PSOE —10 escons—, Més —6— i Podem —5—, mentre que l’oposició està formada pel PI —3— i Ciutadans —2—. La probabilitat que els partits progressistes repeteixin majoria absoluta el 2019 és gairebé nul·la. Per tant, igual que passarà en el Parlament, dependran del PI. Sempre, és clar, que la suma de la dreta pura i dura de PP, Ciutadans i Vox-Actúa no arribi als 17 escons que equivalen a la majoria absoluta.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.